Fa justament 4 anys et vam convidar a Lleida per inaugurar les primeres jornades educatives del Col·legi Maristes Montserrat i vas acceptar acompanyar-nos perquè et va agradar la nostra iniciativa i perquè tu sempre has tingut una mirada molt educativa i social. Vam compartir una bona tarda amb famílies i professorat, ets un gran comunicador, tens aquella gràcia natural que et fa més que proper i, sobretot, tens valors i parles clar.
També recordo quan tot just fa un any vas tornar a Lleida pel 25è aniversari de l’Associació Antisida de Lleida. Vas iniciar la ponència lloant la tasca del voluntariat català en associacions, posant de relleu les persones que generen aquestes activitats, les anomenaves “emprenedors socials” però en realitat deies que eren optimistes que els movia la voluntat de canvi i millora. Vas citar al gran Miquel Martí i Pol “Tots està per fer…i tot és possible”.
Ens vas explicar que vivim moments històrics perquè hi ha un cert disfuncionament, descontent i paràlisis sobre els models socials actuals basats en l’actual capitalisme, sistema polític poc participatiu, gestió ecològica, drets de les persones (refugiats),… Tot plegat demanaves canvis reals i una aposta clara per una societat més compromesa que cuidi prioritàriament les persones. Com ens vas dir vivim en un interregne, un moment que serà de canvi. En aquest canvi tu apostaves per les persones, especialment per aquelles que fan activitats amb gust i passió i als quals anomenes optimistes. Vas intuir que els períodes de canvi seran moments convulsos i potser difícils, per això ser optimista serà imprescindible, serà una necessitat. Ens vas deixar aquesta frase convidant a l’activisme social:
“Quan vols arreglar el món no cal demanar permís. El món del canvi és un món d’acció”.
En un moment més irònic també ens vas parlar de les persones anomenades “emprenyadors”, aquells que posen pals a les rodes que dediquen bona part de la seva energia a criticar, que actuen poc i que fomenten la paràlisi més conservadora. Els vas definir com a motivadors perquè deies: “No els hi podem donar la raó ni la satisfacció, hem d’anar endavant”.
També ens vas parlar de la teva vivència amb el càncer explicant que l’optimisme no cura per si sol però fa viure millor i viure millor pot arribar a curar.
Per acabar vas parlar de la responsabilitat individual. És allò de dir...intenta que la vida tingui sentit però...comença per tu! Et trobarem molt a faltar perquè hi ha poca gent que parli com tu, des del cor, sense por, amb coherència i amb molt però que molt optimisme. Descansa en pau amic, per molts sempre seràs un gran mestre!