EL MAPA DE COLOM

Un interessant treball de restauració ha permès que un grup d'investigadors de la Universitat de Rochester, a Nova York, aconseguís restaurar un mapa de 1491. El mapa, creat pel cartògraf alemany Henricus Martellus a Florència, mostra el món com el van conèixer a finals de segle XV.

Amb això, s'ha tornat llegible un text que l'acompanyava, el qual estava desdibuixat i demostra que aquest mapa de 527 anys d'antiguitat no només va influir en Cristòfor Colom, sinó que també va ser utilitzat per fer el llegendari mapa de Martin Waldseemüller, que va ser el primer a anomenar al Nou Món pel nom d'Amèrica.

D'acord amb LiveSciencie, aquest mapa no mostra el continent americà, l'existència era encara desconeguda pels europeus en aquestes dates.

Podeu consultar el mapa de manera interactiva a: MAPA DEL 1491

FONT: El nuevo dia

EL CENTRE DE TOT PLEGAT

Aquesta setmana el diari digital Hola Lleida ha publicat l'article EL CENTRE DE TOT PLEGAT al seu espai web. Us convido a fer-ne una lectura:

Moltes famílies s’han animat a cultivar un petit hort urbà a casa, algunes escoles fan l’espai de l’hort per treballar coneixements de medi natural d’una manera vivencial i significativa.

L’agrocultura torna i torna perquè és part del nostre origen. Avui dedicaré l’espai de Filosofia de pagès a explicar quan l’agricultura era el centre de tot.

Queeeeeè?… Direu, com pot ser? Doncs sí, en un moment de la història i en un temps de molt creixement cultural i tecnològic tot allò important estava relacionat amb l’agricultura. Estem parlant de l’antic Egipte. L’organització quotidiana de les persones, els oficis, la tecnologia, els estudis matemàtics, l’economia, l’astronomia,… tot girava al voltant de l’agricultura com a centre d’interès de tota una gran civilització.

Imagineu com era d’important que utilitzaven l’escriptura per organitzar els recursos agraris, la geometria per calcular els desnivells de les séquies i mesurar superfícies de terrenys i l’astronomia per preveure les crescudes del riu Nil a partir de calendaris i així poder organitzar els treballs agrícoles.

La ciutat d’Alexandria, a Egipte, va arribar a ser el centre cultural i tecnològic .... PER SEGUIR ANEU A HOLA LLEIDA

CURIOSITAT SOBRE LA SETMANA SANTA

Al Periodico de Catalunya hem robat aquest interessant article històric i cultural on explica la variabilitat de dates de la Setmana Santa. Diu així:

El càlcul va ser fixat l'any 325 d. de C. en el concili de Nicea, i té en compte dos elements astronòmics, per la qual cosa les dates de la Setmana Santa poden variar fins a 35 dies. El Papa proposa unificar la data catòlica de la festa de la Pasqua amb la data en què la celebren els ortodoxos, separats de Roma des del segle XI. L'objectiu és que la Pasqua caigui sempre en el mateix diumenge d'abril -el segon o el tercer- i no depengui de les actuals conjuncions astrals en què es basa.

FONT:  Periodico de Catalunya

EL NEN QUE VA PODER FER-HO

Compartim aquest breu conte amb tots vosaltres, el missatge és breu i profund ... compartiu-lo i pregunteu...Quina vegada et va passar? Quan vas poder fer-ho? Quina és la teva història?.... Però primer el conte, diu així:


Dos nens portaven tot el matí patinant sobre un llac gelat quan, de sobte, el gel es va trencar i un d'ells va caure a l'aigua. La corrent interna el va desplaçar uns metres per sota de la part gelada, de manera que per salvar-lo l'única opció que hi havia era trencar la capa que el cobria.

El seu amic va començar a cridar demanant ajuda, però en veure que ningú acudia va buscar ràpidament una pedra i va començar a colpejar el gel amb totes les seves forces.
Va colpejar, va colpejar i va colpejar fins que amb-seguir obrir una esquerda per la que va ficar el braç per agafar el seu company i salvar-lo.

Als pocs minuts, avisats pels veïns que havien sentit els crits d'auxili, van arribar els bombers.

Quan els van explicar que havia passat, no paraven de preguntar-se com aquell nen tan petit havia estat capaç de trencar una capa de gel tan gruixuda.

-És Impossible que amb aquestes mans ho hagi aconseguit, és impossible, no té la força suficient com ha pogut aconseguir-ho? -comentaven entre ells.

Un ancià que estava pels voltants, en escoltar la conversa, es va acostar als bombers.
-Jo sí que sé com ho va fer -va dir.
-Com? -van respondre sorpresos.
-No hi havia ningú al seu voltant per dir-li que no podia fer-ho.

Eloy Moreno. Adaptació d'un conte popular.
Inclòs en "Contes per entendre el món"

FONT: http://www.blog.eloymoreno.com/

ROSA SENSAT, LA MESTRA

Enllacem un article dels professors  Albert  Teixidó i Conrad Vilanou Torrano del Departament de Teoria i Història de l'Educació. Universitat de Barcelona. L'article va ser publicat a l'espai web de Barcelona Metròpolis i el compartim amb tots vosaltres per posar de relleu la vida i proposta pedagògica de Rosa Sensat.

La gran obra pedagògica de Rosa Sensat, l’Escola del Bosc, va néixer el 8 de maig de 1914. Era alhora una institució higiènica i un espai d’assaig dels valors de l’avantguarda pedagògica. Arribada la Segona República, la fundadora va voler convertir-la en el model per a la renovació de l’ensenyament.

Rosa Sensat i Vilà és un cas inusual en la història pedagògica catalana. Amb la redacció del pressupost de cultura de l’Ajuntament de Barcelona del 1908 i la creació d’una xarxa d’escoles a l’aire lliure el 1914, es recollien dues tradicions –la modernista, que reclamava que la cultura arribés a tothom, i la noucentista, que entenia l’educació com una obra de civilitat– que situaven Barcelona a l’avantguarda educativa. L’aspiració de regenerar la societat a partir de l’educació atorgava als mestres una transcendència desconeguda que coincidia amb l’aire fresc que va significar la incorporació de les dones al món educatiu, del qual havien estat foragitades durant segles. A més, la preocupació per la salut de la infància, per la seva formació física, social, moral i estètica, va donar pas a una pedagogia centrada en la vida –fins llavors allunyada de les aules escolars–, una educació integral que va portar Rosa Sensat a centrar-se a “fer persones” (González-Agàpito, 1989). En aquest context va néixer la gran obra pedagògica de Rosa Sensat el 8 de maig de 1914: l’anomenada col·loquialment Escola del Bosc –inspirada en la berlinesa Waldschule de Charlottenburg–, que va dirigir fins al 1930, any en què es va traslladar al grup escolar Milà i Fontanals, on treballaria fins al 1939.

Abans de la creació de l’Escola del Bosc, Sensat havia estudiat Magisteri a Barcelona, i posteriorment va fer de mestra a l’escola municipal del Masnou i en una escola infantil gironina. Més tard va obtenir la llicència de mestra de normal a la madrilenya Escuela Central de Magisterio. Va treballar d’auxiliar durant quatre anys a la capital de l’estat, la qual cosa li va permetre entrar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza. Va completar la seva experiència pràctica en una escola de Sant Martí de Provençals i, més tard, en una escola pública unitària.

L’Escola del Bosc de Montjuïc es va instal·lar en un parc de gran bellesa, amb brolladors i jardins; resultava un lloc especialment preparat per als jocs i les classes a l’aire lliure. Les instal·lacions higièniques, el gabinet antropomètric, el menjador i la infermeria constituïen veritables novetats. També l’educació estètica, gràcies a la sala de música, hi tenia un lloc privilegiat. Disposava de patis coberts per resguardar-se del mal temps, i el menjador estava en un antic xalet moresc que també incloïa altres serveis.

Rosa Sensat sempre es va encarregar de gestionar directament l’alimentació i va vetllar pel seu equilibri (Cussó i Garrabou, 2004, p. 498), un aspecte poc reconegut però que va ser un dels més importants (Sensat, 1998). El tarannà de Sensat es copsa en detalls d’aquest tipus i en la dèria de registrar totes les seves vivències, des del diari de classe fins a les notes dels viatges; podríem dir que la mestra masnovina tenia manuscrita la seva vida professional. Així, el llibre Vers l’escola nova (1934), la seva obra cabdal, no deixa de ser un important document dedicat a narrar l’experiència atresorada durant els anys passats a l’Escola del Bosc. En un entorn molt ben concebut, va potenciar l’educació de la sensibilitat fins al punt que allà es va “crear un ambient favorable al desenvolupament del sentit artístic”.

D’entre les seves obres també destaca Les ciències en la vida de la llar (1923, reeditat el 1998), en què va mostrar la qualitat de divulgadora científica, experiència adquirida en el curs normal d’ensenyament domèstic per a mestresses del 1921. El programa del llibre abordava quatre punts, dedicats a fonamentar científicament les tasques pràctiques i quotidianes de la llar: l’aire, l’aigua, el vestit i l’alimentació. L’èxit la va impulsar a escriure Cómo se enseña la economía doméstica (1927), adreçat a la formació de mestres de primària. Certament, amb Rosa Sensat l’ensenyament domèstic va adquirir una importància inusitada i, així, malgrat el sentit reformista de la proposta, va esdevenir una pionera del feminisme.

Aquest vitalisme feminista s’entenia com una “preparació pràctica i conscient per a les tasques de la casa” i “una formació completa de la dona per a la vida de família” (González-Agàpito, 1989, p. 119). Arran d’això, i després de visitar centres d’ensenyament domèstic a Bèlgica, Suïssa i Alemanya, Rosa Sensat va refermar la convicció de preparar les nenes com a futures mestresses de casa. Cal recordar que el 1920 el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat va constituir la Secció d’Ensenyament Domèstic, una tasca a què es va dedicar durant la seva estada a Alacant, després de guanyar el 1900 unes oposicions de mestra de labors. Tot plegat la va dur a participar el 1922 al III Congrès International d’Enseignement Ménager (París, Office Familial-Ménager). La dona havia “de saber física y química” i fisiologia, atès que havia de ser la garant d’una economia domèstica que millorés les condicions de la vida familiar.

De la mateixa manera que la ciència afecta la vida, també l’escola ha de ser vida. Sensat va fer seu aquest ideari quan es va plantejar introduir la vida a l’escola per garantir un règim de responsabilitat, com va explicitar a Vers l’escola nova: “Volíem que fos el lloc on s’aprengués a viure”; una “obra vitalista [...] en contacte íntim amb la natura” que, de retruc, assumia els postulats evolucionistes i apropava la pedagogia a la biologia. El naturalisme i el vitalisme vertebren la pedagogia sensatiana; la vida genera la voluntat de transformar l’escola en una veritable llar on floreixi la vida lliure i natural, sense rigideses, elements que van atraure la incomprensió d’alguns sectors. Per això els nens anaven en tramvia i sols a l’escola i s’amaraven de les experiències positives i negatives quotidianes: “Així es familiaritzaven amb la incomprensió i la injustícia.” Alhora, Sensat insistia en la importància que els infants assumissin petites responsabilitats: l’escola esdevenia una viva imatge de la llar, una prolongació de la vida de família, una preparació per a la vida social. Aquest és el sentit que Galí va donar a l’expressió “escola viva”, representació i expressió de la societat.

En fi, l’Escola del Bosc no era només una institució higiènica sinó una sensacional escola nova, atès que complia el requisit de ser una escola d’assaig en sintonia amb els valors de l’avantguarda pedagògica. Arribada la Segona República, el desig de Rosa Sensat va ser que es convertís en un model per a totes les escoles que havien de seguir la renovació pedagògica. Al capdavall, va lluitar contra les misèries de tot tipus: “Tot l’esperit de l’escola es va encaminar a formar al voltant de la nena una atmosfera d’elevació moral per la dignitat…” Unes misèries i una dignitat que li van ser negades, ja que, després de la Guerra Civil, Sensat va ser una de les mestres que van patir la depuració del magisteri feta pel règim franquista.

FONT:  Barcelona Metròpolis

CONTE AFRICÀ: La papaia de Senan

Del material de Pasqua que organitzen l'equip de pastoral de Maristes Catalunya hem recollit un conte africà molt interessant per reflexionar sobre el valor de la generositat. Diu així:

En un llogaret situada en les marges del Llac Kokoué, al sud de Benín, vivia una nena de nom Senan. Vivia amb la seva mare, el seu pare i un germà. La seva família, com les altres del llogaret, vivia de la pesca. La petita Senan es portava com les nenes de la seva edat i ajudava a la seva mare en les tasques més exigents, que necessitaven esforç físic i l'obligaven a allunyar-se de casa i anar fins a les ribes del llac.

Un bon dia, com solia fer, es va posar al capdavant una gran cistella amb tota la roba per rentar i es va encaminar cap al llac. Pel camí va passar prop d'un papaier, que tenia un gran fruit, una enorme papaia, que cauria amb tota seguretat a terra, ja madura, d'aquí a poc temps.

La nena es va agafar al tronc i va pujar fins a estar en condicions d'agafar la papaia. La va agafar, dient: d'aquí a poc menjaré aquesta bona papaia, després d'acabar de rentar la roba. Però, uns moments després, va pensar en la seva mare que havia quedat a la casa i que la trobaria al seu retorn, i es va dir per a si: vaig a donar-li una bonica sorpresa, guardaré la papaia i la hi oferiré a la meva mare. Realment es posarà molt contenta.

Així que, quan va acabar de rentar la roba, va prendre el camí de tornada a casa. Va arribar la seva cabana i va córrer a la trobada de la seva mare i la va abraçar i li va dir: mira quina sorpresa et porto mare, una bona papaia. La mare es va emocionar amb la generositat de la filla i ho va agrair. La papaia era, en efecte, molt bona .

Va estar temptada de menjar la papaia, però de sobte va recordar al pare de família, que havia sortit aquell dia amb la piragua per agafar peixos. Va pensar en el dur treball del pare, en la humitat del llac, sota la calor intensa. Esperaré quan el pare torni i llavors li oferiré la papaia. Era de nit quan el pare va arribar la casa, ja cansat. Awanu va anar a trobar-lo i, després de donar-li la benvinguda, li va oferir la papaia que tenia guardada per ell. L'home va asseure a l'estora i ho va agrair. Va mirar la papaia: era bonica, gran, estava madura, amb seguretat molt saborosa. Però es va contenir de menjar-la, perquè immediatament li va venir a la ment a filla més petita. La va cridar i li va dir: Senan, petita meva, vull donar-te una sorpresa aquesta nit: pren aquesta papaia, és per a tu ! 
La nena va somriure i no va dir res. Va agafar una navalla i tallar la papaia en quatre parts. Tots junts es van delectar menjant la papaia.

Per això, menjada en companyia, la papaia és mil vegades més saborosa i bona.

FONT: La cometa de los cuentos

CURIOSITATS SOBRE LES NOSTRES TRADICIONS

De vegades plantegem les tradicions com a rutines celebratives sense sentit per això val la pena remenar la web curiositats.cat perquè ens ofereixen una imatge fresca de les tradicions amb informació i curiositats interessant. Us animem a remenar una estona i compartir-ho.

VALOREM L'ESFORÇ DELS ALTRES?

Per la xarxa hem trobat una història on es reflexiona sobre el valor de l'esforç i del reconeixement als altres. Diu així:

Un jove va anar a demanar un lloc de treball important en una gran empresa . Va passar l'entrevista inicial i anava a conèixer al director per a l'entrevista final. El director va veure el seu CV, era excel.lent. I li va preguntar: 

- Vas rebre alguna beca a l'escola? "El jove va respondre" no ". 

- "Va ser el teu pare qui va pagar els teus estudis?" 

- "Si."-Va respondre. 

- "On treballa el teu pare?" 

- "El meu pare fa treballs de ferrer." 

El director va demanar al jove que li mostrés les seves mans. 

El jove va mostrar un parell de mans suaus i perfectes. 

- "Alguna vegada has ajudat al teu pare a la feina?" 

- "Mai, els meus pares sempre van voler que estudiés i llegís més llibres. 

El director va dir: 

- "Tinc una petició: quan vagis a casa avui, renta les mans del teu pare, i després vine a veure'm demà al matí." 

El jove va sentir que la seva oportunitat d'aconseguir el treball era alta. 

Quan va tornar a casa va demanar al seu pare que li permetés rentar les mans. 

El seu pare es va sentir estrany però feliç  i va mostrar les seves mans al seu fill. El jove va rentar les mans a poc a poc. Era la primera vegada que s'adonava que les mans del seu pare estaven arrugades i tenien tantes cicatrius. Alguns hematomes eren tan dolorosos que la seva pell es va estremir quan ell la va tocar. 

Aquesta va ser la primera vegada que el jove es va adonar del que significaven aquest parell de mans que treballaven tots els dies per poder pagar els seus estudis. Els blaus en les mans eren el preu que va haver de pagar per la seva educació, les seves activitats de l'escola i el seu futur. 

Després de netejar les mans del seu pare, el jove es va posar en silenci a ordenar i netejar el taller. Aquella nit, pare i fill van parlar durant molt de temps. 

Al matí següent, el jove va anar a l'oficina del director. 

El director es va adonar de les llàgrimes als ulls del jove quan li va preguntar: - "Pots dir-me què vas fer i aprendre ahir a casa teva?" 

El jove va respondre: - "vaig rentar les mans del meu pare i també vaig acabar d'endreçar i acomodar el seu taller" 

- "Ara sé el que és apreciar i reconèixer l'esforç dels altres. Sense els meus pares, jo no seria qui sóc avui. He arribat a apreciar la importància i el valor d'ajudar a la família."

El director va dir: "Això és el que jo busco en la meva gent. Vull contractar una persona que pugui apreciar l'ajuda dels altres, una persona que conegui els sofriments dels altres per fer les coses, i una persona que no posi el diners com el seu únic objectiu a la vida ". "Estàs contractat". 

Un nen que ha estat protegit i habitualment se li ha donat el que ell vol, desenvolupa una "mentalitat de tinc dret" i sempre es posa a si mateix en primer lloc. Ignoraria els esforços dels seus pares. 

Si som aquest tipus de pares protectors realment estem demostrant l'amor o estem destruint als nostres fills? 

Pots donar al teu fill una casa gran, bon menjar i classes d'informàtica. Però quan estàs rentant el pis o pintant una paret, intenta que també ell ho experimenti. Després de dinar que renti els seus plats amb els seus germans i germanes, ensenyem la responsabilitat de petits. És important és que el teu fill aprengui a apreciar l'esforç i tingui l'experiència de la dificultat i aprengui l'habilitat de treballar amb els altres per fer les coses. "

HISTÒRIA DEL CANIGÓ

Avui compartim una mica d'història sobre un dels cims més emblemàtics de Catalunya, el Canigó. L'etimologia del mot “Canigó” és, suposadament, preromana,el mot actual seria l’evolució de l’antic Kanikono, “el gegant blanc”. El nom de la muntanya, però, va ser durant molts segles el Pic de Balaig, topònim ja present a diversos indrets del Massís. La Vall de Balaig es considera la capçalera de la ribera de Taurinyà, sota la pica del Canigó, al llarg de la qual passa la carretera forestal que condueix a l'avetar de Balaig i al refugi dels Cortalets, més amunt de l'estany de Balaig. 

La flama del Canigó es guarda i crema durant tot l’any al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà acull un foc que es manté encès des de l’any 1.955. A trenc d’alba del dia 23 de juny, després que un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà l’hagin acompanyat fins al cim del Canigó, el foc es trasllada, flama a flama, fins a tots els racons del país. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la Flama del canigó és la guspira que abraona els centenars de fogueres que il·luminen la nit de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l’estiu heretada dels primers pobladors de la Mediterrània. 

El mite creix, però, quan aquest massís esdevé durant la Renaixença, és a dir, en el moment d’arrancada del ressorgiment nacional de Catalunya, l’emblema geogràfic per excel·lència del territori català. Jacint Verdaguer, artífex de la Renaixença literària, el converteix el 1.886 en protagonista d’una epopeia que té com a escenari el conjunt de la serralada pirinenca. El Canigó esdevé un lligam potent que torna a reunir, al final de s. XIX, les dues Catalunyes, després de tres segles de separació pel Tractat dels Pirineus. El renaixement català que es desenvolupa a ambdós costats de la frontera, la presa de consciència de catalanitat, passa pel Canigó. És a través d’aquest moviment polític i social que Catalunya va afirmar la seva identitat, i el Canigó pren aquest rol de “muntanya – símbol” a partir de la publicació del gran poema de Mossèn Cinto.

La flama del Canigó simbolitza la unió entre totes les persones de parla catalana. Mossèn Cinto Verdaguer ens va deixar, entre altres, aquest poema:

Lo Canigó és una magnòlia immensa

Que en un rebrot del Pirineu se bada;

Per abelles té fades que la volten,

Per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

Que plateja l’hivern i l’estiu daura,

Grandiós veire on beu olors l’estrella,

Los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos barbissos,

Los Estanyols ses gotes de rosada,

I és son pistil aqueix palau aurífic,

Somni d’aloja que del cel davalla.

“Cant II, Flordeneu”

FONT: http://www.tourducanigo.com/marchistoric/

TROBES ALLÒ QUE BUSQUES

Per la xarxa hem trobat aquesta senzilla història amb molt per reflexionar, és una història d'autor desconegut i que va passar a la vora d'un oasi contigu a un poble del Pròxim Orient.  Diu així:

Un home que va arribar a l'oasi es va acostar a un ancià i li va preguntar: 

- Quina classe de persones viu en aquest lloc? 
- Quina classe de persones viu al lloc d'on tu véns?, Va preguntar al seu torn l'ancià. 
-Oh, un grup d'egoistes i malvats, va replicar el jove, estic encantat d'haver-me'n anat d'allà. 
A la qual cosa l'ancià va contestar:  
-El mateix trobaràs aquí. 

Aquest mateix dia un altre jove es va acostar a beure aigua a l'oasi i veient l'ancià, va preguntar: 
- Quina classe de persones viu en aquest lloc? 
El vell va respondre amb la mateixa pregunta: 
- Quina classe de persones viu al lloc d'on tu véns? 
-Un magnífic grup de persones, honestes, amigables, hospitalàries, em dol molt haver-los deixat. 
-El mateix trobaràs aquí, va respondre l'ancià. 

 Un home que havia sentit dues converses preguntar al vell: 
- Com és possible donar dues respostes diferents a la mateixa pregunta? 
A la qual cosa el vell va respondre: 
-Cadascú porta en el seu cor el medi ambient on viu. Aquell que no va trobar res de nou en els llocs on va estar no podrà trobar una altra cosa aquí. Aquell que va trobar amics allà, podrà trobar també amics aquí, perquè, de fet, la teva actitud mental és l'única cosa en la teva vida sobre la qual cosa pots mantenir control absolut. Sempre que tinguis una actitud positiva trobaràs la veritable riquesa de la vida. Si mires dins teu sabràs que tens una gran fortalesa per lliurar i per descobrir totes les coses bones en els altres. 
Què sempre trobis un oasi de pau!


FONT: històries amb llum

SER AMABLE?

A la xarxa hem trobat aquesta curiosa història que parla de valors. Diu així:

Fa uns anys, Jeff Bezos (fundador i director executiu d'Amazon.com) donava una conferència als graduats de la Universitat de Princeton de Nova Jersey (USA). I paradoxalment en ella no va parlar de comerç electrònic, estratègies empresarials o de com gestionar una de les majors empreses comercials del món. La part més profunda i emotiva del seu discurs poc tenia a veure amb tot això. 

Jeff Bezos va compartir amb el seu auditori una història personal que va viure als deu anys al costat dels seus avis, i que li va marcar profundament en deixar a la seva àvia plorant. Ja a aquesta tendra edat, era ben palesa la facilitat i enorme capacitat matemàtica de Jeff, que solia entretenir-se realitzant tot tipus de càlculs mentals. 

Aquell dia, mentre viatjava en el cotxe amb els seus avis, li fastiguejava enormement el fum dels cigarrets que la seva àvia fumava. Així que disposat a donar una lliçó, es va dedicar a calcular el nombre de cigarrets que la seva àvia fumava, el nombre de calades que donava a cadascun dels seus cigarrets i preguntant a la seva àvia des de quan fumava, va realitzar un càlcul mental tenint en compte el risc per a la salut que suposa cada calada. Una vegada finalitzat el seu càlcul, orgullós li va etzibar a la seva àvia: 
 "Per fumar, de moment has reduït ja la teva esperança de vida en nou anys". 

Però la reacció de la seva àvia al seu comentari, no va ser la que Jeff esperava. De sobte la seva àvia es va posar a plorar desconsoladament. 

En aquell moment el seu avi va parar el cotxe a un costat de la carretera i li va fer baixar del cotxe. I llavors, després d'un moment de silenci, mirant-lo fixament als ulls, li va dir amb calma: 
 ”Jeff, algun dia entendràs que és més difícil ser amable que ser intel·ligent". 

I aquella lliçó que el seu avi li va donar als deu anys ha acompanyat des de llavors a l'ara 
multimilionari empresari. 

Quina gran veritat! De vegades guiats pel nostre ego, l'única cosa que pretenem és quedar com a persones intel·ligents, encara que en ocasions impliqui passar per sobre dels sentiments d'altres persones. La grandesa i la dignitat estan sempre més relacionades amb l'amabilitat que amb la intel·ligència. I per descomptat és una prova de maduresa situar sempre a l'amabilitat per sobre dels nostres anhels de demostrar l’ intel·ligents que som. 

LA INTEL·LIGÈNCIA ÉS UN DO, L'AMABILITAT ÉS UNA ELECCIÓ. 



 FONT: www.skomodo.es

VÍDEO REFLEXIÓ SOBRE LA TOLERÀNCIA I LA COOPERACIÓ

Aquest curt animat de 6 minuts ens aporta reflexió al voltant de temes relacionals, serà l'excusa perfecta per parlar amb els vostres alumnes sobre l'individualisme o la cooperació, sobre l'egoisme o el saber compartir. Una possibilitat per parlar de les conseqüències de tot plegat.

HISTÒRIA DE LA BONA O MALA SORT

Bona sort, mala sort o saber encaixar l'esdevenir de la vida. Aquesta és la reflexió a la qual ens aproxima el conte del camperol xinès.

Un camperol xinès tenia un cavall negre que era l’admiració dels seus veïns. Els veïns li deien:
"Quina bona sort tenir un cavall com aquest”. I el camperol contestava: “Bona sort o mala sort?
Qui ho sap!". I conten que un bon dia el cavall es va escapar i se’n va anar al bosc. Quan els veïns es van assabentar, van anar a consolar al camperol i li van dir: “Quina mala sort que hagis perdut el cavall” i el camperol, amb molta pau, va contestar:” Mala sort o bona sort?”. 

Després d’alguns dies el cavall va retornar del bosc i amb ell van venir dos poltres salvatges. De forma que ara tenia tres cavalls. Els veïns van venir a felicitar el camperol: “Quina bona sort. Ara tens tres cavalls” i el camperol va contestar: "Bona sort o mala sort?". 

Expliquen que el fill del camperol va voler domar els poltres salvatges, però va caure d’un d’ells i es va trencar una cama. Els veïns van anar a donar-li consol i li van dir: “Quina mala sort que el teu fill s’hagi fracturat una cama”. El camperol, com sempre, va contestar: “Mala sort o bona sort?”. 

Al cap de poc temps va començar una guerra per aquelles contrades i els militars anaven de poble en poble per reclutar joves hàbils per l’exercit; van anar a aquell poble i es van endur a alguns joves però al que tenia la cama enguixada el van deixar. Els veïns van anar al camperol per donar-li la enhorabona: “Quina bona sort que el teu fill s’hagi trencat una cama”. Una vegada més el camperol va contestar: “Bona sort o mala sort? Qui ho sap!”

FONT: blog d'una mestra

TALLER DE MICRO-FAULES

El passat dissabte 25 de febrer i en el marc de les I Jornades Pedagògiques Maristes Montserrat  de Lleida es va realitzar un taller de micro-faules.

L'activitat consistia en inventar una faula a partir de la tècnica dels micro-contes i seguint unes senzilles indicacions:

1- Cada parella pensa una situació de conflicte o conductual que sigui susceptible de reflexió (puja d'idees boges).

2- No cal preparar el context, pensem només en la situació.

3- Triem dos animals que ens ajudin a escenificar la situació.

4- El final pot ser obert però ha de deixar... una reflexió.

5- En acabar podem fer 2 línies per accenturar-la.

Material de suport: VÍDEO EXPLICATIU

Què va passar? Doncs... us explico de manera planera... ens vam divertir, vam despertar la nostra creativitat i vam cooperar en petit grup per acabar fent unes produccions de les quals en recomano una atenta lectura. 

Ho voleu passar bé? Trieu el títol que més us agradi i deixeu-vos sorprendre.....ssssss.......un secret... val la pena llegir-les totes, són curtes i estan fetes amb molta cura per una colla de mestres, pares i mares molt "cuentistes". 

Des del bloc aprofito per agrair-vos a tots la vostra participació activa durant el taller. Així és un plaer treballar i compartir!

LÍNIA D'HORITZÓ

LA MEVA LLUNA

EL NOSTRE REFLEX

PROVEM I APROVEM

LA MOSCA I L'ABELLA

EL LLEÓ I LA FORMIGA

SUAT COM UN POLLASTRE

UNA AVENTURA SALVATGE

EL GERARD I L'ABELLA GLADIS

LA GIRAFA LOLA I LES JOIES DE MIL COLORS

HISTÒRIA DE NADAL DE LEONARDO BOFF

El nostre company Andrew des del continent asiàtic i gràcies a la meravella d'estar connectats en xarxa ens envia aquesta història de Leonardo Boff on parla de Nadal i del model que suposa el Pare Noel o el nen Jesús. Diu així:

Un bon dia , el Fill de Déu va voler saber com anaven els nens i les nenes , als que en un altre temps , quan va estar entre nosaltres , " tocava i beneïa " , i dels havia dit : " deixeu que els nens vinguin a mi perquè d'ells és el Regne de Déu " (Lluc 18 , 15-16 ) .

Com en els mites antics , va muntar en un raig celeste i va arribar a la Terra unes setmanes abans de Nadal . Va assumir la forma d'un escombriaire que netejava els carrers . Així podia veure millor a la gent que passava , les botigues totes il · luminades i plenes de coses embolicades per a regal i especialment a les seves germanes i germans més petits que caminaven per aquí , mal vestits i molts amb fam , demanant almoina . Es va entristir en gran manera perquè es va adonar que gairebé ningú seguia aquestes paraules que ell havia dit : "qui rep a un d'aquests infants en nom meu m'acull a mi " (Marc 9,37 ) .

Va veure també que ja ningú parlava del Nen Jesús que venia , amagat , en la nit de Nadal a portar regals a tots els nens . El seu lloc havia estat ocupat per un vellet bonàs , vestit de vermell , amb llargues barbes i un sac a l'esquena, que cridava tontament a tota hora : "Oh , Oh , Oh , Pare Noel és aquí" . Sí , als carrers i dins dels grans magatzems estava ell , abraçant als nens i traient del seu sac regals que els pares havien comprat i posat dins . Es diu que va venir de lluny , de Finlàndia , muntat en un trineu tirat per rens . La gent havia anat oblidant a un altre vellet , aquest sí realment bo : Sant Nicolau . De família rica , per Nadal feia regals als nens pobres dient que era el Nen Jesús qui se'ls enviava . De tot això ningú parlava . Només es parlava del Pare Noel , inventat have poc més de cent anys .

Tan trist com veure nens abandonats als carrers, era veure com es embobaban , seduïts per les llums i per la brillantor dels regals , de les joguines i per mil coses que els pares i mares solen comprar per regalar en ocasió del sopar de Nadal .

Els reclams publicitaris , molts d'ells enganyosos , es criden en veu alta , suscitant el desig dels petits que després corren cap als seus pares demanant-los que els comprin el que han vist . El Nen Jesús , transvestit d'escombriaire , es va adonar que allò que els àngels van cantar de nit pels camps de Betlem " us anunci una alegria , que ho serà també per a tot el poble perquè avui us ha nascut un Salvador ... Glòria a Déu en les altures i pau a la terra a la gent de bona voluntat " (Lluc 2, 10-14 ) ja no significava res. L'amor havia estat substituït pels objectes i la jovialitat de Déu , que es va fer nen , havia desaparegut en nom del plaer de consumir .

Trist , va muntar en un altre raig celeste , però abans de tornar al cel , va deixar escrita una carteta per als nens i les nenes . La van trobar sota les portes de les cases i , especialment , de les barraques de les muntanyes de la ciutat , trucades faveles . La carta deia així :

Benvolguts germanets i germanetes :

Si en mirar el portal i veure allà al Nen Jesús , al costat de Josep i Maria , us ompliu de fe en que Déu es va fer nen, un nen com qualsevol de vosaltres , i que és el Déu- germà que està sempre amb nosaltres .

Si aconseguiu veure en els altres nens i nenes , especialment en els més pobres , la presència amagada del nen Jesús naixent dins d'ells .

Si sou capaços de fer renéixer el nen amagat en els vostres pares ia les altres persones grans que coneixeu , perquè sorgeixi en elles l'amor, la tendresa , la cura i l'amistat en lloc de molts regals .

Si en mirar el pessebre i veure Jesús pobrament vestit , gairebé nu, recordeu de tants nens igualment mal vestits , i us fa mal al fons del cor aquesta situació inhumana , i volguéssiu compartir el que teniu , i desitgeu des d'ara canviar aquestes coses quan sigueu grans perquè no hi hagi mai més nens i nenes que ploren de gana i de fred .

Si en descobrir als tres Reis Mags que porten regals al Nen Jesús penseu que fins als reis , els caps d'estat i altres persones importants de la humanitat vénen d'arreu del món per contemplar la grandesa amagada d'aquest petit Nen que plora sobre unes palles .

Si en veure en el naixement la vaca , el burret , les ovelles , les cabritinas , els gossos , els camells i l'elefant , penseu que tot l'univers està també il · luminat pel diví Infant i que tots , estrelles , sols, galàxies , pedres , arbres , peixos , animals i nosaltres , els éssers humans , formem la Gran Casa de Déu .

Si mireu al cel i veieu l'estrella amb la seva cua lluminosa i recordeu que sempre hi ha una Estrella com la de Betlem sobre vosaltres, que us acompanya , us il · lumina , i us mostra les millors camins .

Si aguzáis bé les orelles i escolteu a través dels sentits interiors una música suau i celestial com la dels àngels en els camps de Betlem , que anunciaven pau a la Terra .

Sapigueu llavors que jo , el Nen Jesús , estic naixent de nou i renovant el Nadal . Estaré sempre a prop , caminant amb vosaltres , plorant amb vosaltres i jugant amb vosaltres , fins al dia en què tots , humanitat i univers , arribem a la Casa de Déu, que és Pare i Mare d'infinita bondat , per ser junts eternament feliços com una gran família reunida .

Signat : Nen Jesús

Betlem, 25 de desembre del any 1

FONT: blog Leonardo Boff

UNA BONA ACCIÓ + DINÀMICA

Us proposem aquesta lectura que parla de valors, al final oferim una senzilla dinàmica. Diu així:

Era el final de la tardor de 1909. Durant el dia, la ciutat de Londres havia estat submergida en una boira espessa que pràcticament havia aturat tot el tràfic i tots els negocis de la capital britànica.

Un publicista nord-americà, el Sr. Boyce, de la ciutat de Chicago, tenia dificultats per trobar una adreça al centre de la ciutat. S’havia aturat sota una dels llums del carrer per a orientar-se millor, quan de cop i volta va aparèixer un noi entre la boira.

– Puc  ajudar-lo senyor? –va preguntar el noi.

– I tant que sí. –va dir el senyor Boyce– Voldria que m’indiquessis com arribar a aquesta adreça...

– Jo l’acompanyaré fins aquí senyor –va dir el noi, i es va encaminar en la direcció desitjada pel Sr. Boyce.

Quan van arribar al lloc, el senyor Boyce va buscar en les seves butxaques algunes monedes per donar-les al noi de propina, però abans que tingués l’oportunitat d’oferir-les el noi li va dir:

– No senyor, moltes gràcies, sóc escolta, i un Scout no accepta res per ajudar algú.

– Un Scout? I què és això? –va preguntar en Boyce.

– No ha sentit parlar dels Boy Scouts de Baden-Powell?

El senyor Boyce no havia sentit mai res sobre això.

– Explica’m coses d’ells –va dir.

Així és que el noi li va parlar al nord-americà sobre ell i els seus germans escoltes.

El Sr. Boyce va quedar molt interessat i després d’atendre els seus negocis, li va demanar al noi que el dugués a les oficines dels Boy Scouts britànics.

Aquí va desaparèixer el noi.

A l'oficina, el senyor Boyce va conèixer a en Baden-Powell, el famós militar anglès que havia fundat el Moviment Scout dos anys enrere.

En Boyce va quedar tan impressionat amb el que en Baden-Powell li va dir sobre l’escoltisme que va decidir importar-lo al seu país quan va regressar als Estats Units.

Què va passar amb el noi que va ajudar a en Boyce? Ningú no ho sap. Ningú va tornar a saber res d'ell. No obstant això, mai se’l va oblidar. Els Scouts d’Estats Units van regalar al Centre Internacional d’Ensinistrament, el Parc de Gilwell, a Anglaterra, una bella estàtua d’un búfal americà, amb una simple inscripció que diu: "A l’escolta desconegut que amb la seva lleialtat al compliment diari de la Bona Acció, va fer possible portar el Moviment Scout als Estats Units d'Amèrica".

Una bona acció a un home, es va transformar en una bona acció a milions de nois.

Aquesta és la força de la Bona Acció.

DINÀMICA

Les petites accions són poderoses. I si sumem les petites accions de 30 milions d’escoltes i guies arreu del món, poden tenir un poder aclaparador.

Si voleu establir entre els vostres nois i noies el costum de fer cada dia una bona acció, us recomanem començar a poc a poc, demanant-los de fer per exemple una bona acció setmanal:

1.     Llegiu-los aquesta història.

2.     Expliqueu-los el poder que poden tenir les petites accions.

3.     Poseu-los com a deures que, per a la setmana que ve, tothom haurà hagut de realitzar una bona acció en favor d’algú que necessitava ajuda:

a.      Pot ser algú que coneixes o que no

b.     Pot ser més gran que tu o més petit

c.     Pot ser una persona o un animal

d.     Pot ser dintre de casa o fora d’ella

e.      El cas és fer com a mínim una bona acció durant la setmana, i no s'hi val cobrar cap premi ni recompensa a canvi

4.     Al dissabte següent, tothom haurà d’explicar a qui ha ajudat i com.

5.     Feu-los adonar que pot haver estat molt important per aquesta gent el fet que els ajudessin, i com ells estan contribuint a crear un món millor.

6.     Demaneu-los que per a la setmana vinent, una altra cop tornin a fer una bona acció, que també hauran d’explicar.

7.     Si algun noi/a no ha fet els deures i no ha fet cap bona acció simplement convenceu-lo perquè a la setmana següent en faci una.

Font: http://www.jouscout.com/bonaccio.htm

LA LLEGENDA D'OMEGA

Aquesta història és un relat original que vaig escriure per acompanyar un moment de dol. La vida i la mort estan presents en les nostres vivències i aquesta llegenda és una aportació més en aquest sentit. Al final de la història oferim una senzilla dinàmica.

LA LLEGENDA D'OMEGA

Fa Més de 3000 anys els grecs anaven d’expedició a Egipte. Concretament a Alexandria una gran ciutat a la vora del Mediterrani. Alexandria tenia un gran port i la ciutat era plena de comerciants, per tot arreu hi havia productes exòtics i curiosos.  Un dels joves  grecs  anomenat Alfa va sentir a parlar en el mercat d’un nou invent, deien que era molt perillós i màgic que estava en possessió d’un home vell i que aquest home vivia en una cova al bell mig del desert. Alfa era molt atrevit i aventurer per això es va acomiadar dels seus companys comerciants i va voler visitar al vell savi. Va marxar sol en direcció al desert amb un mapa que li van donar els mateixos comerciants egipcis.

Alfa feia anys que viatjava a Egipte i sabia parlar la seva llengua perfectament, també era un bon viatjant i tot i que el mapa no era de massa qualitat va acabar trobant la cova al peu d’un turó i en mig del desert.

Els comerciants li van dir que l’invent poderós s’anomenava escriptura. Primer quan la van començar a provar deien que estava maleïda perquè feia oblidar, feia perdre la memòria, la gent que aprenia a escriure embogia… i molta gent tenia por d’escriure per l’encanteri de perdre la seva intel·ligència.

Alfa va arribar al lloc senyalat amb molta emoció i va saludar amablement al vell savi que feia estona que l’estava mirant... van parlar una estona i el savi li va ensenyar els seus màgics símbols. Durant un any Alfa va viure amb el vell Kalim i va aprendre tots els secrets d’escriure, es van fer bons amics. Van emplenar les parets de la cova d’històries màgiques que per la nit llegien després de sopar amb la llum que els feia la seva foguera i que durant el dia contaven als tuaregs del desert. Històries d’una gran serp que vivia sota la sorra i que només menjava homes que portaven massa diners a sobre... era la serp dels avars , històries d’un famós oasi on l’aigua era cristal·lina, hi havia peixos de tots els colors i una sirena blava que cantava com els àngels i podia fer ella mateixa tres veus alhora. I així van anar passant els dies entre històries, amistat i nous aprenentatges.

Alfa va aprendre molt amb el vell Kalim i es va fer un fart d’escriure amb pedres de sílex però trobava a faltar la seva família, la mare Omega i el seu pare Arístides. També  a Beta, la seva millor amiga... amb qui estava promesa. Per això al cap d'un any va prendre la desició de tornar cap a casa, va convidar a Kalim a seguir-lo però el vell de desert era un home d'arrels i, malgrat que els unia una gran amistat, va preferir quedar-se al seu lloc d'origen.

El valent Alfa, es va emportar l’invent de l'escriptura a Grècia però en arribar va tenir una tràgica notícia que li va fer perdre tota la il·lusió amb la qual havia arribat. Omega la seva meravellosa i bona mare havia mort.

Beta per fer-li costat i per ajudar a entretenir-lo dels pensaments tristos li va demanar que li ensenyes aquell gran invent, li va dir que volia aprendre a escriure. Tots dos van idear un nou grup de símbols grecs i van inventar l’alfabet. A les primeres lletres els van posar els seus noms... alfa i beta.... fins arribar l’última lletra que tancava tot l’alfabet. Tots dos en van mirar i no van dubtar ni un moment, la van anomenar Omega en honor a la seva mare.

Alga, Beta , els seus familiars i amics van voler honrar a Omega de la manera més especial del món... van buscar una cova en mig de la serralada del Pindos ... van pujar-hi de nit... van encendre un gran foc... i llavors va sorgir la màgia... van deixar per escrit tot l’amor, els bons records, anècdotes, vivències divertides, poemes i moltes boniques paraules que van omplir la cova i la van fer molt i molt especial. Quan van acabar d’escriure es van posar tots junts i tombats al terra, mirant cap al sostre de la cova i llegint cents i cents de bones i tendres paraules.

Dinàmica:

Avui la seva llegenda ens ajuda precisament a no oblidar… amb el llenguatge podem estimar, podem connectar, podem contagiar emocions…Els que deien que l’escriptura era perillosa s’equivocaven... els que deien que tenia un cert encanteri tenien raó.

Avui us demanem un gran repte, utilitzeu la màgia d’Alfa i de Beta i feu els millors escrits que mai heu fet, sense que ningú ho corregeixi. Ho farem amb el cor per fer un missatge de sentiment, d’acompanyament, de respecte i d’amor.

Abans de començar a escriure espereu una estona, deixeu que els vostres sentiments us parlin, potser us faran plorar... no passa res, és el més natural del món. Més endavant espereu que la serenor us torni a atrapar i quan estigueu realment preparats obriu el vostre cor en forma de text.

OPORTUNITATS O PROBLEMES... tu decideixes!

Al diari El País trobem aquesta il·lustradora història sobre optimisme i punts de vista. Diu així:

Un empresari va enviar als seus dos fills bessons a explorar un país per sospesar les oportunitats pel seu negoci de calçat. Al cap d'un temps, el pare va rebre correus electrònics dels seus fills. El primer va escriure: "Estimat pare, porto dies recorrent aquest fantàstic país i he observat que hi ha poques botigues i que l'oferta de calçat no és de molt bona qualitat. Moltes persones encara viuen al camp, on la majoria dels camins es troben sense asfaltar. Sincerament, no crec que sigui un bon lloc per vendre els nostres sabates ". 

Seguidament, el pare va llegir el mail del seu altre fill: "Benvolgut pare, porto dies recorrent aquest fantàstic país i he observat que hi ha poques botigues i que l'oferta de calçat no és de molt bona qualitat. Moltes persones encara viuen al camp, on la majoria dels camins es troben sense asfaltar. Crec que és un bon lloc per vendre els nostres sabates ". 

Tot i que els dos germans havien recorregut el mateix país, van veure coses diferents. Un va detectar problemes i l'altre va intuir oportunitats. 

I nosaltres? Què veiem en les nostres escoles?... Evidentment que hi ha aspectes que no funcionen com voldríem però per sobre de tot les escoles som un espai d'oportunitat pels nens i nenes, generem la seva felicitat, millorem el seus aprenentatges, eduquem en valors i segur que mourem alguna cosa.

Font: http://elpais.com/elpais/2013/02/15/eps/1360927595_598327.html

EL BUDA DE FANG

El Francesc ens envia aquesta interessant història per compartir. Gaudiu de la lectura:

L'estàtua del Buda de fang feia gairebé tres metres d'altura. Durant generacions havia estat considerada sagrada pels habitants del lloc.
Un dia, a causa del creixement de la ciutat, van decidir traslladar-la a un lloc més apropiat.
Aquesta delicada tasca li va ser encomanada a un reconegut monjo, qui, després de planificar detingudament, va començar la seva missió. Va ser tan dolenta la seva fortuna que, en moure l'estàtua, aquesta va lliscar i va caure, esquerdant-se en diverses parts.
Compungits, el monjo i el seu equip van decidir passar la nit meditant sobre les alternatives. Van ser unes hores llargues, fosques i plujoses. El monjo, en comptes de desesperar, es va enfocar a trobar una sortida.
Tot d'una, en observar l'escultura esquerdada, va veure que la llum de la seva vela es reflectia a través de les esquerdes de l'estàtua. Va pensar que eren les gotes de pluja. Es va acostar a l'esquerda i va observar que darrere del fang hi havia alguna cosa, però no estava segur del tot.
Va consultar amb els seus col · legues i va decidir prendre un risc que semblava una bogeria. Va demanar un martell i va començar a trencar el fang, descobrint que sota s'amagava un Buda d'or sòlid de gairebé tres metres d'altura. Durant segles aquest bell tresor havia estat
cobert per l'ordinari fang.
Els historiadors van trobar proves que demostraven que, en una època, el poble havia estat atacat per bandits. Els pobladors, per protegir el seu tresor, el van cobrir de fang perquè semblés comú i ordinari.
El poble va ser atacat i saquejat però el Buda va ser ignorat pels bandits. Després, els supervivents van pensar que era millor seguir ocultant darrere del fang.
Amb el temps, la gent va començar a pensar que el Buda d'Or era una llegenda o un invent dels vells. Fins que, finalment, tots van oblidar el veritable tresor perquè van pensar que alguna cosa tan bella no podia ser certa.

Els nostres tresors són la nostra capacitat de donar, gaudir, agrair, riure, de perdonar, de somiar en gran, de passar per sobre de les petiteses i de valorar en tu mateix i en altres el que veritablement és important. Arrisca't a veure la teva vida a través del fang i t'adonaràs que ets un tresor envoltat de riqueses.


Font: Història pertanyent al llibre "El Silenci de l'Home - Històries de Llum i Saviesa"