L'Ester ens envia un interessant article de La Contra de La Vanguàrdia. En ell es desenvolupa una entrevista a Francisco Mora (Doctor en Neurociència). Diu així:
Entusiasme, sisplau! No filosofa quan diu que només es pot aprendre allò
que s’estima, ho diu des de l’estudi del cervell. No importa gaire si a les
aules hi ha ordinadors o no, guanyaríem més amb grans finestrals, més exercici
físic i, per damunt de tot, amb bons mestres que sàpiguen com aprèn el cervell
humà i que tinguin aquest entusiasme, sempre contagiós, sobre l’assignatura que
expliquen. I també amb una societat que valori el coneixement per sobre dels
diners, que els nens vulguin ser Cajal i no Messi, i amb polítics honestos. La
millor manera d’estimular és donant exemple. A Neuroeducación (Alianza),
Francisco Mora explica com dotar els nens de valors sòlids.
No segueixo l’edat ni vull
fer-ho. Vaig néixer a Elx i visc a Madrid. Casat. Dos fills. Em vaig doctorar a
Oxford. Sóc catedràtic de Fisiologia i Biofísica a la Complutense i a la
Universitat d’Iowa. Avui a Espanya no hi ha valors socials que puguin servir de
guia a nens i adolescents
Sembla difícil despertar l’entusiasme a les
aules.
No em cansaré
d’insistir-hi: només es pot aprendre allò que s’estima.
La clau és l’emoció.
Sí, la capacitat
d’interactuar amb el món des de la curiositat. El problema és que no tenim
mestres preparats. El mestre és l’ànima del que pot ser un poble i cal
infondre-li el que és una realitat avui: que és un mag amb vareta màgica per
transformar el cervell dels nens.
Massa responsabilitat.
Un mestre transforma la
física, la química, l’anatomia, la fisiologia del nen. Li transforma el cervell
per bé i per mal. I si no ho sap, si no és responsable i no està format per
fer-ho, no el pot emocionar.
L’emoció es transmet.
Exacte, i res que no passi
per l’emoció ens serveix en el nostre aprenentatge. Cal obrir als nens la porta
de la curiositat. Cal començar la classe despertant-los. T’han de mirar amb els
ulls molt oberts. Encara que t’hagis d’emportar una girafa a la classe, però es
tracta que diguin: “Ohhh!”.
Un mestre així, el recordes.
La curiositat és l’única
clau que obre l’atenció, que és la porta del coneixement. No li pots dir a un
nen: “Para atenció, home!”.
És el que ens ensenya la neurociència?
Efectivament, i tantes
coses que cal tenir en compte, com els ritmes circadiaris (els moments àlgids
de l’atenció de cada nen per optimitzar l’educació), fins i tot com influeix
l’arquitectura de l’escola.
Expliqui’m.
Avui sabem que una aula
amb grans finestrals, ben ventilada, amb una temperatura adequada i amb llum
natural produeix més bons rendiments. I que classes estretes amb poca llum
potencien l’agressió i la depressió.
Potser és demanar massa.
Aquests cervells infantils
estan creant més de 100.000 milions de contactes sinàptics per minut. En bones
condicions seran més llestos i més sans.
I més feliços?
El cervell no està
dissenyat perquè siguem feliços, sinó per sobreviure, però el que sí que és
responsabilitat nostra és haver instrumentalitzat i creat una vida d’estrès.
Massa hores d’escola, deures i extraescolars?
Els estem ofegant. Els
nens fins als 8 anys haurien d’estar jugant, perquè el joc és la disfressa de
l’aprenentatge.
I també ho és als 20 i
als 50.
Sense cap mena de dubte.
Quan som adults el que fem quan podem és fugir de la nostra consciència, que
ens tenalla i ens esclavitza, i ho fem jugant o veient jugar. Però quan has de
posar els fonaments del que serà el món adult, cal potenciar-ho.
Joc i aire lliure.
L’exercici físic és el
responsable de la creació de noves neurones, i és fonamental fer-ne de nen per
ser un adult sa. Ens hem construït a cavall de la nostra esquena i els nostres
músculs, però ara ens hem fet sedentaris, que és l’antagònic al que hi ha
escrit en el nostre programa genòmic i el que crea les malalties en el nostre
organisme.
Com els podem ajudar a aprendre?
Ensenyar significa
emocionar, evocar la seva atenció des de dins, i és possible instrumentar com
començar una classe: cal ser provocador, cal injectar curiositat en relació amb
l’edat, l’hora del dia, l’estat de l’organisme. La curiositat encén l’emoció i,
així, s’obre la finestra de l’atenció, que ens permet aprendre i memoritzar.
No és intranscendent.
A Magisteri no pot
entrar-hi ni ha d’entrar-hi tothom, cal afinar qui té capacitat per ensenyar.
Tot comença pel mestre.
Quan són adolescents estan distrets.
El cervell d’un púber no
només no ha madurat en les àrees que tenen a veure amb la creació de valors i
normes, sinó que se li estan morint un munt de cèl·lules perquè s’està
reajustant al que és l’adultesa. Hi ha coses que un mestre ha de saber, perquè
si les sap podrà ser flexible i sabrà com treure partit d’aquests cervells.
Il·lumini’ns, doctor.
L’adolescència és l’edat
de l’altruisme si el saps encarrilar, de l’heroisme: tots els herois han estat
adolescents. Captar això i encarrilar-ho és alimentar aquests cervells.
Un exemple, sisplau…
“Perdrem la vida perquè
els nens de l’Àfrica tinguin aigua”… Hi ha qui és capaç de fer-los viure això;
a un adult, ja no. L’adolescència és una edat molt mal·leable.
Ordenem les etapes del desenvolupament
cerebral.
Mentre s’és nen s’ha de
jugar, conèixer el món de primera mà, veure la fulla a l’arbre, treballar tot
el que entra pels òrgans dels sentits. Si els portes a una guarderia entre
quatre parets, els ofegues, i passa el mateix amb els patis de ciment.
Doncs cada vegada se’ls ofega abans.
A partir dels 9 anys
comença el pensament abstracte, jugar amb idees entenent que som éssers
fonamentalment emocionals: no hi ha res del que jo pensi, raoni o decideixi que
no tingui una base emocional. No hi ha raó sense emoció.