"La lectura fa l'home complet, la conversa el fa àgil i l'escriure precís" Francis Bacon

dilluns, 29 d’agost del 2011

Jugar amb les matemàtiques?

Nel Martínez: "Ja tenim una forma d'aprendre, que és jugant" Animador matemàtic. En els seus tallers ensenya a pares i fills a jugar amb els números sense barallar-se.
Uns quants nens d'entre 2 i 10 anys no paren de moure's a l'ombra d'una acàcia del parc de la Ciutadella. La més petita aprèn a comptar amb titelles de dit i la més gran multiplica amb palets. Amb la seva maleta plena de joguines i una paciència de sant, Nel els demostra que les mates poden ser divertides.
-Sembla un mag.
-Tot ho faig a base de jocs. Els humans, i els nens en concret, ja tenim una manera d'aprendre, que és a través del joc. El que aprens experimentant et queda gravat d'una manera molt diferent que un aprenentatge prefabricat.
-¿Prefabricat com ara què?
-Per exemple, qualsevol adult et dirà que 3 per 5 fan 15, però el que interessa amb els nens no és que sàpiguen que 3 per 5 fan 15, sinó que sàpiguen què estan fent. Si li fas aprendre a un nen que 3 per 5 és igual a cuixuflú, per dir una tonteria, et dirà que 3 per 5 és igual a cuixuflú, però no ho entendrà.
-Però, ¿què s'ha d'entendre?
-Pots donar una resposta automàtica: saps que 3 per 5 fan 15, però potser no tens la dimensió del que significa 3, del que significa 5 i del que significa 15. Quan són quantitats més grans pots fer una operació mecànicament sense entendre quina dimensió té aquella quantitat. En el meu taller, els nens aprenen a multiplicar sense aprendre's de memòria les taules.
-¿I amb operacions complexes?
-Es pot viure perfectament sense derivades, però, si tens ganes d'aprendre'n a fer, has de buscar la manera d'entendre el que fas i no memoritzar senzillament un algoritme per obtenir el resultat.
-Assegura que les matemàtiques poden ser divertides.
-Respectar el moment del nen és clau. Si pretens que un nen aprengui una cosa que tu com a adult vols que aprengui en aquell moment concret, és molt difícil, perquè li estàs fent empassar una cosa…
-Perquè toca.
-Exacte, però potser a ell no li ve de gust en aquell moment.
-En la vida s'han de fer moltes coses perquè toquen.
-No crec que sigui un bon sistema, perquè deixes que una altra persona decideixi el que has d'aprendre i el que no.
-¿I vostè no decideix què i com ho ensenya?
-No m'agrada la paraula mestre, perquè implica una jerarquia: jo t'ensenyo una cosa que tu no saps, depens de mi. En canvi, jo sóc com un guia turístic: t'acompanyo per un territori, però qui fa els descobriments ets tu. És una mirada emocional que implica posar-se d'igual a igual per saber què és el que sent l'altre.
-¿Com anava de mates a l'escola?
-Sumar i restar portant-ne se'm feia molt pesat. Ho vaig aprendre mecànicament, però no m'interessava, m'equivocava sovint i havia d'esborrar-ho i tornar-ho a fer. Fins que ho vaig aprendre com un joc.
-¿Com es va produir el canvi?
-No ho recordo, però en un moment determinat em vaig adonar que era més divertit sumar jugant a fer veure que un nino s'ajuntava amb no sé quants. Llavors la meva actitud davant les matemàtiques va canviar i em van anar millor. Però va ser decisiu quan em vaig plantejar ensenyar matemàtiques a la meva filla gran: no volia barallar-me amb ella i discutir perquè tant per tant fan tant...
-Em sona.
-El que faig en el meu taller és donar als pares idees de jocs, de maneres de poder presentar operacions d'una manera més agradable. Treballar les matemàtiques amb els nens és molt important, sobretot si hi ha un clima amorós, perquè els coneixements s'adquireixen millor així.
-És molt d'esforç per a l'adult.
-El que faig em fa feliç, o sigui que tot aquest esforç és un plaer.
-¿Com es desfoga de tants nombres i tanta canalla?
-Jo no necessito desfogar-me.
-¿De veritat no alça mai la veu?
-No. Suposo que és qüestió de pensar contínuament el que estàs fent, és el viure conscient. Si realment volem ajudar els fills, ¿per què ens posem nerviosos?
-...doncs perquè estem cansats, preocupats. ¡Ningú és perfecte!
-A vegades és millor dir: «Mira, he tingut un dia difícil, estic cansat i ara no tinc ganes de fer això. Busquem un altre moment». Els nens entenen més coses que els adults, perquè nosaltres estem molt programats però ells estan més connectats amb els sentiments.
La notícia completa a la web de El Periódico :

divendres, 19 d’agost del 2011

MARE, LI HE POSAT EL DIT A L’ULL

De vegades simplificar les situacions ajuden a entendre allò més essencial que hi ha al darrere d’una situació conflictiva. Em diuen companys mestres d’escola que això ja va passar un dia al pati, així que us ho explicaré a veure si entre tots ho podem entendre millor.
Era un dia molt especial portaven dies esperant aquell partit al pati, sempre per una cosa o una altra faltaven alumnes dels anomenats “futboleros”,  aquell dia hi eren tots, no hi havia excusa i van decidir fer el partit entre els alumnes de 5è i els de 6è de primària. Cada grup va triar els seus millors companys i va començar el partidet. Un dels mestres, amant del bon futbol, s’hi va acostar, va olorar la competitivitat potent del partidet i no es va voler perdre detall.
Partit igualadíssim i cap al final un alumne de 5è va recollir la pilota a mig camp, va fer dos bons regats a dreta i esquerra i va acabar pegant-li a la pilota amb tota la seva ànima. Resultat, un golàs d’aquells que diuen imparables. Mai s’havien imaginat els de 6è que perdrien amb els més petits, allò va cremar la pell dels alumnes de 6è però cadascú ho va portar a la seva manera.
El mestre ja ho estava esperant, ell atent al lateral mirant a 2 o 3 nois que veia molt  fora de lloc. Però abans que pogués pronunciar el seu nom ja ho havia fet. Un noi de 6è posseït per l’amargor de la derrota, per la ràbia del moment  va clavar-li el dit a l'ull a un dels nens de 5è que no jugava, un nen que simplement estava animant des de fora del camp, un nen que va veure trencada la seva eufòria natural per un fet incomprensible.
El mestre va parar el partit i la veritat és que la sirena de pati que acabava de sonar va ser un gran alleugeriment per tots. Va quedar una sensació d’aiguabarreig, bruta i trista,  molt trista. El mestre ho va explicar a companys i companyes... Què fem?
Van sortir moltes idees, alguns van dir de prohibir jugar a futbol, altres de castigar a tothom implicat. Però una companya va proposar que primer de tot havien de dedicar esforços a pensar com ajudar a l’alumne agressor a treure tot aquell mal de dins i ajudar-lo a ser més compassiu fent-li realitzar algunes accions per recomposar la situació davant del grup, davant del company agredit i davant ell mateix. El grup d’alumnes també havia quedat tocat per tot plegat i la responsabilitat d’aquell alumne era treballar per tornar a la normalitat i recuperar la bona convivència.
El bon treball d’aquell dia va començar a donar fruits just al vespre quan va arribar la mare de treballar, el nen li va fer una forta abraçada i va començar a llaurar la seva victòria personal amb un bon esperit de sinceritat dient-li:
-Mare, li he posat el dit a l’ull!

El passat 21 d'agost el Diari Segre va publicar aquesta història com a carta del dia.

dimecres, 17 d’agost del 2011

Experiències educatives a l'aula

Aquesta és una part del títol del llibre "Experiencias educativas en las aulas del siglo XXI" un recull de 94 experiències reals a infantil, primària i secundària. Sabem que algunes d'elles són experiències molt elaborades i amb una forta inversió tecnològica al darrera però de tot es pot aprendre i segurament que podrem agafar idees fàcils d'exportar al nostre context.









Podeu baixar-vos el llibre complet en PDF a l'enllaç:

dilluns, 15 d’agost del 2011

La manera disruptiva d'aprendre

Un interessant vídeo del programa Redes, en aquest cas Eduard Punset entrevista a Curtis Johnson un destacat consultor educatiu. Curtis ens parla del canvi de paradigma educatiu.

La bona sort

Us presento un curt conte sobre la sort, diu així:
Un dia va aparèixer un cavall en la granja d'un llogaret.
L'amo de la granja el va cuidar i el cavall es va quedar. La gent del llogaret li deia: Quina bona sort. Ell responia: “Bona sort, mala sort, es veurà”.
Passat uns dies, el cavall es va marxar. La gent del llogaret li va dir: “Quina mala sort”. Ell va contestar: “Bona sort, mala sort, es veurà”.
Passada una setmana, com que l’havia cuidat molt bé, el cavall va tornar amb una bona colla de cavalls. La gent del llogaret li va dir a l'amo de la granja: “Quian bona sort”. I ell va respondre: “Bona sort, mala sort, es veurà”.
Després d'uns dies, un dels cavalls li va donar una patada al fill de l'amo de la granja que li va trencar les cames. La gent del llogaret li va dir: “Quina mala sort”. Ell va contestar: “Bona sort, mala sort, es veurà”.
Després de dues setmanes, els exèrcits d'aquest país es van emportar a tots els joves a la guerra excepte al seu fill que tenia les cames trencades… Bona sort, mala sort?, es veurà.

Aquest estiu he llegit el llibre titulat “La bona sort”, claus de la prosperitat d'Alex Rovira i Fernando Trías de Bes. Un llibre senzill de llegir però que aporta missatges molt potents. El llibre el tenim a l’escola, el Litus està fent una mini biblioteca amb llibres de temàtica emocional. Si voleu li podreu demanar al setembre.
Que tingueu sort... però ja sabeu per tenir-la s’ha de llaurar, regar i preparar el terreny en sentit figurat... després es veurà però hi haurà més possibilitats de tenir l'autèntica bona sort.