El mestre i pedagog Jaume Cela i Ollé va inaugurar el divendres 26 de gener les cinquenes Jornades Pedagògiques Maristes Montserrat de
Lleida. Les Jornades,
exploratòries i expressives, arriben a la cinquena edició i ja formen part del
calendari pedagògic de les comarques de Ponent.
Sinopsi
de la xerrada d’en Jaume Cela.
La vida és canvi. I ara, justament, estem passant una
època de canvi en molts àmbits, també a l’escola. Hi ha un desig de canvi.
Avui, el canvi es defineix per la seva acceleració. La resposta a tres coses
fonamentals: on vivim, on treballem i les respostes metafísiques, han canviat
en molt pocs anys. Hem de preguntar-nos pel què i el per què del canvi. Avui
els nens no tenen ni espai ni temps per jugar lliurement. Tenim nens en
símptomes d’estrès. Els nens mai havien estat ésser estressats, sí que són
éssers que estressen (comenta el Jaume irònicament).
La idea de canvi el podem emmarcar per uns quants
fenòmens: el món del lleure és important; el fenomen de les noves migracions
ens aporten una mirada diferent de veure el món; tenir diversitat a l’escola,
que enriqueix molt mentre no creï noves desigualtats; la tecnologia, les noves
pobreses...
L’important és preservar alguns aspectes essencials
per educar, sigui a l’escola, a la família, a l’esplai o a la ciutat.
L’acollida,
sense condicions de cap classe. Cada nen és un esdeveniment. I un esdeveniment
ens marca.
Acompanyament.
És clau. Des de quina distància faig aquest acompanyament?
Singularitzar aquest acompanyament és essencial! Estar sempre al costat és una
feina essencial dels educadors, mestres, pares. Donar sentit al coneixement,
sobretot a aquells que no volen aprendre. Els acompanyem en el procés de
descoberta del món. També hem d’acompanyar les coses doloroses del món, la mort
inclosa. El pedagog, inicialment, era l’esclau que acompanyava el nen a l’àgora
grega, a descobrir el món. I el món no és de color de rosa.
En aquest acompanyament, ens sentim acompanyats!
I quatre pistes per l’essència educativa:
Escoltar.
Curiosament als debats educatius la veu dels alumnes no hi és. Hem de tenir una
escolta clarivident, anar més enllà del que signifiquen les paraules.
Confiar. No
pot ser que un adult digui a un infant “no faràs mai res a la vida”. Cal
estimar, és essencial. I si costa, cal fer-ho veure, ho hem d’interpretar. Han
de veure que són interessants per nosaltres. Recomanació: carta d’Albert Camus al seu mestre. Llegiu-la. Com la carta que escriu la noia musulmana a la seva
mestra després dels atemptats de Barcelona de l’estiu passat.
Fer-los
créixer en la saviesa. En el coneixement. Hem de fer
nens feliços, és clar, però nens que valorin el coneixement. Hem de formar en
l’excel·lència, sí, però cadascú en la seva competència. I la competència va
més enllà de l’àmbit lingüístic i matemàtica.
La
saviesa aplicada a la bondat. Alguns dels que van participar en
els pitjors feixismes, eren persones preparades. Reivindicar la bondat a
l’escola no és naïf. Nens autònoms, però amb càrrega de justícia, de responsabilitat.
La vida la comparteixen.
En
un marc de felicitat. Tot això hem de fer-ho en un clima
de felicitat. Permetre equivocar-se sense sancionar! Ens passa una paradoxa
curiosa: el dubte, el desconeixement, la ignorància... tot això ho sancionem.
Encara ara, en les alçades de la pel·lícula que estem
vivint, tenim uns currículums excessivament carregats. No diferenciem el
desitjable, del que hem d’assegurar si no volem que naufraguin. Hauríem
d’esborrar el fracàs! Compte en els debats d’innovació: cap classe magistral,
cap llibre de text, cap deure escolar, no cultivar la memòria... així no.
Currículum rellevant, que ajudi a construir un
narrador. La vida no té sentit, li donem nosaltres. Per tant necessitem ajudar
a construir un jo.
El
currículum ha de respondre a...
· Què hem d’ensenyar per ajudar a viure?
· Ha de prendre partit contra la injustícia social.
· Potenciació d’una escola inclusiva per una societat
inclusiva.
L’escola és un temps i un espai per assajar formes de
convivència. És un lloc de conflicte. I benvinguts siguin els conflictes dins
de l’escola. Perquè els podem tractar i els podem exportar a altres àmbits de
la societat. Ha de ser militant davant dels problemes d’avui: defensa del medi
ambient, les desigualtats socials... Que creï esperança.
Tot això en un context de cultures diferents. Potser
caldrà treballar més l’educació física, el consum en criteri, l’ús de les
tecnologies...
La vida és canvi, però algunes coses les hem de
mantenir.
I tres cites de referècia:
·
Les
invariants pedagògiques de Freinet (1964). “Tot individu
vol tenir èxit”
·
Carta
a una mestra d'escola, escrita pels alumnes de l’Escola Barbiana
(1967). Deien els nens fa 50 anys. “no suspendre, els que semblen talosos
fer-los escoles a temps ple, als ganduls n’hi ha prou en donar-los-hi una
finalitat”.
·
Un poema de David Jou que defineix bé
la nostra feina. Es tracta de les sensacions d'una mare que planxa la camisa del seu fill que va a la seva primera entrevista de treball. Diu així:
El seu futur ja no depèn de mi,
sinó tan sols d'ell i de la sort.
Però li planxo la camisa
com si li dibuixés una aura protectora,
com si a través d'ella
la meva presència l'hagués d'acompanyar
sense que ell ho sàpiga,
inspirant-li la resposta justa i el gest adient
—que, ben mirat, no sé quins són—.
Elimino les arrugues
com si planxés les ones de les tempestes de la vida,
com si li estigués aplanant els camins del món.
Ell ni se n'adonarà, de tot això,
com mai no ens adonem d'allò que trobem fet,
a punt, en ordre, esperant-nos
com si fos natural i no exigís cap esforç.
Però és el que puc fer i el que em plau fer:
somiar mentre planxo
—tan pesat, tan avorrit, però de vegades,
com ara,
amb un toc d'amor, d'ansietat i de tendresa
tan intens, que alguna cosa salva—.
Conclusió final: Educadors
i educadores, amb la vostra tasca, alguna cosa del món esteu salvant.
Crònica de l'educador Francesc Balcells i Teixidó.
