"La lectura fa l'home complet, la conversa el fa àgil i l'escriure precís" Francis Bacon

dilluns, 27 de maig del 2013

POR A LES MATEMÀTIQUES?


L’Agustí, un professor de ciències de secundària, ens envia aquest article del periodista Carlos Arroyo (EL PAÍS). Parla sobre les matemàtiques i sobre el recel infundat que genera la pròpia assignatura. Les interessants opinions que trobareu són de Clara Grima, doctora en matemàtiques i professora titular del Departament de Matemàtica Aplicada de la Universitat de Sevilla i coautora del bloc Mati y sus mateaventuras.
Veureu que fa una revisió crítica de la baixa popularitat de les matemàtiques però també dóna pistes clares per afrontar nous reptes de futur a l'escola i també a la societat.

Fa poc em van preguntar en una entrevista per què en aquest país se li tenia tanta por a les Matemàtiques. Pel mateix que alguna gent té por que aparegui la noia de la corba quan condueix de nit, vaig contestar. És una llegenda urbana que ens han anat inculcant des de petits i no té cap raó de ser. Ni hi ha la noia de la corba ni les matemàtiques no són tan difícils.
I ho dic de debò.

¿No seria més lògic tenir por de la geografia (que m'encanta, eh?) Per haver de memoritzar noms que han estat assignats pel capritx humà o situar fronteres imposades per la il · lògica d'antigues batalles? O a la gimnàstica, ja que et pots torçar un turmell ...
No, no estic dient que calgui témer a cap de les dues, però tampoc a les Matemàtiques, perquè, al cap i a la fi, es tracta d'un llenguatge construït amb lògica i en què res és capritxós. Si existís en un altre planeta una civilització diferent de la nostra, estic segura que haurien desenvolupat les mateixes matemàtiques, només canviarien els símbols utilitzats per escriure, però no el raonament. De fet, les primeres civilitzacions del nostre propi planeta intuir ràpidament la necessitat de comptar, sumar, dividir, mesurar ... Pel que fa a les fronteres, si ens doneu 100 anys més les canviem amb bombes.
Llavors, per què són les mates les bruixes per a molts estudiants?
No és fàcil assenyalar els culpables. Almenys, a mi em costa, perquè no m'agrada gens pontificar.
Però crec que la primera causa per aquest pànic, des del meu punt de vista il · lògic, ve inconscient col · lectiu que va definir Jung.
Sempre explico a això una anècdota personal. El meu fill gran, de petit, era l'enveja dels meus amics amb fills per la seva passió per les verdures. Totes li agradaven ... fins que va entrar al menjador escolar. Una nit, a l'hora del sopar, davant del seu plat de minestra em va dir: "Mama, jo no vull verdures. Als nens no ens agraden les verdures ". Des de llavors, les menja gairebé sota amenaça de multa. A part de molestar pel que em cauria a sobre en els propers anys, em va fer reflexionar sobre l'afirmació del meu fill. ¿No seria això el que li passava també als nens amb les matemàtiques?
A mi també m'agrada més un bon formatge vell o un pernil, d'aquests que desafien la gravetat quedant agafat al plat, que unes cols de Brussel · les. Però entenc que necessito una aportació important de verdures. Doncs en el mateix sentit, potser ens agradin més o menys, però tots necessitem saber matemàtiques per viure en el món, digui el que digui algun columnista il · luminat, fins i tot aquells que prefereixin altres àrees del coneixement.
Un nen de 6 anys no pot dir que se li donen malament les matemàtiques. A aquesta altura de la seva formació, gairebé l'únic que se li exigeix ​​és saber sumar i identificar formes geomètriques, i això és capaç d'aprendre-encara sense passar per una aula, simplement explicant les seves caramels o les monedes de la seva guardiola. D'on ve aquesta por? De l'ambient. Crec.
També caldria preguntar-se com es transmeten les matemàtiques a les nostres aules de primària i secundària i, per què no?, En les de la Universitat.
En primer lloc i en la meva opinió, sempre al meu entendre, tant els llibres de text com els currículums en les primeres fases de la formació dels nostres alumnes, primària i secundària, pequen d'un excés de càlculs i algoritmes (un algoritme no és més que una recepta per resoldre alguna cosa) davant d'una manca de motivació pràctica i plantejament de problemes que provoquin als estudiants a pensar, a intuir, a raonar.
Evidentment, per gaudir d'una bona lectura, ja sigui literatura, història, política, assaig, etc., Cal primer aprendre a llegir (ai, la comprensió lectora, un altre greu problema per aprendre en general, i les matemàtiques en particular). De la mateixa manera, algú pot argumentar que cal dominar el càlcul aritmètic per poder entendre les matemàtiques. I no, no estic del tot d'acord. Dominar les operacions aritmètiques està bé; necessari per començar a caminar, pot. Però no cal oblidar que tenim eines al nostre voltant que ens faciliten aquesta tasca. Sí, màquines, com els cotxes que van substituir als cavalls. El que aquestes màquines no saben fer, per ara, és pensar, raonar. No hauríem d'insistir en potenciar i desenvolupar aquest element diferenciador ara que tenim a unes ventafocs que ens fan els comptes?

En segon lloc, i també en la meva opinió, caldria actualitzar la temàtica dels problemes plantejats als estudiants per tal que els provoqui voler resoldre'ls. Ja han passat els temps en què el problema a resoldre era el preu d'un meló (o una síndria) quan el protagonista d'algun problema de matemàtiques, sense que ningú entengués mai per què, comprava una quantitat ingent d'aquests. Per què no els plantegem algun problema relacionat amb la seva xarxa social preferida? Per què no els expliquem quin ha estat l'algoritme que ha guanyat l'últim premi Nobel d'Economia? És que això, em dirà algú, no està en el currículum. Perdó, deixeu-me que reformuli la meva pregunta, per què no s'ensenyen altres continguts, com Teoria de Grafs, a secundària, per exemple? Es pot, clar que es pot. I, creieu-me, els agrada. I, al meu entendre, aporta més estratègies de resolució de problemes de calcular a mà l'arrel quadrada, per citar un exemple.

En tercer lloc i, per descomptat, al meu entendre, la formació dels professors de primària hauria d'incloure més formació en matemàtiques. La pedagogia i la didàctica es mengen molt terreny de la Ciència a la formació dels mateixos. I, què voleu que us digui, es pot aprendre a ballar sevillanes en una acadèmia en què t'ensenyin els passos o es pot aprendre mirant als que ho saben fer. La meva experiència és que els que segueixen la segona opció ballen amb més art. En el cas de la didàctica de les Matemàtiques a les nostres escoles de Magisteri es podria fer el mateix. No, no parlo de ballar sevillanes, sinó d'ensenyar a ensenyar Matemàtiques impartint als futurs docents bones classes de Matemàtiques, aportant-los a ells no només metodologia, sinó també coneixements.
Quan em conviden a un centre de primària o de secundària i treballem alguna entrada pel bloc, molts professors es queixen que ells no han estudiat això i no poden ensenyar, però que els sembla molt interessant i motivador per als alumnes. No, no val demanar que aquests mestres o professors estudiïn Matemàtiques o el que sigui per les tardes: ja treballen massa, malgrat el poc reconeixement de la tasca que fan. Ha de ser part de la seva formació a la Universitat, encara que després segueixin actualitzant, fent servir aquesta eina que tenim entre les mans que és Internet.
En aquest sentit, em sembla fonamental la tasca de divulgació de les Ciències a la xarxa per fer arribar a aquests docents els temes de forma clara i assequible per tal que ells puguin ser els transmissors als seus alumnes, que, en alguns casos, són els nostres fills.

Per resumir una mica tot això, vaig a tirar mà d'una frase de Richard Feynman, premi Nobel de Física, que deia, més o menys, que les matemàtiques, com les coneixem, han sortit de la ment humana i, per tant , estan a l'abast de qualsevol humà.
Per què no intentem transmetre la bellesa de les mateixes i la seva necessitat amb una mica més de gràcia? Per què no actualitzem el contingut i l'enfocament i li fem un favor als nostres estudiants i, de passada, a la nostra societat? Però també a casa. Sortiu a cercar amb els seus fills flors de Fibonacci, feu un sudoku amb ells, plantegeu algun repte,…
És meravellós veure somriure a un nen (i a un adult) quan entén o resol algun repte matemàtic, ningú pot evitar el somriure al aprendre alguna cosa nova. I, vist com està l'actualitat, és de les poques coses que no ens podran treure.
Sobretot, no oblideu que el anumerisme també és incultura.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada