Un dia dinant a l'escola el meu company de Balaguer, en Pere, em va comentar que havia vist un programa on el conferenciant convidat era de Lleida. Me'l va aconsellar perquè segons el Pere val la pena veure gent entusiata en el nostre temps... el vaig veure i vaig pensar que seria bo de compartir-ho.
L'Emili Duró parla de la vida, dels sentiments , de la il·lusió, de com afrontem els esdeveniments, de l'optimisme i ho fa amb un estil propi, ple d'exemples i molt planer.
El programa era Singulars de TV3, podeu visualitzar-lo a:
http://www.tv3.cat/videos/3758690/Emili-Duro-un-optimista-sobrenatural
També hi ha un altre video de l'Emili Duró que dura 20 minuts aproximadament. Aquí el teniu:
dissabte, 29 d’octubre del 2011
dijous, 27 d’octubre del 2011
MUSEU DE LES MATEMÀTIQUES DE CATALUNYA
Hi ha jocs geomètrics, proves estadístiques, jocs de lògica "tipus sodoku", encaixos impossibles, proves de mesura i molt més. Un gran ventall de recursos per descobrir la cara més amable, lúdica i pràctica de les matemàtiques. El lema del museu és molt il·lustratiu:
"Prohibit no tocar"
El Museu no té seu fixa i en principi serà itinerant però ara tenint la sort del seu pas per Lleida podeu anar a visitar-lo a l'edifici emblemàtic del Campus de Cappont, a la planta -1.
Us el recomanem de totes, totes, sols, en família i també ben acompanyats. Per fer-vos "dentetes" us dic que els alumnes de 5è i 6è de Maristes Montserrat tindran la sort d'anar-hi amb els seus tutors i tutores, segur que l'experiència valdrà la pena.
dimecres, 26 d’octubre del 2011
Necessitem les humanitats?
El nostre company de Maristes La Immaculada (Barcelona), en Ramon Vila, ens proposa aquest interessant debat.
- Necessitem les humanitats? Són importants?
I ens ofereix la lectura d'aquest article de la periodista Mayte Rius, publicat a La Vanguardia. Per la seva extensió us en oferim una part. A sota us facilitem un enllaç per qui vulgui llegir l'article complet.
En el món d'avui preval la utilitat: no fem un pas sense saber per què o què obtindrem a canvi. I si un es pregunta què s'aconsegueix amb llegir a Dante o aprendre llatí és probable que la resposta sigui zero. Realment les Humanitats no tenen utilitat? No aporten res?
La filòsofa nord-americana Martha Nussba, en Sense ànim de lucre diu que la democràcia necessita de les humanitats (Katz), assegura que la crisi actual no és una crisi econòmica, sinó educativa, i reivindica la formació humanista com a imprescindible per a la democràcia perquè porta a empatitzar amb l'altre, a formar-se en valors, i això millora la convivència. També el filòsof i professor de Literatura Jordi Llovet, en Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats (Galàxia Gutenberg), defensa la tornada a l'educació pretecnològiques, basada en les explicacions de paraula i en el debat d'idees, i centrada en el llegat literari, artístic i científic d'Occident, "perquè no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel · lectualment per discernir les coses que passen cada dia amb sentit crític ".És clar que no tothom està d'acord en aquests plantejaments. "Amb tot el meu respecte per aquestes assignatures com a sabers especialitzats, em sembla que vincular la crisi social i educativa que vivim amb l'escassa atenció que es presta en els programes educatius al llatí, el grec o la filosofia és el mateix que vincular-la a que ja no va ningú a missa, això de la filosofia, com aparentment abasta tot el saber, potser seria més discutible, però si del que es tracta és de comprendre els problemes de la persona i la societat, cal tenir present que la filosofia de nostre segle està dispersa en el conjunt de les ciències humanes i socials, per a comprendre el segle passat i des de començament d'aquest, per exemple, és força més útil comprendre Keynes o Freud que a Heidegger o Husserl ", afirma Mariano Fernández Enguita, catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense. Segons la seva opinió, el que està en qüestió no és la transcendència de la formació en Humanitats, sinó què Humanitats. "Cal que com a ciutadans, productors i consumidors comprenguem les bases, els mecanismes principals i els efectes del canvi produït pel desenvolupament científic i tècnic, però les Humanitats clàssiques ajuden molt poc en això, començant perquè, en general, ni tan sols ho entenen; altra cosa serien les Ciències Socials (història, sociologia, antropologia, psicologia, economia) aplicades a l'estudi de la ciència, la tecnologia o el treball, o la branca específica de Filosofia de la Ciència ", emfatitza Fernández Enguita. I opina que els estudis d'humanitats haurien redimensionar a la baixa en l'ensenyament general perquè la seva transcendència no és la d'abans.
L'article complet a:
http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20111014/54229795673/las-humanidades-en-la-era-2-0.html#
- Necessitem les humanitats? Són importants?
En el món d'avui preval la utilitat: no fem un pas sense saber per què o què obtindrem a canvi. I si un es pregunta què s'aconsegueix amb llegir a Dante o aprendre llatí és probable que la resposta sigui zero. Realment les Humanitats no tenen utilitat? No aporten res?
La filòsofa nord-americana Martha Nussba, en Sense ànim de lucre diu que la democràcia necessita de les humanitats (Katz), assegura que la crisi actual no és una crisi econòmica, sinó educativa, i reivindica la formació humanista com a imprescindible per a la democràcia perquè porta a empatitzar amb l'altre, a formar-se en valors, i això millora la convivència. També el filòsof i professor de Literatura Jordi Llovet, en Adéu a la Universitat. L'eclipsi de les humanitats (Galàxia Gutenberg), defensa la tornada a l'educació pretecnològiques, basada en les explicacions de paraula i en el debat d'idees, i centrada en el llegat literari, artístic i científic d'Occident, "perquè no es pot tenir un sistema democràtic pròpiament dit si la ciutadania no està preparada intel · lectualment per discernir les coses que passen cada dia amb sentit crític ".És clar que no tothom està d'acord en aquests plantejaments. "Amb tot el meu respecte per aquestes assignatures com a sabers especialitzats, em sembla que vincular la crisi social i educativa que vivim amb l'escassa atenció que es presta en els programes educatius al llatí, el grec o la filosofia és el mateix que vincular-la a que ja no va ningú a missa, això de la filosofia, com aparentment abasta tot el saber, potser seria més discutible, però si del que es tracta és de comprendre els problemes de la persona i la societat, cal tenir present que la filosofia de nostre segle està dispersa en el conjunt de les ciències humanes i socials, per a comprendre el segle passat i des de començament d'aquest, per exemple, és força més útil comprendre Keynes o Freud que a Heidegger o Husserl ", afirma Mariano Fernández Enguita, catedràtic de Sociologia de la Universitat Complutense. Segons la seva opinió, el que està en qüestió no és la transcendència de la formació en Humanitats, sinó què Humanitats. "Cal que com a ciutadans, productors i consumidors comprenguem les bases, els mecanismes principals i els efectes del canvi produït pel desenvolupament científic i tècnic, però les Humanitats clàssiques ajuden molt poc en això, començant perquè, en general, ni tan sols ho entenen; altra cosa serien les Ciències Socials (història, sociologia, antropologia, psicologia, economia) aplicades a l'estudi de la ciència, la tecnologia o el treball, o la branca específica de Filosofia de la Ciència ", emfatitza Fernández Enguita. I opina que els estudis d'humanitats haurien redimensionar a la baixa en l'ensenyament general perquè la seva transcendència no és la d'abans.
L'article complet a:
http://www.lavanguardia.com/estilos-de-vida/20111014/54229795673/las-humanidades-en-la-era-2-0.html#
dimarts, 25 d’octubre del 2011
MULTICATÀLEG DE L’ADOLESCENT
El dijous 20 d’octubre en Juanjo Fernández va fer una interessant xerrada al Col·legi Maristes Montserrat de Lleida. Aquest acte va estar organitzat per l'Equip d'Orientació amb la col·laboració de l'AMPA. El tema central va ser l’adolescència, en Juanjo és un educador i pare que sap del què parla per experiència directa i les seves aportacions són molt pràctiques perquè sempre estan emmarcades en el més absolut realisme. En acabar la conferència ens va deixar aquest recull de consells que us deixem a sota, també es va avenir generosament a la publicació en aquest blog.
Gràcies Juanjo!
MULTICATÀLEG DEL TRACTE AMB L’ADOLESCENT
1. Comptaràs fins a 10 o fins al número que calgui.
2. Deixaràs passar el primer estirabot com si no l’haguessis sentit.
3. Donaràs una oportunitat a la seva música abans de dir el que en penses.
4. Escoltaràs, escoltaràs i escoltaràs.
5. Et prendràs les coses amb sentit de l’humor.
6. Evitaràs dir-li el que tu feies a la seva edat, si no és que t’ho pregunta.
7. Evitaràs discussions absurdes, però no defugiràs el conflicte necessari.
8. Evitaràs fer servir expressions de l’adolescent... si no és que vols fer el ridícul.
9. No deixaràs passar les transgressions de normes fonamentals.
10. No et posaràs nerviós quan sistemàticament opini el contrari que tu.
11. No faràs anàlisis que no t’han demanat.
12. No preguntaràs coses que ja has decidit.
13. No voldràs arreglar-ho tot com si els problemes fossin avaries.
14. Preguntaràs sense interrogar.
15. Recordaràs a l’adolescent les seves qualitats i talents.
16. Recordaràs com et senties tu quan eres adolescent.
17. Recordaràs el que l’adolescent et va explicar una vegada.
18. Recordaràs que l’adolescent és un mutant sobrehormonat.
19. Recordaràs que l’adolescent fonamentalment menja, dorm i s’arrossega.
20. Recordaràs que l’adolescent no vol assemblar-se a tu... si més no, ara.
21. Recordaràs que l’adolescent va ser aquell infant encantador.
22. Recordaràs que no ets el “col.lega” del teu fill adolescent.
23. Recordaràs que per a l’adolescent no hi ha futur més enllà del cap de setmana.
24. Recordaràs que quan l’adolescent sigui adult tot serà millor.
25. Recordaràs que tu ets més gran i, en principi, més madur, que l’adolescent.
26. Recordaràs que tu no saps el que pensa l’adolescent, i evitaràs dirho.
27. Seràs clar i precís quan donis instruccions.
28. Seràs coherent en les teves accions.
29. Seràs inflexible amb el compliment dels càstigs.
30. T’interessaràs per les seves coses... però no cal que les facis
dilluns, 24 d’octubre del 2011
“NO ET PERDIS EN CABÒRIES”
Una curta història de reflexió que ha sortit aquest mes a la revista ENXARXA'T de Maristes Catalunya.
-Quina complicació (va exclamar l'Abat veient caminar un centpeus) i quina meravella: ho fa tan bé que sembla fàcil.
De sobte, li va venir a la memòria una historieta que havia escoltat no sabia on:
"El petit centpeus va sentir que havia de llançar-se a caminar, i va preguntar inquiet a la mare:
-Per caminar, quins peus he de moure primer: els parells o els senars, els de la dreta o els de l'esquerra, els del davant o els del darrere? O elsdel mig? I com? I per què?
-Quan vulguis caminar, fill meu -li va respondre la mare- deixa de cavil·lar i... camina.”
Li dónes moltes voltes al cap abans de fer cada pas en la teva vida?
Moltes vegades ens preocupa molt com caminar, quan el que ens ha de preocupar és el cap a on; si ho tens, ENDAVANT, AVUI.
dissabte, 22 d’octubre del 2011
ESCOLES QUE RELAXEN
La nostra companya d'infantil, la Mª Àngels, ens fa arribar aquest vídeo de TV3 que li ha passat un pare de la nostra escola. Això rutlla! Les famílies aporten contingut i idees... no podem de deixar de comptar amb tota la riquesa que tenim en els pares, mares i familiars que formen part de la nostra comunitat educativa.Ja hem tingut experiències de familiars dels alumnes que han vingut a les aules per emplenar de contingut i millorar la nostra planificació de l'aprenentatge. Aquest és un interessant camí que ens pot ajudar a créixer i ampliar els nostres recursos educatius. A més, encaixa molt bé en la metodologia de projectes interdisciplinaris que plantegem a l'escola.
Torno al tema inicial. El vídeo, titulat "Escoles que relaxen", el podeu veure a:
http://www.tv3.cat/videos/3744550/Escoles-que-relaxen
dijous, 20 d’octubre del 2011
VULL FER P5
És important l'educació infantil? I és important que en aquest moment siguin feliços?
Ho és tant que el periodista Carles Capdevila ens deixa aquest article per reflexionar:
Costa saber quins són els millors anys de la nostra vida. I encara més predir-ho abans de viure’ls. Només podries saber-ho a posteriori, en funció de com t’han anat. I tampoc és del tot objectivable, perquè per sort la memòria és traïdora, mitifica alguns períodes i n’oblida d’altres, per fer la nostra història més suportable.
Tot i això, m’atreveixo a generalitzar, i afirmar que els millors anys de la nostra vida són els 5, 6 i 7 anys. I, si em feu afinar, diré que el curs amb més opcions de ser feliç és P5.
Els nadons viuen desconcertats, i quan comencen a posar ordre arriba P3 i els posa la pressió dels grups de 25 i el trànsit de la criatura que encara fa migdiada cap al nen que no en farà mai més. A P4 comencen a controlar, però van veient morir els privilegis del nadó que ja no són. I de sobte arriba P5, aquell curs en què ets el més gran dels petits. El curs en què encara tot és divertit, tot és joc, i a sobre n’ets conscient, ho pots celebrar. A casa nostra fa 14 anys que hi creix canalla, i tots ells han trobat entre els 5 i els 7 anys un estat de placidesa mental, de benestar emocional, gairebé paradisíac. Comencen a ser autònoms però se senten independents, saben gaudir de tot el que és al seu abast i no són conscients encara de l’esforç que els costarà mantenir-ho. I tenen claríssim que el tió és el que caga i que els regals els porten els Reis.
Els millors anys sempre són un oasi entre anys més complicats. I arriba tercer de Primària, i arriben els deures. Deures en el sentit literal, dels que t’has d’emportar a casa i apuntar a l’agenda. No vull dir que sigui impossible ser feliç, quan arriben les responsabilitats, però a partir d’aquí ja tot dependrà de com les superis. Entre els 5 i els 7 la felicitat és gratuïta, a partir dels 8 ja reclama un pagament en espècies.
Per això si després de les dotze campanades se m’apareix un geni i em concedeix un desig, li demanaré que, ni que sigui durant un dia, em deixi repetir P5.
CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA
Costa saber quins són els millors anys de la nostra vida. I encara més predir-ho abans de viure’ls. Només podries saber-ho a posteriori, en funció de com t’han anat. I tampoc és del tot objectivable, perquè per sort la memòria és traïdora, mitifica alguns períodes i n’oblida d’altres, per fer la nostra història més suportable.
Tot i això, m’atreveixo a generalitzar, i afirmar que els millors anys de la nostra vida són els 5, 6 i 7 anys. I, si em feu afinar, diré que el curs amb més opcions de ser feliç és P5.
Els nadons viuen desconcertats, i quan comencen a posar ordre arriba P3 i els posa la pressió dels grups de 25 i el trànsit de la criatura que encara fa migdiada cap al nen que no en farà mai més. A P4 comencen a controlar, però van veient morir els privilegis del nadó que ja no són. I de sobte arriba P5, aquell curs en què ets el més gran dels petits. El curs en què encara tot és divertit, tot és joc, i a sobre n’ets conscient, ho pots celebrar. A casa nostra fa 14 anys que hi creix canalla, i tots ells han trobat entre els 5 i els 7 anys un estat de placidesa mental, de benestar emocional, gairebé paradisíac. Comencen a ser autònoms però se senten independents, saben gaudir de tot el que és al seu abast i no són conscients encara de l’esforç que els costarà mantenir-ho. I tenen claríssim que el tió és el que caga i que els regals els porten els Reis.
Els millors anys sempre són un oasi entre anys més complicats. I arriba tercer de Primària, i arriben els deures. Deures en el sentit literal, dels que t’has d’emportar a casa i apuntar a l’agenda. No vull dir que sigui impossible ser feliç, quan arriben les responsabilitats, però a partir d’aquí ja tot dependrà de com les superis. Entre els 5 i els 7 la felicitat és gratuïta, a partir dels 8 ja reclama un pagament en espècies.
Per això si després de les dotze campanades se m’apareix un geni i em concedeix un desig, li demanaré que, ni que sigui durant un dia, em deixi repetir P5.
CARLES CAPDEVILA / PERIODISTA
HISTÒRIA DEL SURO
El nostre company Francesc ens ha enviat aquesta curiosa història relacionada amb el tema de la vocació per educar. Resulta molt didàctica i colpidora. Diu així:
Una inspectora d’educació va visitar una escola de primària. En el seu recorregut va observar alguna cosa que li va cridar l'atenció: una mestra estava atrinxerada darrere del seu escriptori, els alumnes feien un gran desordre, el quadre era caòtic.
Va decidir presentar-se:
Va decidir presentar-se:
-"Bon dia, sóc l’inspectora ... Algun problema?"
-"Estic aclaparada senyora, no sé què fer amb aquests nois ...No tinc làmines, no tinc llibres, el director no em mana material didàctic, no tinc recursos electrònics, no tinc res nou que mostrar ni què dir-los als alumnes ... "
L'inspectora que era una docent d'ànima, va veure un suro en el desordenat escriptori, el va prendre i amb aplom es va dirigir als nois:
-"Què és això?"-"Un suro senyora ".... van cridar els alumnes sorpresos.
-"Bé, d'on surt el suro?".
-"De l'ampolla senyora, el col · loca una màquina ..."," l'alzina surera ... " "D'un arbre" ... "De la fusta ...", responien animosos els nens.
-"I què es pot fer amb fusta?", Continuava entusiasta la docent.
-"Cadires ..."," una taula ...", "un vaixell!".Bé, tenim un vaixell.
-Qui el dibuixa? Qui fa un mapa a la pissarra i col · loca el port més proper per al nostre vaixell?
-Escriguin a quina ciutat pertany.
-I quin és l'altre port més proper?
-A quin país correspon? Quin poeta coneixem d'allí? Què produeix aquesta regió?
-Algú recorda una cançó d'aquest lloc?
I va començar una lliçó de geografia, d'història, de música, economia, literatura, religió, etc.
La mestra va quedar impressionada. En acabar la classe li va dir commoguda:
-"Senyora, mai oblidaré el que m'ha ensenyat avui. Moltes gràcies."
Va passar el temps. L'inspectora va tornar a l'escola i va buscar a la mestra. Novament estava atrincherada darrere del seu escriptori, els alumnes de nou en total desordre ...
-Senyoreta ... Què va passar? No es recorda de mi?
-Sí senyora ... Com oblidar! Quina sort que torna ... no trobo el suro. On el va deixar?
!!!&%???Quan el mestre no té vocació o ànima de mestre...Mai trobarà el suro!
-"Estic aclaparada senyora, no sé què fer amb aquests nois ...No tinc làmines, no tinc llibres, el director no em mana material didàctic, no tinc recursos electrònics, no tinc res nou que mostrar ni què dir-los als alumnes ... "
L'inspectora que era una docent d'ànima, va veure un suro en el desordenat escriptori, el va prendre i amb aplom es va dirigir als nois:
-"Què és això?"-"Un suro senyora ".... van cridar els alumnes sorpresos.
-"Bé, d'on surt el suro?".
-"De l'ampolla senyora, el col · loca una màquina ..."," l'alzina surera ... " "D'un arbre" ... "De la fusta ...", responien animosos els nens.
-"I què es pot fer amb fusta?", Continuava entusiasta la docent.
-"Cadires ..."," una taula ...", "un vaixell!".Bé, tenim un vaixell.
-Qui el dibuixa? Qui fa un mapa a la pissarra i col · loca el port més proper per al nostre vaixell?
-Escriguin a quina ciutat pertany.
-I quin és l'altre port més proper?
-A quin país correspon? Quin poeta coneixem d'allí? Què produeix aquesta regió?
-Algú recorda una cançó d'aquest lloc?
I va començar una lliçó de geografia, d'història, de música, economia, literatura, religió, etc.
La mestra va quedar impressionada. En acabar la classe li va dir commoguda:
-"Senyora, mai oblidaré el que m'ha ensenyat avui. Moltes gràcies."
Va passar el temps. L'inspectora va tornar a l'escola i va buscar a la mestra. Novament estava atrincherada darrere del seu escriptori, els alumnes de nou en total desordre ...
-Senyoreta ... Què va passar? No es recorda de mi?
-Sí senyora ... Com oblidar! Quina sort que torna ... no trobo el suro. On el va deixar?
!!!&%???Quan el mestre no té vocació o ànima de mestre...Mai trobarà el suro!
Tingueu el suro sempre a punt!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)