UNA HISTÒRIA RADICAL D'EMPATIA

Us recomano aquest vídeo magistral de Sam Richards, un sociòleg americà, que ens ajuda a entendre el concepte d'empatia amb un exemple impactant i pràctic.

Reivindicant la... VOCACIÓ!

Com cada any a les escoles ens acompanyen les practicants de les diferents facultats de ciències de l’educació. Aquest curs he llegit la memòria de l’Andrea, una futura mestra formada a la UdL i a la qual li he demanat permís per compartir algunes de les seves reflexions que va escriure en la seva memòria realitzada al Col·legi Maristes Montserrat de Lleida. Parla de la vella i oblidada vocació i reflexiona sobre la meravellosa tasca d’educar. Hem recollit un extracte que diu així:

Sovint, quan et pregunten què estudies i els respons magisteri, et fan la segona pregunta I ja t’agrada això d’estar amb nens/es?

Interessant pregunta... és difícil d'explicar quan és vocacional, perquè la resposta és aquesta, per vocació, així de simple. El fet de ser mestra fa que m’ompli i ompli als altres, així doncs, que millor que exercir d’allò que vius i sents com una necessitat; el goig d’ensenyar i aprendre?

Il·lusió per ensenyar coneixements i per rebre’n, per participar en el futur de la teva societat, per transmetre les ganes d’aprendre i generar en ells el goig d’aprendre, ... il·lusió per veure que influeixes en el creixement d'una persona; una idea de futur que per a mi és una manera de viure, un estil de plantejar-me la vida.

En definitiva, ser mestre/a és un art, una professió i una vocació. Un art perquè cada grup, cada nen necessita un tipus de pinzell per pintar el seu futur, que exigeix ​​sensibilitat, flexibilitat i originalitat. Una professió perquè com ha docent has de conèixer un marc teòric que et faci de base per poder entendre els processos maduratius, psicològics,... dels nens tenint en compte que cada un d’ells és únic i diferent. A més a més, has de conèixer moltes estratègies i metodologies i tenir clara la seva visió del món i el teu rol com a mestre. I sens dubte, un domini dels continguts, que esdevinguin l’eix vertebrador dels processos d’ensenyament i aprenentatge

Però que sigui vocacional no és sinònim de facilitat, fa falta lluitar pel que vols, buscar aquell impuls que tenim dins nostre, que ens permet aconseguir (o si més no intentar-ho) allò que volem. El que anomenaríem “esforç”, sempre lligat amb la motivació, perquè si estem aquí, en aquesta carrera i en aquestes pràctiques, és perquè ens sentim motivats, i aquest interès fa que ens esforcem i esdevingui l’esforç, l’eina del nostre aprenentatge. Si no hi ha esforç no hi ha aprenentatge, ja que l’esforç és una peça bàsica en la societat on vivim. Ens haurem d’esforçar molt perquè ens trobem immersos en una societat del consum, on l’esforç costa d’adquirir. S’ha d’aconseguir  veure que el més important no està en el tenir sinó en l’aconseguir. Quan més esforç li poses, més aprofundeixes i es llavors quan te n’adones que no saps tant com pensaves. Com diria Sòcrates: “Quan més saps, més te n’adones de les coses que no saps” i “Només sé, que no sé res” ; és a dir, que tot i que podem arribar a saber moltes coses, mai sabrem totes les que ens queden per conèixer ja que el coneixement total i absolut de tot és una utopia. Però com a mestres, tenim la capacitat de poder aprofundir en allò que volem explicar fent ús dels préstecs de consciència i sobretot de referents teòrics, que són la base de l’aprenentatge.

He après moltíssimes coses duent a terme aquestes pràctiques, i en concret en aquest procés d’atenció individualitzada em quedo amb les darreres paraules de Gertrudix: “Si aconseguim que l'alumnat vulgui llegir, que vulgui conèixer la informació continguda en els textos, haurem guanyat la batalla de la lectura”. He après que com a docent, has de generar actituds positives i incentivadores vers les activitats, més que buscar activitats innovadores, fer activitats significatives, buscant el goig per aprendre.  És a dir, moltes vegades ens continuem mirant l'espai escolar com si en ella no hi hagués una altra cosa en què fixar-se en els continguts que es transmeten o deixen de transmetre... I em pregunto, per què donar tanta importància al contingut de l'ensenyament i tan poca a la forma en què es transmet, s'inculca o adquireix aquest contingut?

L’aprenentatge és un acte de compartir; compartir emocions, compartir sabers, compartir punts de vista, compartir opinions, compartir felicitat, ... Per això, la confiança és bàsica si es vol realment aprendre.  

 “Quien observa y acepta algo nuevo de la realidad necesita compartirlo para hacer efectivo el avance, participar fomenta la creatividad” (Ballester, 2005:14)

El que he vist, doncs, és que s’ha d’assumir aquesta responsabilitat d’ensenyar a aprendre, incorporant la discussió i reflexió sobre el seu propi aprenentatge i les activitats de classe, fomentant el diàleg entre alumnes i docent. Per aquest motiu penso que una de les claus de l’aprenentatge és aprendre a aprendre. Com diu Calvin Coolidge (1902): “La educación consiste en enseñar a los hombres, no lo que deben pensar, sino a pensar”(Goolidge, 1902: 23).

Són ells, els alumnes que poc a poc van assumint la responsabilitat d’aprendre d’una manera més conscient i eficaç, fent un paral·lelisme amb el lema del blog de l’escola “Eduquem caminant”, és com si el discent poc a poc, va deixant anar la mà d’aquell qui l’acompanya per fer els seus propis passos, sabent que sempre te la mà del docent allà per agafar-la quan sigui necessari.  Els alumnes poc a poc són conscients que la responsabilitat de l’aprenentatge és finalment seva (ningú pot aprendre per un altre), que són ells mateixos els que han de posar en joc unes o altres estratègies. I aquí és on intervé la figura del mestre, de guia, de facilitador de estratègies, metodologies, suports, material,...

“Si le das un pescado a un hombre, lo alimentas por un día.

Si lo enseñas a pescar, lo alimentas para toda la vida.”

Confucio 551- 479 AC

L'educació primària és una etapa fonamental en el desenvolupament personal dels individus. És a dir, educar significa "procurar el màxim nivell de realització de la seva potencialitat en tots els aspectes personals i socials" (Pumares, 2010b: 38). Per aquest motiu, és molt important  proveir una educació de qualitat a tot l'alumnat. En aquest context, tal com he vist durant les pràctiques, l'atenció a la diversitat no ha de ser plantejada com un més dels molts components de les realitats educatives, sinó com el procés de canvi cap a les escoles inclusives. El principal motor del canvi és el mestre i les seves actituds promotores de l'atenció a la diversitat. Per això, l’atenció a la diversitat es duu a terme dins de l’aula i no a fora d’aquesta, perquè el grup d’iguals permet que la integració sigui un valor més, esdevé un element enriquidor.

Durant les diverses sessions, el fet d’adonar-nos que no sabem tantes coses com pensem ens porta una cosa positiva que són les ganes d’aprendre allò que no sabem, és com un moviment de retorn del pèndul.  Vas deixant-te portar pel devenir de l’aula i arriba un punt on t’adones que aquell contingut no el domines amb seguretat i tornes enrere per buscar informació i reafirmar el teu pensament. Aquest moviment d’anades i vingudes són els processos en els quals anem adquirint els coneixements i que com que el pèndul és circular ho relaciona amb vivències, experiències,... Com ens diu Ricardo Dolina (1985) hem de vigilar amb la ignorància:

“La ignorancia es mucho más rápida que la inteligencia. La inteligencia se detiene a cada rato a examinar; la ignorancia pasa sobre los accidentes del terreno que son las nociones a gran velocidad, y jamás hay nada que le llame la atención. Así llega rápidamente a cualquier parte... especialmente a las conclusiones” (Ricardo Dolina, 1985: 24)

Com he observat a les pràctiques, especialment en la implementació de la meva unitat didàctica, el procés és més important que el resultat ja que és en el procés on l’alumne s’enriqueix, activa els processos d’ensenyament-aprenentatge de manera significativa.

Crec en una educació plena d’estímuls, d’experiències, de sabers, que ajudin al desenvolupament integral de la persona, tal com Mariano Martín Gordillo va dir en la entrevista a TV1 l’any passat “Educar es mucho más que ensenyar: es humanizar”.

Ens toca canviar els paradigmes educatius. Crear, innovar i sobretot el compromís  que significa ser mestre.  Durant la infantesa, així com una petita ensopegada pot destruir la confiança, una petita oportunitat pot impulsar un gran canvi. Per això, el major desafiament d'un educador és creure fermament en el potencial dels seus alumnes i procurar sincerament la felicitat de cada un d'ells.

Redescobrint SOCRATES

Navegant per la Viquipèdia hem retrobat al gran filòsof Sòcrates, pare de la filosofia occidental. 

Per molts Sòcrates és un gran mestre, especialment per Plató que va ser un dels seus joves deixebles. 

Sòcrates acostumava a dir que el seu coneixement es limitava al fet de ser conscient de la seva pròpia ignorància. Sòcrates creia que el fet d'obrar malament era una conseqüència de la ignorància, i que aquells que ho feien no sabien com fer-ho bé. Sòcrates només assegurava conèixer "l'art de l'amor", que connectava amb el concepte de l'"amor a la saviesa", és a dir, la filosofia. D'ell també s'han recollit aprenentatges que ens parlen de l'ètica, com a exemple us deixem aquesta història: ELS TRES FILTRES

Sòcrates, a més, va proposar un mètode per solucionar conflictes i per trobar la justa veritat a partir del diàleg.

El mètode és descrit per primer cop per Plató als "Diàlegs socràtics". Per solucionar un problema, es divideix en una sèrie de qüestions, les respostes a les quals permeten a l'interessat trobar gradualment la resposta que buscava. La influència d'aquest mètode és patent a l'ús actual del mètode científic, al qual les hipòtesis són el començament per arribar a trobar la llei física que segueix l'observació.

Com a exemple d'ús del mètode socràtic, podem pensar en algú que vulgui jutjar les seves creences. El mètode socràtic ajudaria a fer-ho, eliminant successivament les creences que porten a una contradicció mitjançant el mètode reducció a l'absurd. Així, primer caldria proposar una tesi determinada. Sòcrates respondria explicant quines premisses prèvies i de conseqüències lògiques posteriors comporta aquesta tesi. El seu interlocutor pot haver d'acabar acceptant que hi ha una contradicció, perquè s'arriba a un resultat oposat al que deia la seva tesi original. D'aquesta manera, l'interessat es veu obligat a posar en dubte la validesa de les seves creences. 

Un cop, Sòcrates va dir:

" Sé que no em creuràs, però la forma més alta d'excel·lència de l'home és posar en dubte a un mateix i als altres".

El mètode seguit consta habitualment de tres fases:

• La fase de prejudici: l'interlocutor creu que té raó sobre allò que diu. El filòsof debat la idea fent preguntes a l'interlocutor fins que aquest arriba a la conclusió que estava equivocat i que necessita corregir-ho. Aquesta fase és la que es coneix pròpiament com a mètode socràtic o d'elenchus.
• Maièutica: lliure de prejudici, es convida l'interlocutor a debatre de forma més profunda el tema. Aquesta fase està basada en la idea, més platònica, de que el coneixement està latent en la consciència humana. El filòsof, tal i com fa la llevadora amb els nounats, ha d'ajudar el seu interlocutor a fer néixer la veritat. Les bones preguntes són la gran eina.
• Aletheia: quan s'arriba a la veritat (del grec: ἀλήθεια, veritat). És l'última passa, l'interlocutor desemmascara la veritat.

Font: http://ca.wikipedia.org/wiki/S%C3%B2crates#El_m.C3.A8tode_socr.C3.A0tic

EL CONTE DE LA TARONJA

Compartim aquest conte senzill i molt curt, dura només 1 minut i 8 segons.
Fa reflexionar sobre la justícia, la practicitat, el sentit comú,...

TALLER D'EXPRESSIÓ ESCRITA al 1r cicle de primària

Al Col·legi Maristes Montserrat de Lleida es realitza un senzill però pràctic taller d'expressió escrita amb els alumnes de 1r de primària.

Les pautes de treball són:

1. presentació de la foto d'un company o com panya de l'aula. Previament s'han recollit fotos digitals de tots els alumnes.
2. debat a l'aula sobre la foto (causa/efecte), és un moment perquè aparegui vocabulari, hipòtesis, estructura,...
3. facilitem una fitxa de treball amb la foto impresa i espai per fer diferents frases o textos.
4. els alumnes s'agrupen en parelles per treballar cooperativament.
5. el mestre o mestra corregeix a les parelles amb un estil constructiu.
6. els alumnes acaben la sessió llegint els textos creats. Aquesta part dota de significativitat l'activitat alhora que motiva als alumnes.

+ EDUCACIÓ EMOCIONAL

La Núria, una educadora d'infantil, comparteix amb tots nosaltres aquest interessant vídeo sobre educació emocional.

ÉS EDUCATIU EL RACÓ DE PENSAR A INFANTIL ?

La Roser, una educadora d'infantil, ha trobat aquest interessant article sobre convivència i resolució de conflictes amb els nostres fills i alumnes. L'article és de Cristina García una reconeguda pedagoga infantil i orientadora familiar. Diu així:


Quan el nen es porta malament, fa alguna cosa incorrecte o inadequat, l'envien al racó o cadira de pensar amb el suposat objectiu de que entengui que ha actuat malament i que ha de millorar el seu comportament.

Per exemple:
Que ha pegat a la seva germana, a la cadira de pensar perquè aprengui que no s'ha de pegar; que ha tornat a tocar meu mòbil després de dir mil vegades que no és per jugar, "a la cadira de pensar, perquè aprengui a obeir! ", etc.

Què ensenyem?

Us proposo una reflexió, què li estem realment ensenyant al nen quan l'enviem a la cadira de pensar?
Creieu que un nen de 2 o 4 anys pensa realment sobre el que ha fet malament? El nen petit no té les habilitats mentals suficients com per a "pensar" per ell solet sobre si el que ha fet era correcte, sobre com podria haver expressat el seu enuig o potser la seva por a la seva germana sense enganxar-la, o integrar que les nostres normes es han de complir.

Com se sent el nen?

D'altra banda, com creieu que se sent quan és enviat al racó? Se sent trist, apartat, ferit, i sobretot, no volgut.
Perquè el nen pugui conèixer i saber què és el que ha fet malament ens necessita a nosaltres perquè ho anem guiant amb les nostres preguntes i reflexions i així pugui conèixer què esperem d'ell, que coses són correctes i quines no, quins comportaments són nocius o quins no.

Què aprèn?

Així doncs, què creieu que aprèn? Cada vegada que s'usa aquesta tècnica, el nen que aprèn és que quan ell fa les coses malament o incorrectes els seus pares no el volen, fins i tot aprèn des de ben d'hora que és un nen "dolent". Una cosa molt greu, perquè no hi ha cap nen dolent al món, hi ha nens mal etiquetats i danyats emocionalment que necessiten de límits, normes i amor, però que mai han estat dolents.
El nen que se sent així, és tan dolorós per a ell, que necessita protegir-se de aquest dolor creant una barrera d'insensibilitat. Per això, quan fem servir de manera habitual aquesta tècnica, deixa de tenir efecte en el comportament del nen, perquè ha buscat la forma d'anestesiar davant el dolor de sentir no estimat pels seus pares.
Un altre efecte secundari de fer servir aquesta tècnica és que el nen s'acaba identificant amb el missatge que li arriba d'aquest càstig: "ets dolent", (en cas contrari no li castigarien de manera tan cruel). Així que en breu el seu comportament comença a ser més rebel per demostrar-nos que realment és dolent, ja que és amb el que s'està identificant.
Si el que volem és que els nostres fills comprenguin quin comportament és l'adequat, els hem d'ajudar a corregir el comportament incorrecte proporcionant estratègies a asserenar fins que puguin escoltar-nos i atendre'ns amb claredat, i guiar-los després amb les nostres preguntes reflexives i exemples de com haurien d'haver actuat .

Per exemple: "La teva germana està plorant perquè li has fet mal creus que has actuat bé?, Què t'ha passat?, Què t'ha molestat? (escoltem sense jutjar). Si actues pegant li fas mal i es mereix que la curis donant-li un petonet i demanant-li perdó. La propera vegada que et passi el mateix li dius: "no em treguis la meva joguina", o "m'ho dius, que em molestes", millor amb paraules que amb punys ... Ningú es mereix que li facin mal ".

És clar, després de llegir aquest últim paràgraf ja sé el que heu d'estar pensant ... Que sona molt bonic, però que en calent ¡perds la paciència! I que totes aquestes paraules, preguntes i reflexions suposen temps, dedicació i no perdre els nervis. Exacte! No camineu equivocats, però us asseguro que val la pena ja que és la llavor que brollarà en els vostres fills en uns anys convertint-los en nens segurs de si mateixos, amb bona autoestima i amb eines per solucionar els seus conflictes amb els altres i amb ells mateixos.

Quan els pares perden la paciència i fan servir els càstigs és perquè no han après altres respostes educatives per ensenyar normes i límits, amb amor i paciència. Però sempre s'està a temps de ser millors pares!

Font: http://www.serpadres.es/

PAUTES x UNA EXPOSICIÓ ORAL

Al bloc del " enigma de las letras" de l'IES Pedro de Ursua de Pamplona hem trobat aquesta presentació amb algunes pautes i recomanacions per fer correctament una exposició oral a l'aula.

Guía para realizar exposiciones orales from Hautatzen MCG

PENSA DIFERENT, VIU DIFERENT!

Hem trobat aquest interessant vídeo... l'heu de visualitzar té un gran missatge. 

Source: maestrosparaelexito.com via Lola on Pinterest

TRUCS I BONES IDEES

La nostra companya Ester ens envia aquestes imatges plenes de trucs i idees ben pràctiques. Diuen que aquests trucs no els ensenyen a l'escola però segur que si parlem amb els nostres alumnes podríem recollir molts altres trucs que fan a casa. Si algú s'anima ....