La gran obra pedagògica de Rosa Sensat, l’Escola del Bosc, va néixer el 8 de maig de 1914. Era alhora una institució higiènica i un espai d’assaig dels valors de l’avantguarda pedagògica. Arribada la Segona República, la fundadora va voler convertir-la en el model per a la renovació de l’ensenyament.
Rosa Sensat i Vilà és un cas inusual en la història pedagògica catalana. Amb la redacció del pressupost de cultura de l’Ajuntament de Barcelona del 1908 i la creació d’una xarxa d’escoles a l’aire lliure el 1914, es recollien dues tradicions –la modernista, que reclamava que la cultura arribés a tothom, i la noucentista, que entenia l’educació com una obra de civilitat– que situaven Barcelona a l’avantguarda educativa. L’aspiració de regenerar la societat a partir de l’educació atorgava als mestres una transcendència desconeguda que coincidia amb l’aire fresc que va significar la incorporació de les dones al món educatiu, del qual havien estat foragitades durant segles. A més, la preocupació per la salut de la infància, per la seva formació física, social, moral i estètica, va donar pas a una pedagogia centrada en la vida –fins llavors allunyada de les aules escolars–, una educació integral que va portar Rosa Sensat a centrar-se a “fer persones” (González-Agàpito, 1989). En aquest context va néixer la gran obra pedagògica de Rosa Sensat el 8 de maig de 1914: l’anomenada col·loquialment Escola del Bosc –inspirada en la berlinesa Waldschule de Charlottenburg–, que va dirigir fins al 1930, any en què es va traslladar al grup escolar Milà i Fontanals, on treballaria fins al 1939.
Abans de la creació de l’Escola del Bosc, Sensat havia estudiat Magisteri a Barcelona, i posteriorment va fer de mestra a l’escola municipal del Masnou i en una escola infantil gironina. Més tard va obtenir la llicència de mestra de normal a la madrilenya Escuela Central de Magisterio. Va treballar d’auxiliar durant quatre anys a la capital de l’estat, la qual cosa li va permetre entrar en contacte amb la Institución Libre de Enseñanza. Va completar la seva experiència pràctica en una escola de Sant Martí de Provençals i, més tard, en una escola pública unitària.
L’Escola del Bosc de Montjuïc es va instal·lar en un parc de gran bellesa, amb brolladors i jardins; resultava un lloc especialment preparat per als jocs i les classes a l’aire lliure. Les instal·lacions higièniques, el gabinet antropomètric, el menjador i la infermeria constituïen veritables novetats. També l’educació estètica, gràcies a la sala de música, hi tenia un lloc privilegiat. Disposava de patis coberts per resguardar-se del mal temps, i el menjador estava en un antic xalet moresc que també incloïa altres serveis.
Rosa Sensat sempre es va encarregar de gestionar directament l’alimentació i va vetllar pel seu equilibri (Cussó i Garrabou, 2004, p. 498), un aspecte poc reconegut però que va ser un dels més importants (Sensat, 1998). El tarannà de Sensat es copsa en detalls d’aquest tipus i en la dèria de registrar totes les seves vivències, des del diari de classe fins a les notes dels viatges; podríem dir que la mestra masnovina tenia manuscrita la seva vida professional. Així, el llibre Vers l’escola nova (1934), la seva obra cabdal, no deixa de ser un important document dedicat a narrar l’experiència atresorada durant els anys passats a l’Escola del Bosc. En un entorn molt ben concebut, va potenciar l’educació de la sensibilitat fins al punt que allà es va “crear un ambient favorable al desenvolupament del sentit artístic”.
D’entre les seves obres també destaca Les ciències en la vida de la llar (1923, reeditat el 1998), en què va mostrar la qualitat de divulgadora científica, experiència adquirida en el curs normal d’ensenyament domèstic per a mestresses del 1921. El programa del llibre abordava quatre punts, dedicats a fonamentar científicament les tasques pràctiques i quotidianes de la llar: l’aire, l’aigua, el vestit i l’alimentació. L’èxit la va impulsar a escriure Cómo se enseña la economía doméstica (1927), adreçat a la formació de mestres de primària. Certament, amb Rosa Sensat l’ensenyament domèstic va adquirir una importància inusitada i, així, malgrat el sentit reformista de la proposta, va esdevenir una pionera del feminisme.
Aquest vitalisme feminista s’entenia com una “preparació pràctica i conscient per a les tasques de la casa” i “una formació completa de la dona per a la vida de família” (González-Agàpito, 1989, p. 119). Arran d’això, i després de visitar centres d’ensenyament domèstic a Bèlgica, Suïssa i Alemanya, Rosa Sensat va refermar la convicció de preparar les nenes com a futures mestresses de casa. Cal recordar que el 1920 el Consell de Pedagogia de la Mancomunitat va constituir la Secció d’Ensenyament Domèstic, una tasca a què es va dedicar durant la seva estada a Alacant, després de guanyar el 1900 unes oposicions de mestra de labors. Tot plegat la va dur a participar el 1922 al III Congrès International d’Enseignement Ménager (París, Office Familial-Ménager). La dona havia “de saber física y química” i fisiologia, atès que havia de ser la garant d’una economia domèstica que millorés les condicions de la vida familiar.
De la mateixa manera que la ciència afecta la vida, també l’escola ha de ser vida. Sensat va fer seu aquest ideari quan es va plantejar introduir la vida a l’escola per garantir un règim de responsabilitat, com va explicitar a Vers l’escola nova: “Volíem que fos el lloc on s’aprengués a viure”; una “obra vitalista [...] en contacte íntim amb la natura” que, de retruc, assumia els postulats evolucionistes i apropava la pedagogia a la biologia. El naturalisme i el vitalisme vertebren la pedagogia sensatiana; la vida genera la voluntat de transformar l’escola en una veritable llar on floreixi la vida lliure i natural, sense rigideses, elements que van atraure la incomprensió d’alguns sectors. Per això els nens anaven en tramvia i sols a l’escola i s’amaraven de les experiències positives i negatives quotidianes: “Així es familiaritzaven amb la incomprensió i la injustícia.” Alhora, Sensat insistia en la importància que els infants assumissin petites responsabilitats: l’escola esdevenia una viva imatge de la llar, una prolongació de la vida de família, una preparació per a la vida social. Aquest és el sentit que Galí va donar a l’expressió “escola viva”, representació i expressió de la societat.
En fi, l’Escola del Bosc no era només una institució higiènica sinó una sensacional escola nova, atès que complia el requisit de ser una escola d’assaig en sintonia amb els valors de l’avantguarda pedagògica. Arribada la Segona República, el desig de Rosa Sensat va ser que es convertís en un model per a totes les escoles que havien de seguir la renovació pedagògica. Al capdavall, va lluitar contra les misèries de tot tipus: “Tot l’esperit de l’escola es va encaminar a formar al voltant de la nena una atmosfera d’elevació moral per la dignitat…” Unes misèries i una dignitat que li van ser negades, ja que, després de la Guerra Civil, Sensat va ser una de les mestres que van patir la depuració del magisteri feta pel règim franquista.
FONT:
FONT:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada