"La lectura fa l'home complet, la conversa el fa àgil i l'escriure precís" Francis Bacon

dilluns, 27 d’abril del 2015

REFLEXIÓ SOBRE EL DRAMA A L'INSTITUT JOAN FUSTER


Des del twitter del professor Jordi Adell ens arriba la recomanació d'aquest article de la Teresa Terrades "Mort  l'institut". En compartim la lectura per fer-ne una serena reflexió i fugir dels que volen aprofitar la situació per crear més control sense sentit. Necessitem, ara més que mai, reflexió a les aules (propostes de filosofia per a infants i joves), fer un bon acompanyament tutorial (dedicant-hi hores), donar espai a responsabilitats compartides a les escoles, dotar de més hores als serveis d'orientació psicològica dels centres, incloure la mediació en la quotidianitat del centre com a mesura primera de solució de conflictes i fer que els alumnes participin fent formació, promoure el voluntariat, el treball cooperatiu... en definitiva més humanitat és el que ens cal i no repressió.


Us deixem l'article "Morir a l'Institut" publicat a El Diari de l'Educació:

Profundament commoguda encara pels fets dramàtics de l’Institut Joan Fuster, tinc la impressió que hem volgut tancar molt ràpid la interpretació i la comprensió dels fets, delimitant-los dins el perímetre de la comunitat educativa i com a resultat d’un brot psicòtic aïllat, d’un nen de tretze anys. Com que ho llegim des de l’excepcionalitat del cas, evitem entreveure que aquest ens ha posat al descobert un seguit de desajustos que van més enllà de l’estret marc d’observació des del qual hem mirat fins ara. Potser perquè veure més enllà ens qüestiona massa coses, però ampliar el zoom ens pot ajudar a modificar allò que per ara ha fallat.

Al meu entendre l’Abel s’ha convertit en la víctima principal d’aquesta tràgica història i en ell ens sentim representats tots els que estem a les aules però sobretot els qui com ell, no tenen plaça fixa i treballen en condicions molt precàries. Els professors i professores com l’Abel van amunt i avall del nostre territori mirant de fer, en poquetes hores, allò que la seva vocació docent voldria fer de manera estable i continuada. En aquestes condicions de treball no tenen temps de conèixer els seus alumnes i molt menys als companys dels seus claustres itinerants. Feia deu dies que l’Abel anava a l’institut Joan Fuster i ja acabava aquesta substitució. En la seva itinerància comptava amb nous destins però no pas amb el que s’ha trobat. L’Abel representa la precarietat laboral del cos docent. La baula més feble del sistema. I en ella hi ha deixat la pell. Massa jove, massa absurd, massa injust.

L’altra víctima tant o més feble que l’Abel, és el noi que li ha llevat la vida. Sóc incapaç d’imaginar el dolor dels pares i també el seu, després de l’atac, quan la realitat s’imposa i la mort apareix implacable, irreparable canviant sobtadament les seves vides per sempre. És dur imaginar a un noi de tretze anys que en un moment greu de malestar psíquic es vegi abocat a fer ús de la violència. Per arribar aquí, abans han fallat molts mecanismes que s’escapen de l’estricte àmbit educatiu.

La mort de l’Abel ens posa davant de manera descarnada un malestar adolescent que actualment té moltes formes d’expressar-se. Totes elles apunten en la línia de flotació del sistema educatiu actual però també al nostre model social que afecta de manera molt directa la feina dels docents a les aules. Aquí és on hem de gratar més a fons i observar quina mena de societat estem essent, què estem expressant , què estem escoltant i sobre quin sistema de valors estem actuant. Com a societat hauríem de preguntar-nos què fa que molt joves trobin en la violència un recurs de supervivència social.

Si els docents no som vistos per alguns sectors dels nostres joves com a referents i ens perceben com a generadors del seu malestar és que la tasca educadora i formadora no es percep com la que s’espera que sigui. Dins una societat que ressalta contínuament comportaments de certs personatges mediàtics, que valora econòmicament activitats allunyades de la cultura i el coneixement, que fomenta un tipus determinat de consum, que posa a l’abast dels joves un món virtual en el que la vida i la mort tenen el mateix preu i la diversió és l’únic referent sobre el que bastir el present sense donar forma al futur, estem transmetent uns valors socials als nostres joves amb uns missatges implícits molt clars: la vida és un parc temàtic que no compta ni amb les seves capacitats ni amb les seves idees, ni amb les seves accions i aquestes només són observades si són tan excepcionals que es veuen milions de vegades per youtube o són tan execrables que ens trasbalsen com el cas que acabem de viure. Tampoc se’ls demana compromís ni responsabilitat perquè per a ser subjectes passius no els cal. És el fer de la nostra societat que ho transmet cada dia encara que en paraules es digui el contrari.

Hi ha malestar i molta tristor a la comunitat educativa. Tanmateix la mort de l’Abel ha de poder ser alguna cosa més que un recordatori de cinc minuts de silenci. La seva desaparició i el buit que deixa ha de provocar un tsunami prou poderós que faci possible mirar el nostre sistema educatiu i transformar-lo. Construir un sistema que doni resposta a les necessitats, a les inquietuds i a la incertesa dels nostres joves. Però sobretot s’ha de construir un sistema que retorni l’esperança a ells i a tot el col.lectiu docent. I aquesta és una tasca col.lectiva de més abast. Aquí s’hi necessita la comunitat en pes, la societat en el seu conjunt que ha de voler capgirar moltes de les seves prioritats. El missatge que la comunitat educativa necessita rebre de la societat és que se’ls necessita més que mai, que les idees, capacitats i experiència dels joves han de fer-se espai per ser expressades i escoltades. Alhora es necessita recolzar amb fets i recursos una tasca educadora que ara mateix carrega amb moltes dificultats i mancances des de la solitud i sentint-se orfe de la comunitat dins la que està inserida.


Sense aquesta transformació la mort de l’Abel és desoladorament absurda.

FONT: Diari de l'Educació

diumenge, 26 d’abril del 2015

dijous, 23 d’abril del 2015

SANT JORDI 2015

Per celebrar la nostra festa compartim aquest 4 poemes que ens van regalar Llach, Martí i Pol, Foix i Espriu....gaudiu de l'essència, el missatge i les paraules.

PAÍS PETIT
El meu país és tan petit
que quan el sol se'n va a dormir
mai no està prou segur d'haver-lo vist.
Diuen les velles sàvies
que és per això que torna.
Potser sí que exageren,
tan se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que des de dalt d'un campanar
sempre es pot veure el campanar veí.
Diuen que els pobles tenen por,
tenen por de sentir-se sols,
tenen por de ser massa grans,
tan se val! és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

El meu país és tan petit
que sempre cap dintre del cor
si és que la vida et porta lluny d'aquí
i ens fem contrabandistes,
mentre no descobreixin
detectors pel secrets del cor.
I és així, és així com m'agrada a mi
i no en sabria dir res més.
Canto i sempre em sabré
malalt d'amor pel meu país.

Lluís Llach, 1980


ARA MATEIX
Ara mateix
enfilo aquesta agulla amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar.
Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert,
i els anys
passen de pressa.
De res a poc,
i sempre amb vent de cara...
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som;
més val saber-ho
i dir-ho i assentar els peus en terra
i proclamar-nos hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en que els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer.
Tenim a penes el que tenim i prou:
l’espai d’història concreta que ens pertoca,
i un minúscul territori per viure-la.
Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots
solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat,
que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer
i tot és possible.

Miquel Martí i Pol, 1981

INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE
Ara digueu: "La ginesta floreix,
arreu als camps hi ha vermell de roselles.
Amb nova falç comencem a segar
el blat madur i, amb ell, les males herbes."
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l'alba
ens ha trigat, com és llarg d'esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
perquè seguíssiu el recte camí
d'accés al ple domini de la terra.
Vàrem mirar ben al lluny del desert,
davallàvem al fons del nostre somni.
Cisternes seques esdevenen cims
pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: "Nosaltres escoltem
les veus del vent per l'alta mar d'espigues."
Ara digueu: "Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d'aquest poble."

Salvador Espriu, Les cançons d’Ariadna, 1965

FONT: AGLAIA

dilluns, 20 d’abril del 2015

LO LLEIDATÀ AL COL·LÈGIT

Després d'una col·laboració especial amb LO FILL DE PAGÈS  us volem presentar en exclusiva i amb les aportacions del llibre LO LLEIDATÀ ÉS FÀCIL una proposta cultural i educativa per passar una bona estona a l'escola. També volem agrair el material que va facilitar al facebook el postureig de Lleida, concretament amb els 14 manaments dels lleidatans que hem afegit a la nostra proposta com material de lectura.

El material didàctic que presentem és una dinàmica de lectura i d'expressió escrita per gaudir del lleidatà i les seves peculiaritats. Si voleu, i us ve de gust, podeu aprofitar les dates culturals de Sant Jordi o la Festa Major per fer l'activitat a l'aula.

Sirà aspectacular i los txiquets i txiquetes su passaran astupendo. Paraula de @lofilldepages .

Podeu baixar-vos el muntatge didàctic en lleidatà: AQUÍ

O bé accedint directament des de l'enllaç de sota.

divendres, 17 d’abril del 2015

APRENDRE NO ÉS APROVAR EXÀMENS

Des del blog col.labora.red us convidem a fer reflexió sobre l'avaluació a les escoles. El títol de l'article ens situa en el tema quan diu: aprendre no és aprovar exàmens. L'article diu així:


"No hem de deixar que els nens fracassin; fer triomfar ajudant-los si cal, mitjançant una generosa participació del mestre. Cal fer-los sentir-se orgullosos de la seva obra. Així serà possible conduir fins a la fi del món ", afirmava el pedagog francès Celestine Freinet en el seu llibre Tècniques Freinet de l'escola moderna.

Aquesta setmana he tingut la sort de tornar al recomanable espai de La 2 de TVE L'Aventura del Saber. Des d'aquí vull agrair la invitació i donar-los l'enhorabona pel programa i per la seva professionalitat. Val la pena consultar l'arxiu del programa.

En aquesta ocasió parlem de canvi educatiu i d'avaluació. Dos temes claus i d'absoluta actualitat. Dos temes més profundament relacionats entre si.

No són pocs ho investigadors i els professionals de l'educació que porten anys estudiant el canvi educatiu i que sostenen que la clau per a aquest canvi es troba en modificar la nostra manera d'avaluar. Qüestionar com avaluem, canviar els objectius de l'avaluació, fomentar una avaluació formativa, experimentar amb noves maneres d'avaluar són per a molts el primer pas per al canvi educatiu (per aquestes qüestions recomano visitar el Blog EvaluAccion)

En certa manera hem confós l'acte d'aprendre amb el d'aprovar exàmens. I això, a més de provocar exclusió, és una manera molt limitada d'abordar la complexitat de l'educació i l'aprenentatge. No és el mateix avaluar examinar, ni avaluar que qualificar. Aprendre no és aprovar exàmens.

La nostra pròpia experiència fa que equiparem l'avaluació a l'acte de qualificar. En general, domina la finalitat de rendició de comptes sobre l'objectiu formatiu i d'aprenentatge. Sabem, però, que els exàmens no són l'única manera d'avaluar l'aprenentatge. Disposem d'un ampli catàleg de formes d'avaluar bastant més fines que l'examen o el test (aquí). Sembla una obvietat però mai està de més recordar que el nostre objectiu com a docents és la qualitat de l'aprenentatge dels nostres alumnes. Superar exàmens. Obtenir títols (Diploma Disease. Ronald Dore) no hauria de ser mai l'objectiu. El fracàs no és un indicador d'èxit. Com diu Freinet no hauríem de permetre que els nens fracassin.

Com estudia un alumne depèn de com pregunta el professor, depèn en última instància de l'avaluació esperada. Avaluacions i exàmens condicionen no només què estudia l'alumne sinó, sobretot, com ho estudia. Aprendre amb la finalitat d'aprovar un examen és molt diferent d'aprendre per aprendre. Això és el que sosté Stobart Gordon en el seu llibre "Temps de proves. Els usos i abusos de l'avaluació ":" l'avaluació influeix directament en el que aprenem i en com ho aprenem i pot limitar o promoure l'aprenentatge efectiu ". I és també el que sostenien fa gairebé 45 anys els autors del llibre El currículum ocult.

El currículum ocult, per oposició al currículum obert que és el que es veu (objectius d'aprenentatge, temaris), és entre altres coses el que està implícit en els exàmens. I condiciona no només el que estudien els alumnes sinó també i més important com estudien els alumnes.

Hi ha estudis que mostren que els alumnes estudien millor (o almenys d'una altra manera) quan esperen preguntes de resposta oberta. Que un enfocament superficial en l'estudi està associat a bons resultats en un examen tipus test ja pitjors resultats en un examen de preguntes obertes i per contra que un aprenentatge profund està associat a bons resultats en les prova obertes ja pitjors en les proves "objectives ".

Avui dia és cada vegada més clar que hem de treballar principalment l'aprenentatge profund per ser aquell que millor desenvolupa les competències d'alt nivell necessàries per viure al segle XXI com el pensament crític, la comunicació, la col·laboració, la resolució de problemes i l'aprendre a aprendre. El món no és un llibre que hem d'aprendre a llegir. És més aviat un conjunt variable de preguntes obertes i canviants. Aprendre a viure seria, com diu Fina Birulés, desenvolupar "la nostra capacitat de pensar, de valorar afirmativa o negativament el que passa, d'especular sobre el desconegut o el incognoscible."

Els exàmens són part d'un model tradicional d'ensenyament en el qual la informació es transmet als estudiants perquè posteriorment els alumnes "vomiten" aquesta informació. És el que Paulo Freire, un altre gran pedagog que va explorar el concepte de currículum ocult, va denominar en el seu llibre Pedagogia de l'Oprimit l'educació bancària.

Per a alguns experts com Alfie Kohn és paradoxal i en certa manera desconcertant trobar mestres amb un enfocament constructivista i centrat en l'estudiant que adopten formes actives i interactives d'aprenentatge, però que no obstant això, segueixen depenent dels exàmens com a principal forma d'avaluació en les seves aules.

Durant els 10 minuts que va durar l'entrevista també parlem una mica de canvi educatiu. La història recent de la nostra educació és la història d'un canvi educatiu necessari i desitjat que no acaba mai d'arribar. És la història de solucions (reformes educatives, formació, tecnologia) que fracassen. I és la història que resulta d'ignorar la importància que per a aquest canvi té la cultura escolar i la gestió del canvi.

Hi ha un llibre que m'agrada molt i que recomano llegir per la seva vigència, malgrat els 20 anys que té, titulat L'escola que volem en què sostenen que "són els docents i directors, individualment i en grups reduïts, els quals han de crear la cultura escolar i professional que necessiten. Per aquest objectiu val la pena lluitar, dins i fora de l'escola, diuen els seus autors Michael Fullan i Andy Hargreaves.

D'alguna manera, i Fullan l'ha desenvolupat en publicacions posteriors, sembla que per fi hem assumit que el canvi no ens vindrà donat des de dalt sinó que serà el resultat de l'impuls individual i col·lectiu dels professionals de l'ensenyament i de les escoles. Sembla que comença a haver-hi consens en què la unitat més apropiada per a aquest canvi és el centre educatiu (o les xarxes de centres educatius connectats). Que el camí passa per que cada escola deixi de ser només una unitat administrativa per esdevenir un projecte educatiu.

L'experiència ens diu que hem d'esforçar-nos per dissenyar aules i escoles innovadores, no només experiències innovadores d'aprenentatge individual.

Tot sembla apel·lar a la necessitat de combinar la nostra responsabilitat individual amb el nostre compromís col·lectiu.

FONT: col.labora.red

dimarts, 14 d’abril del 2015

XARXES D'APRENENTATGE EN LÍNIA

La Fundació Bofill i la UOC presenten aquesta conferència del professor Phiipp Schmidt. Compartim amb vosaltres un resum de la seva conferència;

Poden les xarxes d’aprenentatge en línia transformar l’educació?




dissabte, 11 d’abril del 2015

CARTA D'UN PARE PROFESSOR SOBRE ELS DEURES

Al facebook un company docent, el Pere, ha compartit un article molt interessant. Es tracta de la carta d'un mestre que com a pare de família fa una queixa oberta i contundent sobre l'hàbit dels deures. Llegir-ho és un exercici de reflexió en tota regla... només per la seva valentia val la pena de pensar-hi.

Alfonso González Balança és l'autor de l'article que veureu més avall. És professor de Biologia i Geologia a Secundària, estudia Humanitats a la UNIR, i sobretot és pare, de tres nens. Alfonso va decidir imprimir el seu article i enganxar-lo al tauler d'anuncis del centre on treballa, i on assisteixen a classe els seus fills. Us deixem amb el seu article:

Jo confesso

La immensa majoria dels mestres (els meus companys de professió) considera que els deures són absolutament necessaris. Molts estarien disposats a discutir sobre la quantitat adequada, però que cal enviar deures no ho qüestionen; és una cosa tan evident com que a l'hivern fa fred i que a l'estiu fa calor. Diguem que és l'ordre natural de les coses. Els mestres han de manar deures i els nens han fan deures per la mateixa raó que la Terra dóna voltes al voltant del Sol i les plantes floreixen a la primavera: perquè així ha estat sempre i perquè així ha de ser. La maledicció bíblica "guanyaràs el pa amb la suor del teu front" està tan arrelada en la nostra cultura que la fem extensible als nens. La vida és dura; en aquesta vall de llàgrimes no estem per gaudir, sinó per patir.

A gairebé qualsevol mestre que li preguntis per la conveniència d'enviar deures als nens et contestarà, igual que es recita un mantra, que els deures compleixen tres funcions: reforcen el que han après, ensenyen responsabilitat i creen un hàbit de treball. I d'aquí no els trauràs. Això és el que van fer amb ells els seus mestres, això és el que els han ensenyat a l'escola de magisteri i això és el que faran fins que es jubilin. No importa que el nostre país, any rere any, estigui a la cua dels països avançats, pel que fa al rendiment escolar es refereix, tot i que els nostres alumnes siguin els que més dies de classe té l'any i més hores dediquen als deures a casa. És igual que tots els estudis internacionals demostren que els països en els que menys deures s'envien (o en els quals directament estan prohibits per llei) siguin els que millors resultats obtenen; tant és que totes les investigacions serioses hagin demostrat que els deures no només no serveixen per a res, sinó que poden ser perjudicials. Per a molts dels meus companys de professió aquests estudis són una faula de pedagogs progres que no volen que als nens se'ls transmeti la cultura de l'esforç.

Davant d'aquests arguments repetits per tants professors, la meva experiència em diu que els deures són inútils, antipedagògics, profundament injustos i, el que és pitjor, impedeixen als nens realitzar altres activitats molt més importants. Però en primer lloc vaig a explicar per què, al meu parer, com arguments són una fal·làcia i un sofisma.

¿Hàbit de treball? Si dedicar 9 mesos a l'any, 5 dies a la setmana i 5 hores diàries a la realització de tasques escolars, per a un nen d'entre 6 i 11 anys, no és suficient per aconseguir un hàbit de treball, que algú m'expliqui què es necessita per aconseguir aquest hàbit. Nens en edat de córrer i jugar, estan asseguts en una cadira de fusta 5 hores diàries realitzant tasques avorrides i repetitives, mentre exigim que estiguin en silenci i concentrats. Quan els professors vam assistir durant la nostra jornada laboral a una xerrada de més d'una hora, ens retorcem en els nostres seients i mirem el rellotge amb desesperació, tot i que som adults i se'ns suposa una major capacitat d'autocontrol i sacrifici, ¡per no esmentar que ens paguen per això! La meva filla de 8 anys, per exemple, dedica al treball moltes més hores que jo i que absolutament tots els professors que conec (i en conec molts).

¿Responsabilitat? Hi ha moltes formes d'ensenyar responsabilitat, i no només la de complir amb l'obligació de fer deures; sense oblidar que no podem exigir responsabilitat a qui per la seva edat no és responsable del seu temps ni de les seves circumstàncies. La responsabilitat s'adquireix progressivament, i em sembla normal començar a exigir a l'ESO, però no a Primària: el temps de què disposen els infants a la tarda o els caps de setmana no depèn d'ells, sinó dels seus pares.

¿Reforcen el que s'ha après? Un nen de 11 anys només necessita saber sumar, restar, multiplicar, dividir, escriure (correctament) i llegir (amb fluïdesa), per afrontar amb èxit la Secundària. Això no es pot aprendre en 6 anys de treball diari a classe? Els nens no reforcen el que han après a classe a la tarda: el avorreixen. Fins que no vaig tenir fills, i aquests van començar a estudiar a Primària, no em vaig adonar de la sort que vaig tenir d'anar a un col·legi en el qual no es manaven deures fins a la 2a etapa d'EGB (De 6è d'ara endavant) i, la veritat, no m'ha anat gens malament en els meus estudis posteriors.

I ara vaig a explicar per què sostinc que són injustos i inútils: per començar, els deures que es manen són els mateixos per a tots els nens, independentment de la seva capacitat i circumstàncies personals. Això és, per definició, absurd i injust: si la meva filla, que està en 1r d'ESO, no hauria tingut uns pares professors (i per tant amb estudis i MOLT temps per dedicar-li) no hauria obtingut els resultats tan bons que va obtenir en Primària. Però malgrat tota l'ajuda que li hem donat, la meva filla ha dedicat centenars d'hores a realitzar tasques escolars absurdes i repetitives. Perquè la majoria de les activitats incloses en els llibres de text es basen en la repetició, en l'aprenentatge memorístic al peu de la lletra, a copiar mecànicament i en seguir unes pautes de realització molt concretes, que no deixen marge cap a la creativitat, i que aconsegueixen destruir la curiositat dels nens. A més, les tasques que enviem, en molts casos, no segueixen criteri pedagògic algun: he pogut comprovar com el nombre d'exercicis o de treballs que havia de fer la meva filla en una assignatura, tot i tenir al mateix professor, variava enormement d'un any per un altre pel simple fet que, en canviar d'editorial, el nou llibre tenia molts més o molts menys exercicis que el de l'any anterior. És a dir, que els professors enviem tots els exercicis que vénen en el llibre, sense plantejar-nos quants o quins són els necessaris: si són deu, 10, i si són vint, vint (i, per descomptat, CAL fer tots els exercicis i donar tots els temes del llibre). I aquest no és un problema del col·legi dels meus fills (de que els seus professors, excel·lents professionals, no tinc, d'altra banda, cap altra queixa), sinó que és un problema generalitzat de la nostra professió.

Doncs bé, jo confesso que he fet dotzenes d'exercicis de Matemàtiques a la meva filla (si, per exemple, li manaven cinc divisions, ella feia una vegada i jo quatre) li he dictat munts d'exercicis de "Con", li he traduït incomptables pàgines escrites en anglès, l'he ajudat amb desenes de exercicis de Llengua i li he fet molts treballs de diferents assignatures (la meva dona, a més, l'ha ajudat a acabar incomptables làmines de dibuix i treballs manuals). I no em penedeixo! Ho he fet perquè la meva filla tingués una infància feliç i dormís tots els dies 10 hores. Gràcies a això, la meva filla és una nena sana, a més d'una gran esportista, li encanta llegir i escriure per pur plaer, juga a escacs, toca la guitarra i és una nena oberta i sociable que ha jugat centenars d'hores al carrer. I si ara que està a l'ESO puc assegurar que no li ajudo res en absolut i segueix traient molt bones notes, eren necessaris tots aquests deures que li van manar i no va fer? Què passa amb tots els nens els pares treballen matí i tarda i, a més, no té estudis per poder ajudar els seus fills? Doncs simplement que aquest sistema educatiu injust, que coarta la llibertat i la creativitat dels nens, els margina irremeiablement i els assenyala com nens irresponsables i fracassats, alhora que els enfonsa amb negatius, zeros i càstigs, i els mina l'autoestima, fent-los creure que no serveixen per estudiar. Si les circumstàncies familiars de cada nen són diferents, tot el que es mani a casa és, per definició, injust, i condemna al fracàs milers de nens els pares no tenen temps, ni capacitat, per ajudar els seus fills amb els deures escolars .

Però a més, els deures són antipedagògics perquè fan que els nens odiïn estudiar i aprendre. A la majoria dels nens els encanta anar a l'escola, però no suporten fer deures; per als nens estudiar i aprendre és un càstig (els meus fills no poden entendre que jo segueixi estudiant per plaer). Això és el que hem aconseguit manant deures fins aconseguir el tedi dels nens.

I el pitjor de tot: els deures ocupen tant de temps que els nens no poden realitzar altres activitats molt més importants per al seu desenvolupament físic i psíquic; els professors hem aconseguit que els nens portin una vida igual d'sedentària que els adults, amb el consegüent problema, convertit ja en epidèmia, d'obesitat infantil generalitzada.

I és que els mestres no enviem una activitat en concret, un dia en concret, després d'una meditada reflexió, per considerar-la necessària per aconseguir un determinat objectiu que és impossible aconseguir amb el treball de classe, després plantejar els pros i els contres i pensar de quina manera podem aconseguir que els nostres alumnes es motivin amb aquesta activitat (en comptes de considerar-la un càstig), sinó que ho fem de manera automàtica; perquè sí, perquè és el que se suposa que fan els mestres.

Jo proposo que, seguint la lògica dels meus companys mestres, els equips directius dels centres ens manin treball durant les vacances, perquè no perdem l'hàbit de treball adquirit durant el curs. I que quan assistim a un curs de formació, ens manin deures per al dia següent per tal de consolidar els continguts del curs.

Molts companys em comenten que són els pares els que exigeixen que es manin deures als nens. Doncs clar! Per a molts pares els deures són la forma que els seus fills estiguin ocupats i no els molestin demanant-los anar a la plaça a jugar. Molts pares voldrien que els nens estiguessin a l'escola fins a les 8 del vespre, i, per descomptat que hagués classe els dissabtes i que els nens seguissin anant al juliol a l'escola. Per què no els fem cas a això també?

I què haurien de fer, al meu parer, els nens després de la jornada escolar? Doncs segons tots els estudis científics i pedagògics, està absolutament demostrat que els majors beneficis per al desenvolupament neurològic i cognitiu dels nens s'obtenen amb les següents activitats: Esport, Art (Música, Dibuix ...), Joc (imprescindible per a la socialització dels nens i per desenvolupar la creativitat), Idiomes i Lectura. L'art, la filosofia, la ciència, la literatura, la música i totes les activitats més elevades realitzades per l'ésser humà, són conseqüència directa del major èxit aconseguit per la humanitat: el temps d'oci.

Per tant, els nens haurien de passar més temps amb les seves famílies, jugar amb altres nens (a ser possible al carrer) i practicar esport, cada dia; aprendre a tocar un instrument musical, practicar una llengua estrangera i jugar a escacs, diversos dies a la setmana. I, sobretot: llegir, llegir, llegir, llegir, llegir ... Només s'hauria manar de deures, a Primària, llegir cada dia el llibre que ells triïn. I l'endemà, a l'escola, fer una redacció explicant el que han llegit. Res més; la resta d'activitats s'haurien de fer totes a classe. Si intentem reduir el nombre de deures no canviarem res: tots els mestres estan convençuts que ells manen molt pocs deures; només eliminant completament aconseguirem acabar amb aquesta sense raó.

Alfonso González

FONT: todoeldiaconectados.com

dijous, 9 d’abril del 2015

MUSEU D'ARQUITECTURA I URBANISME "Josep Mas Dordal"

Us presentem una nova proposta educativa que convida a aprendre sobre urbanisme a partir del llegat il·lustat del poble d'Almacelles. Una interessant iniciativa que recollim al blog i que compartim amb tots vosaltres.

Podeu visitar l'espai web a: MUSEU 

O descarregar-vos la guia didàctica a: GUIA DIDÀCTICA

El museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal ofereix un programa educatiu adreçat als diferents nivells educatius (cicle inicial, cicle mitjà i cicle superior) dins l’educació primària. El principal objectiu d’aquesta oferta és atansar els nens i nenes de primària al museu, entenent-lo com un molt bon lloc on poder aprendre fora de l’aula. El museu pot esdevenir una plataforma molt útil en els anys d’aprenentatge dels nens i nenes en edat escolar. En aquest cas l’aprenentatge es farà mitjançant activitats adreçades i adaptades als diferents nivells educatius i sempre tenint present el currículum escolar de cadascun.

El museu i les activitats que es proposen atansaran els alumnes al món de les ciutats, dels pobles, de les viles, de la seva evolució, de la gent que hi viu, de les seves places i carrers… També els atansarà a les diferents etapes històriques des de la prehistòria fins al segle XXI, tot fent un repàs a la història de les civilitzacions i de les seves aportacions a la Humanitat

Les activitats s’organitzen de la següent manera: en totes les ofertes hi ha una primera activitat que consisteix en un recorregut per les diferents sales que en tot moment estarà guiat per personal del museu. Aquesta primera activitat respon a la conveniència de conèixer-ne la seva proposta museogràfica. La resta d’activitats que poden ser d’interior o exterior giren al voltant del museu però també d’altres llocs d’interès com són el Centre Històric, el jaciment arqueològic i Parc del Vilot o el Parc d’Europa.

Cada centre podrà escollir en funció del temps, de les necessitats, del contingut i de les seves preferències.

Les activitats que es presenten han estat confeccionades per tècnics de l’Ajuntament d’Almacelles en col·laboració amb el Centre de Recursos Pedagògics del Segrià i professorat de l’Escola Antònia Simó i Arnó d’Almacelles.


El Museu d’Arquitectura i Urbanisme Josep Mas Dordal (d’ara en endavant MA U) és una institució cultural que té la seva seu en el Col·legi Pitàgores, un edifici situat al carrer Pitàgores núm. 2, al nord de la vila.

Altres dades del museu són:

Correu electrònic: mau@almacelles.cat

Telèfon: 973742001


dimarts, 7 d’abril del 2015

30 PREGUNTES PER ALLIBERAR LA MENT

Des del facebook del Cesc ens arriba aquest article que ens ajudarà a fer una existencial revisió en el terreny personal. El compartim amb tots vosaltres. Diu així:

"Una bona pregunta val més que mil respostes mediocres i habitualment més que una resposta intel·ligent "

T'has trobat alguna vegada davant d'un bloqueig mental que afecta la teva visió de la vida, de la felicitat, de les relacions humanes? T'has trobat davant la dificultat d'escollir sobre el teu futur i no saber què fer o quines qüestions tenir en compte per triar? O simplement necessites un canvi i no saps cap a on dirigir-te?

Per a tot això i moltes altres coses més, et vindrà molt bé plantejar les següents qüestions. Aquesta preguntes no tenen respostes encertades i errònies, sinó que tracten d'ajudar-te a desencallar tots aquests pensaments limitants i negatius que bloquegen la teva ment i no permeten pensar amb claredat.


1. Respon la meva edat real amb l'edat que sento que tinc?

2. Si la vida és tan breu, per què faig tantes coses que no m'agraden i demoro el que realment vull fer?

3. Quan sento que tot està dit i fet... A què li he dedicat més temps, a dir o a fer?

4. Em preocupo per fer bé el que faig o per fer les coses correctes?

5. Si pogués canviar una cosa al món, i només una, què canviaria?

6. Si la felicitat fos una moneda...  A quina cosa em dedicaria per fer-me ric?

7. Lluito per fer el que m'agrada o em conformo amb el que faig?

8. Fins a quin punt tinc el control sobre la meva vida?

9. Què faig quan algú a qui admiro o respecte fa una crítica desagradable i / o injusta?

10. Si poguessis donar un sol consell a una persona que li canviaria la vida, què li diries?

11. Quantes vegades un geni ha estat considerat anteriorment com un boig?

12. Prefereixo ser un geni preocupat o un ximple feliç?

13. Què sé fer que els altres no saben?

14. Quines coses vull fer i no he fet encara? Què em deté?

15. A què m'estic aferrant que no em deixa avançar?

16. Realment importa alguna cosa això que va passar en el passat?

17. Per què jo sóc jo?

18. Sóc la classe d'amic que jo desitjaria tenir?

19. Què és allò pel que em sento més agraït a la vida?

20. Quin és el moment més feliç de la meva infància? Per què?

21. Si no és ara, quan?

22. Si no he aconseguit això que son encara, a què estic esperant?

23. Puc permetre esperar o he d'actuar?

24. Sento que he viscut aquest dia centenars de vegades ja?

25. Si demà s'acabés el món... Amb qui passaria el dia d'avui?

26. Renunciaria a diversos anys de la meva vida per ser guapo / ai famós / a?

27. Quina és la diferència entre viure i estar viu?

28. Si sé que puc aprendre dels meus errors, per què tinc por a fracassar?

29. Com actuaria si no hi hagués ningú que jutgés els meus actes més que jo mateix / a?

30. Prenc les meves pròpies decisions o deixo que els altres les prenguin per mi?


Pensar i actuar per canviar de vida

És molt important reservar un temps cada dia per tenir un diàleg amb un mateix i alliberar la ment. Això deixa la porta oberta a la creativitat i a la reflexió conscient sobre el que som, el que volem ser, el que volem en la vida i el que farem per aconseguir-ho.

Prendre les mesures necessàries cada dia ens ajuda a despertar per assegurar que el que fem està d'acord amb les nostres creences i valors fonamentals.

Celebrar les nostres victòries, per petites que siguin, ens ajuda a gaudir i a viure una vida que valgui la pena.

Desbloquejar la teva ment t'ajudarà a sentir-te més lliure i enfocar cap al que realment sents que has de fer, cap al que et faci sentir que la vida té sentit.

dissabte, 4 d’abril del 2015

CREURE ÉS CREAR

Des del blog d'en Daniel Gabarró comparteixo aquest inspirador vídeo de l'Àlex Rovira. Espero que remogui la vostra ànima i els vostres millors valors.


dijous, 2 d’abril del 2015

NO FACIS DEURES AMB ELS FILLS, LLEGEIX AMB ELLS

L'Ester, una companya de l'escola, ens ha passat un enllaç de La Vanguardia on s'ha publicat aquest interessant article que compartim amb tots vosaltres per recuperar reflexió al voltant del tema dels deures. Diu així: 

El debat sobre els deures escolars no té fi. Al desembre era l'OCDE, a través de les dades de l'informe PISA, qui assegurava que dedicar més de quatre hores setmanals a aquestes tasques és ineficaç i amb prou feines té fruits positius en els resultats finals. A més, argumentava l'organització, engrandeix la bretxa entre els alumnes més desfavorits i els que menys. 

Ara, una altra anàlisi sobre la participació dels pares en la vida escolar fa un altre pas de rosca a la qüestió: ajudar els fills a fer els deures presenta un impacte més aviat baix en el rendiment acadèmic en comparació amb altres factors. En canvi, llegir habitualment amb ells, tenir altes expectatives sobre les seves possibilitats i, en general, interessar-se per què fan a l'escola està relacionat amb millors resultats. 

L'estudi Participació familiar i rendiment acadèmic (Educational Research Review), elaborat per investigadors de la Universitat Complutense de Madrid, del País Basc, Internacional de La Rioja i l'UNED, ha analitzat 37 treballs publicades sobre aquesta qüestió entre el 2000 i el 2013 i ha quantificat l'efecte de la implicació dels pares en les notes i l'èxit acadèmic dels fills. 

Primera conclusió: un suport més gran en les tasques escolars no implica que els nens treguin millors notes. "Són els estudiants amb més dificultats educatives els que necessiten aquest reforç per part dels seus pares, però no els altres", afirma Enrique Navarro, un dels autors de l'estudi i investigador del grup Neuropsicologia Aplicada a l'Educació. 

"Ajudar a fer les tasques escolars és positiu quan l'alumne té grans dificultats a l'escola, llavors sí que requereix suport, ja sigui dels seus pares o d'un professor", continua María Castro, autora principal de la investigació. "Però per a l'estudiant mitjà no s'ha vist una relació causa-efecte significativa, no és necessari passar-se tota la tarda al costat del nen supervisant-li els deures". 

Aquesta idea planteja la qüestió de quin tipus de tasques encarreguen els mestres als nens: exercicis repetitius? Problemes tan difícils de resoldre que requereixen l'atenció d'un adult? Si estan plantejats per fomentar l'autonomia de l'alumne, no haurien de ser capaços de fer-los tot sols?

L'estudi sí que assenyala altres qüestions amb més impacte sobre els resultats. El primer, la lectura habitual amb els fills. Contribueix a desenvolupar el gust pels llibres i ampliar el vocabulari i la compressió lectora. Segon, les expectatives que es posen sobre ells. No en el sentit de creure que són millors que els altres, sinó que poden aconseguir el que es proposin. I tercer, mostrar interès pel que fan a l'escola o l'institut, com es troben a classe, què estudien, els amics, què els agrada i què no. L'efecte de la implicació familiar augmenta amb l'edat dels fills: en secundària, més important.

FONT : La Vanguardia