"La lectura fa l'home complet, la conversa el fa àgil i l'escriure precís" Francis Bacon

dissabte, 29 d’agost del 2015

ENTREVISTA A HOWARD GARDNER

Des del facebook de la Montse, una educadora, compartim aquest article del diari ABC en el qual entrevisten al pare de la teoria de les intel·ligències múltiples, en Howard Gardner.


-Com Podem identificar el nostre potencial?
-Crec Que la millor manera de fer-ho és intentar ensenyar alguna cosa nova a algú i veure quant triga a aprendre-ho. Per exemple, ensenyem a un grup d'estudiants a jugar a escacs. Després de 20 partides, alguns guanyaran gairebé sempre. Clarament aquests són els que tenen més potencial.

-Hi Ha gent competent en tots els tipus d'intel·ligència?
-Tothom Té totes les intel·ligències, però la vida no és justa ... Hi ha gent que brilla en tots els tipus, com Leonardo da Vinci, i altres ... bé, no les desenvolupen igual. Però l'important d'aquesta teoria és que existeixen una sèrie de perfils: alguns tenen pics alts en algunes tasques i altres en altres, però sempre podem millorar en les més baixes.

-Què aconsellaria als pares per potenciar la intel·ligència dels seus fills?
-Dediqui molta atenció i esbrini què és el que els interessa i els apassiona sense projectar en ells les seves prioritats, passions ni debilitats.

-Què Opina dels tests que mesuren el coeficiencte intel·lectual?

-No serveixen, és com posar a algú un segell al front: tu ets llest, tu no. Això és molt negatiu.Es molt millor descobrir en què destaca algú, què ha d'aprendre i donar-li ajuda per a això. I si no és així, provar una altra cosa.

-Si Tingués a les seves mans l'educació d'un país, què és el primer que canviaria?
-L'educació no s'ha de centrar únicament en l'escola: també depèn de la família, els mitjans de comunicació, el veïnat, tota la resta ... A més, els professors han de ser professionals.

-Explíqui més.
-Han de tenir vocació i demostrar-ho. Acceptar una responsabilitat, tenir estatus i ser respectats.

-El Sistema educatiu actual desaprofita el talent?
-Les nostres comunitats malgasten el talent perquè només els privilegiats tenen opcions. Una de les coses més interessants dels sistemes educatius de Finlàndia i Singapur, els millors del món ara mateix, és que són totalment plans i justos. És a dir, no hi ha manera de saber quants diners té la família de cada estudiant en un col·legi. En un sistema realment just, els alumnes amb desavantatges tindrien els millors professors i les millors escoles.

-Espanya Té una alta taxa de fracàs escolar. Què ens recomana?
-Millorar l'educació hauria de ser una de les prioritats principals d'un govern. I un consell: aprofitar els mitjans digitals és molt important. No serveix de res fer que els estudiants memoritzin les coses si tot és aquí (treu un smartphone de la butxaca) Anem a ensenyar-los com utilitzar les fonts d'informació i també a qüestionar-les. Quant als joves, si no hi ha oportunitats d'ocupació, la motivació és molt més difícil, però no es poden quedar a casa. Poden seguir millorar les seves destreses i ajudar a altres persones. 

-Estem prop d'unes eleccions generals a Espanya i triem nou president. A quin tipus d'intel·ligència hauríem de votar?
-No hi ha una recepta de les intel·ligències perfectes per un president, perquè depèn moltíssim de les circumstàncies. Obama semblava tenir un potencial enorme, però ha heretat una situació econòmica molt complicada i no va poder comprendre que la oposició no anava a ajudar-lo. Churchill va ser un primer ministre brillant en l'època de la guerra, perquè va ser capaç d'aixecar el país, però durant un període econòmic difícil no hagués tingut tant èxit. Un cop vaig preguntar a Sorensen, la mà dreta del president Kennedy, exactament la mateixa pregunta.

-I què li va contestar?

-Em va dir que el més important d'un líder és que tingui bon judici. I com podem saber-ho? Per les persones que assigna a cada lloc. Quan John McCain va triar a Sarah Palin, probablement en aquest moment va perdre les eleccions.

-En La seva teoria d'intel·ligències múltiples, on col·locaria la intuïció?
-Quan algú pot fer alguna cosa bé o pensar de forma correcta, però és incapaç d'explicar com ho aconsegueix. Això és la intuïció. La gent pot tenir molt bona intuïció en una àrea, però no en altres. Un matemàtic pot veure clarament la resolució d'un problema molt complicat, però no tenir ni idea de com aturar una baralla entre dos nens.

-Quina és la seva definició de geni? Molta gent considerava que el recentment mort Steve Jobs ho era.
-Un geni és algú que descobreix alguna cosa nova del món, i crec que ell ho va fer. Així que, d'acord amb aquesta definició, efectivament, va ser un geni. Jo li donaria un premi Príncep d'Astúries.

FONT:  diari ABC 

dimecres, 26 d’agost del 2015

QUINS SÓN ELS 3 GRANS VALORS?

Des del Facebook la Maria, el Pere i el Jose ens animen a llegir i compartir aquestes reflexions sobre els valors del filòsof Francesc Torralba.
Francesc Torralba té 46 anys, és de Barcelona, està casat i té 5 fills d'entre 10 i 17 anys. Li agrada córrer cada dia, li inetressen molt les persones perquè siu són una font inacabable de preguntes i interrogants.En Francesc Torralba ha col·laborat amb FAROS en l'autoria del capítol «La transmissió de valors a través de l‘esport» en el 7è Quadern FAROS L'activitat física millora l'aprenentatge i el rendiment escolar.
Quins són els valors que hem d’ensenyar als nostres fills?
Jo crec que són tres: el valor de l’esforç (amb tenacitat i constància), el de la humilitat i el de la prudència.
La prudència?
La prudència és la capacitat de prendre decisions d’una manera sensata, valorant cada oferta i veient las conseqüències nocives que pot tenir. Si els ensenyem a ser prudents no estarem preocupats a les tres de la matinada a la sortida d’una discoteca perquè el jove ja sabrà si ha de pujar al cotxe d’un conductor begut o no, si ha de tenir una relació sexual en segons quines condicions o no, o bé si ha de comprar o no a un venedor d’èxtasi. Si els fills no han après a ser prudents, difícilment els pares podran dormir. 
Això com ho hem de fer, els pares?
Els coneixements es transmeten repetint, però els valors no es transmeten parlant ni repetint, els valors es transmeten amb l’entorn, en un context i en les diferents situacions del dia a dia, anant d’ excursió i agraint el bon temps per exemple, fent esport i esforçant-se junts o sopant plegats mentre demanem si us plau que ens passin l’aigua o donant les gràcies perquè la sopa estava fantàstica.
I amb l’exemple?
Efectivament, a través de l’exemple es poden transmetre tots els valors. La coherència i l’exemplaritat en les situacions de vida que ens trobem són la base de la transmissió de valors. Els fills han de veure que hi ha un esforç per ser coherent. Si tu li dius que “has de perdonar” però la mare i el pare fa dies que no es parlen per una discussió no tens autoritat moral per exigir allò que no t’exigeixes a tu mateix.
Pot posar un altre exemple?
El consum. Si tu li dius a un nen “has de ser estalviador, més auster” i tu et canvies de mòbil cada sis mesos, la incoherència és total.
Hem perdut la humilitat?
La humilitat és conèixer els propis límits i les pròpies possibilitats, la qual cosa no té res a veure amb la baixa autoestima o amb menysprear-se. Una persona humil reconeix quins són els propis límits, les seves dificultats i té prou capacitat per demanar ajuda, per acceptar que els altres són superiors en alguns camps encara que no en tots. La humilitat és aquella capacitat de reconèixer que no ho sé tot, que no ho faig tot bé i que necessito dels altres i del seu correctiu. En canvi, el que té una crisi d’autoestima és aquell que no reconeix cap possibilitat en ell mateix, cap talent, el que no se’n sortirà. En definitiva, el que està sempre autodestruint-se. La humilitat és una virtut. La crisi d’autoestima és un defecte. La humilitat és l’autovaloració justa d’un mateix.
Em sembla que al nostre país no abunden els humils!
Jo detecto que els estudiants d’altres països són més receptius. Per exemple,  aquell que creu que ho sap tot i per tant no escolta i et diu: “que m’has de dir tu, no en saps res”. 
Els pares també hem de practicar els tres valors oi?
És clar! Els pares han d’exercir aquests tres valors bàsics, l’esforç, la prudència i la humilitat en l’esfera de protecció que és la familiar. Si els exercitem a la família els fills ho aprendran d’una manera més fàcil.
La societat ens ho està posant difícil per a la pràctica de la humilitat?
Sí, perquè a les societats cultes s’amaga tot el que representa el fracàs. Com que la humilitat és reconèixer un error, un fracàs es tendeix a amagar-lo o bé imputar-lo a un altre. Fixem-nos en el fracàs escolar: és la patata calenta que ningú no vol. Els mestres diuen que són els pares. Els pares diuen que és la televisió i l’escola. Tenim un dels nivells més alts de fracàs escolar d’Europa.
Els alumnes... com van a classe?
Hi ha professors universitaris que es troben que a la quarta classe no hi ha ni la meitat dels alumnes. Sempre passen la responsabilitat als joves: “no venen preparats, no tenen sentit de l’autoritat, són dispersos, no s’esforcen...” Però i tu? Com et sents com a professor? Arribes a la classe i poses un USB i vas deixant que passin les diapositives? O bé fas de la classe un acte creatiu i els envies el document per correu electrònic? La humilitat ajuda molt a resoldre problemes, ajuda molt a les empreses i a la família.
Si un nen no ha treballat el valor de l’esforç, què li passarà quan sigui gran?
Doncs li passarà que difícilment acabarà realitzant algun projecte.
Com se sentirà?
Frustrat. Per a qualsevol projecte necessites esforç, per a un projecte de feina, de parella, econòmic o d’amistat. Si aquest valor no queda molt incorporat en la seva personalitat aquest nen aviat es desinflarà. El primer dia anirà a entrenar però el tercer ja no li vindrà de gust perquè plou o fa fred. O començarà a estudiar anglès però el segon dia dirà que prefereix estar al sofà de casa. Quan canviï d’institut es cansarà de trucar als amics de sempre, ho deixarà córrer i anirà perdent amics i perdent capacitats. L’error és pensar que un pot desenvolupar un projecte sense esforç.
Com s’ensenya l’esforç?
Els hem d’entrenar. Comencem de ben petits: “tu pots cordar-te el botó, tu pots posar-te la sabata tot sol”... i això s’ha de fer encara que tinguem pressa. Hem de deixar que comencin a fer coses. “Tu creus que ja pots parar la taula? Doncs comences avui”. L’esforç només s’ensenya posant petites contrarietats diàries als fills. Si un està entrenat a saltar obstacles ja no li ve de nou saltar un de més. Però si al fill el fem viure en una bombolla de sobreprotecció, una bombolla d’Ítaca ideal on té tot al seu abast, aquesta bombolla algun dia es punxarà. Totes les persones ens hem de buscar les garrofes, millor estar preparat per no enfonsar-nos. 
La sobreprotecció pot arribar a corroir el caràcter del nostre fill?
Sí, això és el que es diu la corrosió del caràcter perquè acaba no tenint caràcter i això és dramàtic. Tampoc no cal posar obstacles inassolibles perquè llavors els frustres. És com anar amb bicicleta, hi ha un moment que el pare li treu les rodetes i el nen cau i la temptació que tenim és tornar-les a posar, doncs no, que torni a pujar i agafi embranzida.
Ningú aprèn a parlar una llengua el primer dia, ningú aprèn a ser metge en un dia. S’aprèn a base de repetir i repetir moltes vegades el mateix. La repetició és bàsica. Però a la nostra societat li repugna la repetició, li cansa. Llavors què passa? No escriuen bé, no llegeixen bé...
No expressen bé els pensaments i les emocions en veu alta?
Quantes vegades expressen pensaments i emocions en veu alta des del dia que van entrar a l’escola? Si només tenen 500 paraules al cap, com poden expressar que estan enamorats, que estan tristos, que estan alegres o deprimits? Els falten paraules i agilitat per fer-les servir! L’esforç és repetició sobre el mateix punt, la repetició és fatiga però no hi ha un altre remei.
Però també hi ha alumnes excel·lents?
L’excel·lència és esforç i humilitat sobre un talent que t’és donat. Amb talent sol no n’hi ha prou i amb esforç sol tampoc no n’hi ha prou per arribar a l’excel•lència.
Hem d’ensenyar els nostres fills i alumnes a descobrir els talents perquè no tots valem per al mateix. El talent és l’únic que no decidim, i per molt que t’esforcis mai no seràs un gran dibuixant si no tens el talent.
Hi ha molts talents amagats?
Efectivament, quantes vegades a les institucions educatives ens ha passat per davant un talent ocult i ningú no l’ha vist? Aquell individu s’ha obert camí de forma autodidacta i un bon dia surt a la contra de La Vanguardia, però ningú no es va adonar que era un escriptor o un humorista en potència. Que l’escola no identifiqui el talent emergent és dramàtic.
Com pot l’escola identificar-ho?
Amb ràtios més petites. A la Universitat Ramon Llull estem en contacte amb les universitats britàniques d’Òxford i Cambridge. Allà apliquen el pla Bolonya des del segle XII! amb 15 alumnes màxim per curs i amb un seguiment molt individualitzat. Som nosaltres els que posem 140 alumnes a primer de Dret. És clar, no és el mateix un advocat d’Òxford que el d’aquí perquè aquell ha après a defensar una idea, a discutir-la i a escoltar els companys.
A l’escola, quina creu que seria la ràtio ideal?
S’ha de reduir al màxim que es pugui. Nosaltres fem una educació on l’estudiant és un subjecte passiu i com a continent d’informacions i continguts. I l’estudiant els ha d’ anar digerint i demostrar que els ha assolit. Crec que a l’escola hem de potenciar l’autoconeixement perquè hi ha alumnes que acaben batxillerat i no saben quin talents tenen! Potser sí que sabran qui va ser Napoleó o que la guerra civil va ser al 1936, però són incapaços de dir qui són ells. Comencen una carrera per a la qual no tenen capacitat i abandonen el primer any. Saber per a què vals és bàsic.
Sí, perquè treballar en allò que no t’agrada...
Què diferent és un individu que quan arriba dilluns ja està pensant que sigui divendres per evadir-se, no li agrada la feina però ha de pagar l’hipoteca i el dia a dia es converteix en un sacrifici. L’individu que està fent la feina per a la qual està capacitat, aquella feina que el mou i toca una tecla profunda dins seu, està encantat de que sigui dilluns!
Els mestres, com ho poden fer?
En el marc que tenim nosaltres, amb ràtios altes, hem de treballar de forma evolutiva l’autoconeixement (des de P3 fins a segon de batxillerat). El repte seria que l’alumne, quan acaba el batxillerat, sàpiga quines són les seves capacitats, els seus talents i també els seus límits. És la intel•ligència intrapersonal, coneixement d’un mateix. La tutoria és molt important ja que algú t’ha d’ajudar a veure i a desfer la imatge fictícia que tens de tu mateix i també observar el teu potencial: do de gents, capacitat de lideratge, de conduir un partit polític o una organització... 
Com podem descobrir les habilitats i talents dels fills?
Com diu en Francesc, cal començar des de ben petits perquè les habilitats i talents estan dins de cadascú de nosaltres des de que naixem. Però si no ens coneixem a nosaltres mateixos, serà difícil descobrir-ho.
Com ens podem conèixer?
Doncs preguntant al fill des de que té 2 o 3 anys; com et sents amb això que ha passat? (posant noms a les emocions). Què penses d'aquell tema o d'aquella persona? (per conèixer el seu punt de vista i el que creu). Amb quin propòsit fas aquest esport, aquests extraescolars, aquesta activitat? (per saber l'objectiu i la intenció de tot allò que fa). Què t'agrada? (per descobrir les habilitats). Què et resulta fàcil? Què t'apassiona? Què et té enganxat? (darrera probablement hi ha un talent ocult). Si practiqueu aquestes preguntes cada dia o cada setmana, facilitareu que els fills es conegui a ell mateix d'una manera fàcil i natural.
Quan saps qui ets, què necessites per sentir-te bé i què vols fer amb la teva vida, estàs més a prop de la motivació, del motiu que necessitem tots per moure'ns i passar a l'acció. L'acció de viure amb coherència amb allò que penses i que creus i que et condueix, directament, cap a la felicitat!
FONT: faros

diumenge, 23 d’agost del 2015

LA PEDAGOGIA DE LA PREGUNTA

Al diari digital "Diari d'Educació" en Jaume Carbonell ens parla de la pedagogia de la pregunta com un dels motors de la renovació educativa. Us deixem l'entrevista completa d'en Pau Rodríguez.

Jaume Carbonell ha bussejat entre els arxius de Cuadernos de Pedagogía, revista en la qual va treballar durant 40 anys, ha rellegit clàssics i recuperat apunts, i n’ha sortir amb un llibre, Pedagogías del siglo XXI (Ed. Octaedro), que s’erigeix en una autèntica enciclopèdia de les tendències educatives innovadores d’aquest INICI de segle i que es presenta aquest dimecres a les 19 h. Es tracta d’una publicació que dóna continuïtat al llibre Pedagogías del siglo XX, que va EDITAR Cuadernos com a recull de tota la seva activitat abans de canviar de mil·leni. Les pedagogies no institucionals, les crítiques, les no directives, les de la inclusió, la lenta i serena, la sistèmica, la del treball per projectes i la de les intel·ligències múltiples queden plasmades en aquesta obra i, qui sap, potser ho faran també en l’escola del futur.  En aquesta entrevista, Carbonell, pedagog i periodista, identifica els elements en comú en totes aquestes pedagogies, des del canvi del paper del mestre fins al pes que guanya l’entorn, passant pel discurs compartit de canvi de model social.

Les pedagogies del segle XXI suposen una continuïtat respecte al segle passat o una ruptura?

En pedagogia no s’inventen cada dia grans idees, sinó que es reformulen, contextualitzen i matisen. Totes les pedagogies que recullo tenen antecedents i connexions amb el segle XX. El que canvia és el context. Ara bé, sí que hi ha novetats. Al segle passat les pedagogies es podien definir per autors: Montesori, Decrolly, Freinet, Freire… I al XXI m’he adonat que el que manen són les xarxes de mestres, d’educadors que es reuneixen i comparteixen pràctiques i objectius, que intercanvien i discuteixen, ja sigui presencialment o a la xarxa.

Les noves pedagogies responen, per tant, a la cerca de noves pràctiques i plantejaments que permetin aplicar les velles idees, que s’han sabut sempre vigents?

Exactament. Freinet o Freire són totalment actuals. Les noves narratives del segle XXI s’inspiren en ells. I si he triat aquestes vuit i no unes altres és perquè tenen una relació entre la teoria i la pràctica que les converteix en alternatives educatives. I això afecta, per mi, a un triangle que composen l’alumne, el centre escolar i la societat.

En moltes d’elles hi ha elements en comú. Un d’ells és el paper cada vegada més important de l’entorn?

Una de les tesis del llibre és que en aquest segle cada vegada hi ha més espais de formació i aprenentatge fora de l’escola. Dit d’una altra manera: ja no té sentit que el mestre transmeti classes tot el dia quan tenim tota la informació, més detallada i pausada, al mòbil. La funció del mestre deixa de ser transmissora i ha de ser la de convertir la informació en coneixement: esclarir dubtes, analitzar la informació, crear pensament.

Això es deu a l’eclosió d’internet?

No només. Les tecnologies creen un nou marc d’aprenentatge i socialització, però al mateix temps hi ha espais d’educació no formal presencial: ateneus, centres cívics, el 15M, col·lectius… La mateixa ciutat, on hi descobriríem elements que la converteixen en un llibre de text obert.

Aquest aprenentatge no formal està entrant també a l’escola? Penso en mètodes com l’Aprenentatge-servei, sovint associat a espais de lleure.

Aquest és el gran repte, present en les experiències que destaco al llibre. Però de moment les pràctiques transformadores són minoritàries. La institució escolar encara és molt decimonònica, li costa sortir a l’entorn i que aquest entri a l’escola. Segons el meu parer, l’escola tindrà futur com a institució solvent en la mesura que sigui capaç d’articular-se amb l’entorn. En molts exemples ja s’està donant. L’escola pública no és ni dels mestres ni de l’Estat, és de la comunitat.

Hi ha un altre eix molt present a les pedagogies del llibre, com la pedagogia crítica o l’educació lenta, i és l’esmena al model socioeconòmic capitalista i consumista de què ens hem dotat.

Hi ha diversos elements i objectius transversals en totes les pedagogies que recullo. El primer és el de canviar el paper del mestre, que en relació a l’alumne passa a ser més proper, de confiança, que coopera i treballa en equip, que acompanya, tutoritza i fa les preguntes necessàries. El segon és el de convertir els centres en espais de recerca i conversa, de creació de coneixement; espais més democràtics i acollidors, que incitin a la curiositat. I el tercer és el que recull la idea que no només estem educant persones cultes, responsables i lliures, sinó que també estem transformant la societat. És un discurs de canvi de model, de vida. I la conclusió és que es poden generar pràctiques alternatives tan dins com fora l’escola. La utopia educativa és possible en petites dosis i espais.

Ara li anava a preguntar. Quin marge tenim per aplicar aquestes pedagogies i pràctiques a l’aula, en el context actual?

Hi ha polítiques educatives que afavoreixen que aquestes pràctiques es puguin dur a terme amb més facilitat, i d’altres no tant. Però en general moltes d’aquestes pràctiques tiren endavant malgrat l’Administració. Això té relació amb la relativa autonomia de què gaudeixen els centres. En moltes escoles la innovació avança gràcies a la sòlida convicció i la bona feina dels mestres.

Phillip Schmidt, investigador del MIT, ens deia que la clau de la innovació és identificar els mestres innovadors, connectar-los i donar-los marge.

La innovació es fa gràcies a o malgrat l’Admnistració educativa. Però és clar, és important que les reformes educatives creïn les condicions adequades perquè els equips tirin endavant.

Una de les que estan potser més esteses a Catalunya, i que apunta al final del llibre, és la pedagogia del treball per projectes, que integra currículums i àrees.

Aquesta té diversos avantatges. És la manera de construir coneixement col·lectivament, i es fa a partir de moltes maneres, sobretot de fer-se preguntes. La pedagogia de la pregunta és un dels motors de la renovació educativa. Saber quines preguntes t’has de fer davant la vida és fonamental. El treball per projectes mobilitza totes les metodologies, recursos, agents –vídeos, internet, excursions, preguntes als pares…–. Impera molt la idea de relacionar coneixements, trencar la visió compartimentada de les assignatures. Ja ho deia Dewey, que els humans no aprenem ara llengua i ara matemàtiques. I això va en consonància ara amb els principals grups de recerca del món, cada cop més interdisciplinars: poden tenir allà mateix un biòleg, un neuròleg, un filòsof, un metge…

Aquest treball per projectes contrasta amb currículums de 1000 pàgines com el de la LOMCE, on tot el curs ja et ve detallat.

És un absurd. Aquestes alternatives pedagògiques són les reaccions a un model tradicional, que té com una de les principals característiques els currículums inflats, que s’acumulen al llarg del curs i no s’acaben mai. No s’entén com les pràctiques pedagògiques que recullo, més humanitzades i eficients, no es generalitzen més. ¿Com la memorització no s’aboleix en ple segle XXI? Sabem que els examens memorístics no serveixen per res.

Confia que aquestes pedagogies s’aniran incorporan a l’escola?

Mica en mica les anem veient. Els mestres són savis. Però la innovació requereix esforç, compromís, molta feina i una certa inseguretat que han de tolerar les famílies. La gent es pensa que aquestes pedagogies consisteixen en deixar que els nens facin, sense cap esforç per part del docent. Res més lluny de la realitat. La innovació vol dir molta feina. Perquè el mestre tradicional agafa el llibre de text i amb un examen ja ho té resolt. En canvi en la innovació cal preparació i reflexió, creativitat i esforç. Molts docents saben que la seva pràctica ha passat de moda però a vegades estan acomodats. I també falta formació.

Formació universitària o permanent?

Totes dues. En la inicial hi ha hagut un debat que per mi no és el central, sobre la durada del grau i altres aspectes cosmètics, quan hauria de ser com aconseguir una reflexió a partir de la pràctica, generant espais de debat i seminaris. I en la formació permanent hi ha hagut moltes retallades. I en aquest sentit, cal afegir darrerament que sovint són aquestes xarxes de docents que comentàvem les que organitzen la seva pròpia formació, com en el cas de la pedagogia sistèmica.

Hi ha un altre aspecte, present en diverses pedagogies del llibre, que és l’atenció a la diversitat. Pedagogies com la inclusiva, les intel·ligències múltiples. Creu que dotar les aules de les condicions per potenciar la diversitat és un altre dels reptes del segle XXI?

Des de l’Escola Nova, al segle XIX, que ho plantegem. Hi ha un currículum i uns ensenyaments mínims, però tothom ha d’avançar segons el seu ritme de creixement i interessos. Hem d’incorporar la diversitat entesa com el que va millor i el que va pitjor a classe, però també la diversitat cultural, el respecte a les cultures i altres maneres de fer, sempre posant com a límit els drets humans i de la infància.

La intel·ligència és diversa. Fins ara ha dominat el concepte cartesià de la raó, però cada vegada més la neurociència demostra que la intel·ligència va vinculada també als components emocionals, socials i ètics. El coneixement es basa en raons, argumentacions, lògica i principis, però també té el component emocional, que és allò que t’atrapa. I no és neutral: està sotmès a principis, valors, idees.

Una altra de les pedagogies que enumera és la que incorpora l’educació lliure. Quins són els seus trets principals?

Parteix d’una crítica al poder. Considera que l’escola no ha funcionat, que és autoritària i repressora, que considera que a l’infant se l’ha de controlar. Aquest capítol del llibre és una mica calaix de sastre, però se’n desprèn la idea clau de que és una educació en llibertat. Confia en les possibilitats d’autoaprenentatge de l’infant, que si pot aprendre una cosa per si mateix no necessita la intervenció de l’adult. Hi ha un gran debat sobre quines són les possibilitats de l’infant i fins a quin punt hi ha d’haver intervenció. També hi ha força crítica a l’ensenyament racional i es potencia el contingut emocional.

La tendència d’aquestes pedagogies, algunes de les quals vénen de lluny, serà la de consolidar-se?

En aquest sentit crec que és molt important que tinguin una traducció a la pràctica. Un dels principis bàsics de Cuadernos de Pedagogía era –i és– que la teoria vagi acompanyada de la pràctica. L’educació del futur ha d’estar molt atenta a la recerca educativa puntera, però també al que es fa dins les aules. Massa sovint la recerca va per un costat –també la teoria que se’n desprèn– i la pràctica per l’altra. Hem de posar el focus als dos llocs. Però més enllà d’això no m’atreveixo a dir com canviarà l’escola. Pensa que el món del treball, de la família, de les tecnologies, ha canviat molt, però la institució escolar segueix sense moure’s. I ho ha de fer.

FONT: DIARI D'EDUCACIÓ

dimecres, 19 d’agost del 2015

PERE PUJOLÀS: Una escola extraordinària per a tothom

Recollim les paraules del mestre de mestres, en Pere Pujolàs, que ens va deixar fa ben poc. Fa un any al congrés internacional Barcelona Inclusiva va intervenir deixant-nos saviesa i reflexió. Va exposar:

Amb la meva intervenció en aquesta taula d’experts vull aportar la reflexió que el nostre grup de recerca, el GRAD (Grup de Recerca sobre Atenció a la Diversitat), de la Universitat de Vic, coordinat pel professor José Ramón Lago, està fent a l’entorn de la inclusió escolar, i denunciar que, malgrat les grans declaracions de principis, massa vegades la inclusió no és res més que un miratge, una declaració d’intencions que queda molt lluny de la pràctica quotidiana. Malauradament, encara ara, en el nostre context educatiu, es margina una part de l’alumnat de les escoles comunes degut a la seva diversitat funcional o cultural. I dins les escoles ordinàries una part del seu alumnat és atesa al marge de la resta.
El nostre posicionament, com a grup de recerca preocupat per trobar la manera de fer possible una escola inclusiva, es pot sintetitzar en aquestes tres opcions:
1. Un enfocament inclusiu de l’educació i de la societat:
L’educació inclusiva no és una mena de “nova educació especial”, sinó una forma de lluitar contra el fracàs i l’exclusió i una clara denúncia de la pobresa i de les condicions d’inferioritat de bona part de la població, així com de la indiferència col•lectiva que els que no sofreixen mostren davant del sofriment (Slee, 2012). Moltes escoles encara ara tenen i mantenen aquesta “indiferència col•lectiva” vers una part de la població escolar que és exclosa per diferents motius.
Per això, estem convençuts, amb Roger Slee, que:
“L’educació inclusiva és, abans que res i sobretot, una posició política; planteja un repte audaç a l’adscripció de valors ascendents i descendents a diferents persones. En aquest sentit (…) és un projecte ètic (…). L’educació inclusiva ens convida a pensar sobre la naturalesa del món en el qual vivim, el món que preferim i el nostre paper en la configuració d’aquests dos mons” (Roger Slee, 2012, p. 32).
L’opció per a una escola inclusiva s’emmarca, per tant, en la lluita política i en el canvi cultural que qüestiona la cultura dominant, s’enfronta a la injustícia, vol reduir la distància en augment entre pobres i rics, propugna un canvi en l’enfocament del procés d’ensenyament i aprenentatge i construeix una escola basada en els principis de la democràcia i de la inclusió.
2. Una estructura d’ensenyament/aprenentatge cooperativa:
El canvi en l’enfocament del procés d’ensenyament i aprenentatge que propugnem suposa fer una opció clara i decidida per ensenyar en equip (a favor, doncs, d’una estructura cooperativa de l’activitat docent) i per aprendre en equip (a favor, per tant, d’una estructura cooperativa de l’activitat d’aprenentatge de l’alumnat dins i fora de l’aula).
Només així es pot fer front al repte de l’atenció a la diversitat, només així es pot atendre tot l’alumnat en les aules comunes, afavorint –a més de la interacció del professorat amb l’alumnat- la interacció entre els alumnes treballant en equip, perquè tots puguin ajudar i ser ajudats i, així, aprenguin també els uns dels altres i aprenguin més i millor.
Efectivament, per una banda, la incorporació a la vida adulta d’una persona amb un desenvolupament cognitiu, emocional i social equilibrat, ajustat i suficient per adaptar-se a situacions diverses, és més factible si ha après de forma cooperativa i ha après a cooperar. I, per altra banda, les competències professionals per treballar amb persones amb diferents habilitats i ritmes de treball, amb diferents motivacions i interessos, s’adquireixen més fàcilment si s’aprenen a l’escola tot aprenent en equips cooperatius de composició heterogènia.
3. Una escola basada en els principis de la democràcia i la inclusió:
Darrera l’opció per una escola i una societat inclusives hi ha unes determinades “urgències educatives” a l’entorn d’uns valors concrets, com ara la solidaritat, l’ajuda mútua i la cooperació; el respecte per les diferències, la valoració positiva de la diversitat i la compensació de les desigualtats; la convivència en comunitats inclusives, el diàleg i la democràcia.
Només si les aules són inclusives, si no se n’ha exclòs ningú, es poden viure aquests valors i es poden desenvolupar les competències bàsiques que s’hi relacionen i que l’escola ha d’ensenyar i fer créixer en el seu alumnat.
Per tant, la formació de ciutadans compromesos i actius en el desenvolupament democràtic de la seva comunitat i de la societat en general exigeix que aprenguin els valors i les competències per treballar en equip en les diferents etapes de la seva formació.
Volem que aquestes opcions ens facin avançar cap al que Roger Slee anomena una “escola extraordinària”:
“L’escola extraordinària és la meva resposta a la poc pensada i excessivament utilitzada expressió escoles ordinàries. L’expressió en qüestió, l’escola ordinària, es presenta amb freqüència com el contrari de l’escola especial. També denota l’escola normal. Es dedueix d’això que hi ha d’haver estudiants normals o ordinaris, per als quals existeixen tals escoles. I, seguint aquesta mateixa lògica, hi haurà d’haver altres nens que no siguin normals, ordinaris o vàlids: són la nostra població in-vàlida” (Roger Slee, 2012, p. 29).
I aquestes opcions, per altra banda, també ens aparten de la “imaginació educativa neoliberal” –que s’ha intensificat en el nostre país amb l’aprovació de la LOMQE-, per dir-ho a la manera de Roger Slee:
“L’individualisme competitiu produeix una cultura que accepta la inevitabilitat i les justificacions de la injustícia i l’elitisme. Aquest és el tipus d’educació que ens condemna a seguir patint els principals problemes de la nostra època: divisió sectària, degradació ambiental, augment de les distàncies entre rics i pobres, racisme, xenofòbia, discriminació per discapacitat, sexisme i homofòbia” (R. Slee, 2012, p. 246).

Referència bibliogràfica:
Roger Slee (2012): La escuela extraordinaria. Exclusión, escolarización y educación inclusiva. Madrid: Ediciones Morata.

FONT: BARCELONA INCLUSIVA

diumenge, 16 d’agost del 2015

AMOR I MATEMÀTIQUES

Frenkel durante una de sus clases. Gran article d'en Miguel Ayuso pel diari digital El Confodencial. Es tracta d'un recull d'idees  i entrevista al prestigiós matemàtic Edward Frenkel.  
Frenkel va néixer a la Unió Soviètica però ha desenvolupat la seva carrera als EUA. (Timothy Archibald) Frenkel va néixer a la Unió Soviètica però ha desenvolupat la seva carrera als EUA. 



Com explica el professor Edward Frenkel (Kolomna, Rússia, 1968) en el pròleg del seu llibre Amor i Matemàtiques (Ariel) "hi ha un món secret allà fora. Un univers ocult, paral·lel, de bellesa i elegància, fortament connectat amb el nostre. És el món de les matemàtiques. I a la majoria de nosaltres ens resulta invisible ".
Frenkel és un dels més grans divulgadors de les matemàtiques modernes, a més de ser un dels seus més prolífics investigadors. En el seu nou llibre tracta d'apropar els seus coneixements al públic general, que sol allunyar-se de les matemàtiques com de la pesta, pensant que mai més entendrà res del que puguin explicar-li.
En el seu assaig Frenkel no només demostra que la nostra por a les matemàtiques està injustificat, a més ens convida a aprendre certs coneixements bàsics que poden ajudar-nos en el nostre dia a dia; i no per anar a fer la compra, si no per defensar els nostres drets com a ciutadans lliures.
El professor de la Universitat de Berkley ha contestat a les preguntes de El Confidencial. I han hagut prou amb un grapat de preguntes perquè el matemàtic ens convenci d'apropar-nos al seu camp d'estudi.

PREGUNTA. La majoria de la gent pensa que les matemàtiques només tenen a veure amb els números. Però com expliques en el llibre no és cert. ¿Amb que tenen a veure llavors?
RESPOSTA. Sí, és una fal·làcia comuna. La majoria de nosaltres només coneixem les matemàtiques que hem estudiat a l'escola, que són molt limitades i obsoletes. De fet, dir que les matemàtiques només tenen a veure amb els números és com dir que l'art és l'estudi de la composició química d'una pintura. Són molt més que això.
Com mostro en el meu llibre Amor i Matemàtiques hi ha moltes àrees de les matemàtiques que no es basen en els números. Per exemple, hi ha la geometria, que estudia les formes en totes les dimensions; hi ha l'estudi de la simetria, que té aplicacions en moltes àrees de la ciència, des de l'enginyeria a la física quàntica. Està també l'estudi de l'infinit. Pensa que tot nombre és finit, així que l'infinit és per força una cosa completament diferent. Les matemàtiques són un camí d'apropar l'infinit. I aquesta és la seva bellesa.

P. La de matemàtic és una de les professions amb menys atur, però la gent jove no se sent atreta per una disciplina que consideren massa complexa o avorrida. Per què creu que passa?
R. El principal problema és que a les nostres escoles avui en dia no ensenyem als alumnes de què van en realitat les matemàtiques ni per a què serveixen, en comptes d'això fem que memoritzin procediments i càlculs que apareixen davant ells desproveïts de qualsevol significat. Matemàtiques esdevé una assignatura freda, avorrida, sense vida i irrellevant. I el que és pitjor, molts de nosaltres hem patit experiències traumàtiques a la nostra classe de matemàtiques de nens, com ser avergonyits per un professor davant de tota la classe per haver donat una solució incorrecta. Aquests records romanen al costat de nosaltres fins i tot encara que no siguem conscients. I això crea por a les matemàtiques.

Ara parlem de la matèria que s'imparteix. Sabíeu que la majoria de les matemàtiques que s'estudien avui dia a les nostres escoles tenen més de 1.000 anys? Per exemple, la fórmula per solucionar les equacions de segon grau estava en un llibre d'al-Khwarizmi que es va publicar l'any 830, i Euclides va establir les bases de la seva geometria en l'any 300 aC, fa 2.300 anys. Si el mateix lapse de temps es donés en física o biologia avui no sabríem res del Sistema Solar, l'àtom o l'ADN. Especialment en l'actualitat, quan les matemàtiques són al nostre voltant tota l'estona (pensa en els ordinadors, els mòbils, els navegadors GPS, els videojocs, els algoritmes de cerca ...). Però no estem ensenyant als nostres fills res d'això i seguim alliçonant-los amb els mateixos ensenyaments antics. No té cap sentit.
La gent diu que hem de seguir estudiant les coses antigues i avorrides perquè són necessàries per entendre les noves i excitants idees. Però puc dir-te una cosa com matemàtic professional: això no és cert. No cal saber geometria euclidiana, la geometria de les línies en un pla, per entendre la geometria d'una esfera, la geometria dels paral·lels i els meridians en un globus, que és corb, no pla. Els estudiants poden captar aquesta geometria euclidiana encara més ràpid, i és molt més divertida! I, de fet, és més propera a la realitat perquè la Terra és rodona i la seva superfície és esfèrica. No és plana! Malauradament en les nostres classes de matemàtiques seguim pensant que el món és pla.

P. L'ensenyament de matemàtiques a Espanya deixa bastant que desitjar. Els nens memoritzen els procediments però en la majoria dels casos no tenen ni idea del funcionament de les operacions. Com hauríem d'ensenyar matemàtiques?
R. Per començar hauríem d'abandonar aquesta obsessió pels exàmens i els tests. Això és part de la nostra obsessió general per mesurar-lo i calcular-ho tot. Però les coses més importants de la vida no es poden mesurar.
Per descomptat, necessitem exàmens a les nostres escoles, però el que està passant avui en dia és que forcem als professors a gastar gran part de les seves classes en preparar els estudiants per fer exàmens. ¿I quina és la forma més òbvia per preparar-les? La memorització. Així que, no només tothom està estressat (professors, estudiants i pares), a més els alumnes acaben memoritzant fórmules matemàtiques i procediments sense comprendre realment res. Les matemàtiques llavors es converteixen en un infern i estan desitjant oblidar-ho tot després de l'examen.
El que hem de fer és presentar les matemàtiques no com un conjunt de càlculs i procediments que s'han de memoritzar un examen sinó com el que són realment: un univers paral·lel de bellesa i elegància, com l'art, la literatura o la música. I hem de mostrar als alumnes les connexions entre les matemàtiques i la nostra vida quotidiana, perquè els motivi estudiar.


P. En el pròleg del llibre afirma que no hi ha llibertat sense matemàtiques, però al seu torn les matemàtiques permeten establir sistemes de control. La gent poderosa sol dir que les matemàtiques mai fallen, que són la veritat absoluta. ¿No creu que un món dominat per complet per les matemàtiques deixaria de ser lliure?
R. Quan dic que sense matemàtiques no hi ha llibertat vull dir que si som uns ignorants de les matemàtiques no podem ser lliures, perquè llavors estem donant el poder a una petita elit, que és la que coneix i usa les matemàtiques. I les conseqüències d'això poden ser perjudicials. Les matemàtiques són molt poderoses, però aquest poder pot no usar-se per al bé, sinó per al mal.
En la crisi econòmica global, per exemple, l'elit va usar models matemàtics inadequats per generar enormes beneficis enganyat a la resta de la gent (i de vegades també a ells mateixos).
No estic dient que tots necessitem aprendre complicats detalls sobre les matemàtiques. Estic parlant d'un coneixement general, un sentit de què és la matemàtica i com s'usa. Això és molt important en aquest "món feliç" en què vivim. Si som uns ignorants de les matemàtiques, estem a mercè de la manipulació.
Algú amb un coneixement rutinari de l'estadística matemàtica no invertiria mai en una estructural piramidal qüestionable (com la que Madoff té muntada en Estats Units) sabent que el percentatge de beneficis ha estat el mateix any rere any. Desafortunadament, l'actitud prevalent en la societat actual és "odio les matemàtiques. Són massa difícils i no vaig a entendre-les ". I les companyies de finances segueixen aprofitant-se de això.
Un altre exemple és la manipulació de les estadístiques econòmiques, que explico en detall en un article a Slate. El 1996, una comissió nomenada pel govern dels EUA es va reunir en secret i va alterar la fórmula per calcular l'IPC, la mesura de la inflació que determina els trams impositius i els beneficis socials de milions d'americans. Però amb prou feines hi va haver una discussió pública sobre la nova fórmula i les seves conseqüències. Per què? Perquè la gent tenia por de parlar sobre matemàtiques. Tenien por de no entendre les coses i sentir-se estúpids. Així que es van amagar. Li van donar al govern la potestat de fer servir les fórmules matemàtiques com li vingués de gust. Hem de ser conscients de les conseqüències que tenen la nostra ignorància de les matemàtiques.

P. Avui en dia molts negocis depenen d'algoritmes matemàtics, però la majoria de la gent no els entén. Per què hauríem de fiar-nos d'ells?
R. No hem de fiar d'aquests algoritmes, ni tampoc de les companyies que els estan utilitzant. Mira, per exemple, les recomanacions amb què ens bombardegen diàriament quan comprem productes en línia, com els llibres d'Amazon. Per descomptat, això pot ser útil. D'aquesta manera he conegut llibres dels que no havia sentit parlar i que realment he gaudit. Però l'altra cara d'això és que si seguim cegament aquestes recomanacions sense entendre com funcionen, començarem a enganyar-nos a nosaltres mateixos.
La realitat és que aquestes recomanacions són generades per algoritmes matemàtics que relacionen els nostres dades (per exemple, quins llibres comprem o quins ens agraden) amb els d'una altra gent. Però aquests algorismes poden ser manipulats amb facilitat o ser defectuosos. En teoria, pot haver-hi un interès financer o polític que ens guiarà a triar determinats llibres. No crec que això estigui passant ara mateix, però hem de ser conscients que és una cosa que podria passar.
Més perillós encara, al meu entendre, és el que està passant amb el desenvolupament de la Intel·ligència Artificial (IA). Per ser clars, estic parlant de la Intel·ligència Artificial General, la idea que podem construir robots amb el mateix nivell d'intel·ligència que els humans. Algunes persones, com Ray Kurzweil, parlen seriosament de la possibilitat de connectar els nostres cervells al núvol en 20 anys, en 2035, el que permetria transferir les nostres ments als ordinadors en 2045 (el que ell anomena "singularitat tecnològica"). El que això significa és que ell, i altres com ell, creuen que els humans no som més que màquines, i l'únic que necessitem és actualitzar el nostre maquinari i programari.
Aquestes idees són insensates i molt perilloses i, a més, contradiuen la ciència moderna, com vaig explicar fa poc en el meu discurs al Festival d'Idees d'Aspen. Però endevina què? El 2012 Kurzweil va ser contractat a Google com a director d'enginyeria, al càrrec del desenvolupament d'investigació de la IA. I Google és la major companyia de tecnologia de la informació del món, que ha comprat totes les empreses d'IA i robòtica que ha pogut. Recentment ha pagat gairebé mil milions de dòlars per dos start-ups que treballen la IA, Deep Mind i Magi Leap.
Fa un any i mig, Google va anunciar la creació d'un "comitè d'ètica" per resoldre qüestions relacionades amb la IA. Bé, vaig buscar a Google "comitè d'ètica de Google" i no vaig trobar cap informació al respecte. En altres paraules, el desenvolupament de la IA que és crucial per al futur de la Humanitat, es posa en mans de Kurzweil, i no hi ha pràcticament cap supervisió. Realment volem permetre que això passi? És hora que despertem.

P. Cada vegada és més comú escoltar que totes les facetes de la nostra vida es poden explicar mitjançant nombres. Hi ha algun camp del coneixement per al que les matemàtiques no tingui res a dir?

R. No crec que les matemàtiques puguin explicar-ho tot. Per exemple, les matemàtiques no poden explicar l'amor. És per això que el meu llibre es diu "Amor i Matemàtiques". Són els dos pilars de la Humanitat, i cap pot reemplaçar l'altre. Necessitem tots dos.

dissabte, 15 d’agost del 2015

CURIOSITAT SOBRE LA SETMANA SANTA

Al Periodico de Catalunya hem robat aquest interessant article històric i cultural on explica la variabilitat de dates de la Setmana Santa. Diu així:

El càlcul va ser fixat l'any 325 d. de C. en el concili de Nicea, i té en compte dos elements astronòmics, per la qual cosa les dates de la Setmana Santa poden variar fins a 35 dies. El Papa proposa unificar la data catòlica de la festa de la Pasqua amb la data en què la celebren els ortodoxos, separats de Roma des del segle XI. L'objectiu és que la Pasqua caigui sempre en el mateix diumenge d'abril -el segon o el tercer- i no depengui de les actuals conjuncions astrals en què es basa.




FONT:  Periodico de Catalunya

dimecres, 12 d’agost del 2015

EL POTENCIAL DEL LLENGUATGE CORPORAL

Segons Amy Cuddy el llenguatge corporal i la millora d'aquest repercuteix directament en la nostra identitat, ens pot arribar a empoderar i canviar positivament. Podeu veure en aquest vídeo els arguments dels seus estudis.


diumenge, 9 d’agost del 2015

ATAQUEM L'AVORRIMENT DELS INFANTS I JOVES

avorrimentDes de la Fundació Roger Torné ens arriba aquest interessant article sobre els nens i nenes que manifesten el seu avorriment. Diu així:


Si escoltem històries d’infància dels nostres pares i avis, la paraula avorriment no entra al seu vocabulari. Ja fos al carrer o a l’aire lliure, eren capaços de crear històries i jocs amb pals, pedres, branques d’arbres, cordes, pilotes, capses de cartró, plàstics, nines de drap fetes a casa, buscant insectes, fent barquetes per posar a prova als bassals o recollint cargols…  i aquestes històries romanen en la seva memòria com a grans fites, encara que per als seus pares fossin entremaliadures. Per això avui no poden entendre com els seus néts o besnéts s’avorreixen amb tot el que tenen. I segurament aquesta és la clau: tenen més del que necessiten.
Els nens ja no esperen que arribi el seu aniversari, els Reis o el Pare Noel per rebre una joguina o un joc. Per “portar-se bé” o ordenar l’habitació, perquè el pare o la mare arriben tard de la feina i volen compensar el seu sentiment de culpabilitat o pel simple d’anar-los a buscar un dia a l’escola, hi ha nens que arriben a casa amb un nou “acompanyant”. En el millor dels casos, tarda dos dies en acabar al “bagul dels records”. Però encara que sigui pels seus aniversaris, el cert és que els nens reben més regals del que és aconsellable i és impossible que agafin afecte a una joguina.
D’aquesta manera, succeeixen dues coses: s’esvaeix la il·lusió de l’espera i deixen de valorar-se les coses que es tenen. Entre tant regal es perd el valor que té cadascun d’ells.
I, enmig de tanta compra, el teu fill et diu “m’avorreixo” i davant d’aquesta incomprensible frase avui en dia, els pares solen reaccionar amb aquestes dues alternatives:
1. Contestar amb un “fill, doncs juga a alguna cosa”, a la qual cosa segueix un “no sé a què…”. Com a pares heu d’evitar retreure’ls que no serà pel que té i proposar-los la recerca d’opcions per començar, així, a entrenar la seva creativitat.
2. Contestar amb un “fill, doncs agafa la Play o el meu mòbil”. Aquest pot semblar el camí més fàcil, però no sempre el que més els convé. No hem d’oblidar que l’electrònica està dissenyada per produir petits premis, no en monedes però sí en dopamina que el cervell rep amb satisfacció mentre interactuem amb les màquines i els seus jocs. Aquesta és una sensació que produeix tant plaer que la resta d’opcions perden posicions en el rànquing de referències.
Com a pares cal observar si aquest suposat avorriment és un toc d’atenció perquè feu alguna cosa amb ells o una trampa perquè accediu a deixar-los jugar més a la Play, per exemple. També és important reeducar-los en el concepte d’avorriment i els seus beneficis. Quan un s’avorreix la ment està calmada i sorgeixen noves idees. Permet que es coneguin millor i que connectin amb ells mateixos, cosa prou necessària en un món que els porta a la desconnexió. Són moments íntims d’exploració i de tanteig de límits.
D’altra banda, en una societat tan accelerada com la nostra, s’exigeix massa als nens amb les seves activitats i viuen a cop de rellotge. Tot està quasi mil·limètricament programat. Ningú no se sorprèn amb frases de l’estil “Vinga, que ara toca…”. És cert que els nens necessiten ordre perquè els hàbits proporcionen seguretat. El que succeeix és que s’acostumen a estar sempre fent coses gairebé imposades pel món adult i, després, no accepten moments d’inactivitat programada. Pràcticament cap activitat no l’organitzen ells i, quan hi ha moments sense estructurar, se senten perduts, el cervell no ho assimila i diuen que s’avorreixen.
Lluitar contra l’avorriment necessita una arma: la creativitat. I només s’aconsegueix posant-la a prova.
Com a pares i mares és clau donar idees, no dir el que ha de fer sinó mostrar alternatives i educar-les de manera que sàpiguen què fer amb el seu temps. Així és com la seva “màquina de pensar” s’activa i entrena la seva capacitat de crear noves alternatives, d’inventar, d’imaginar, d’explorar, d’experimentar i de ser capaç de transformar la seva realitat essent conscient de les seves capacitats.
La creativitat fomenta el pensament flexible, la independència a l’hora de pensar i l’autoconeixement, i alimenta l’autoestima i fomenta el benestar. A la vida s’ha de ser creatiu a la feina i a les relacions personals i socials. Així que com abans n’aprenguem, abans ens en podem beneficiar perquè, com més creatiu se sigui, millor relació es tindrà amb el món.
Els escenaris han canviat actualment i cada vegada hi ha menys jocs de carrer. I amb això ens referim a jocs a l’aire lliure amb amics davant els jocs de saló, en llocs tancats i sense moure’s. L’abús, que no ús, d’aquestes formes fa que els nens siguin menys sociables i tinguin menys habilitats socials en el cara a cara. No oblidem que la vida no és un videojoc i que la interacció emocional és necessària.No obstant, no es tracta de demonitzar el món digital o d’aïllar-ne els nostres fills. Es tracta d’educar en equilibri i amb responsabilitat en el seu ús, i en el fet que el temps destinat a l’oci ha de tenir de tot. Això inclou la tv i els jocs a la Play, però també jocs a l’exterior que fomentin l’activitat física i les activitats que promoguin la creativitat. Per tant, estructurar-ne l’ús és fonamental a l’inici: un nen no pot estar tota la tarda jugant a la videoconsola, estant a les xarxes socials i/o veient la televisió. De vegades, darrere de tot això hi ha la comoditat de tenir els fills a casa controlats i en silenci. Per a molts pares això és un alleujament.
És evident que els nens d’avui són nadius digitals però això no pot implicar que en el seu dia a dia només existeixin els videojocs, la tv, la tauleta o els mòbils. Els beneficis són indubtables però cal promoure un equilibri i una responsabilitat en el seu ús perquè el joc no sigui només digital.
Crear en comú el vostre bagul contra l’avorriment, per exemple, és una bona idea per començar. Es tracta d’anar escrivint en petits papers el que se us vagi ocorrent i anar separant activitats a mesura que creixi. Aquí us proposem una llista amb alguns exemples:
· Crear un ball, una obra, una història.
· Escriure una carta a un extraterrestre.
· Escriure un diari del que els surt bé i les raons per les quals aconsegueixen les coses.
· Escriure o pensar què els agrada dels seus pares i germans.
· Buscar formes a l’estucament de les parets o als núvols.
· Realitzar qualsevol activitat domèstica, ja sigui escombrar, netejar un mirall, organitzar un armari al seu gust o regar. Si els deixes, als nens els agrada cooperar i ajudar a casa. Recorda que no passa res si no ho fa perfecte, l’important és el que sentirà en realitzar-ho.
· Comptar el número de bots que podeu fer amb una pilota.
· Intentar fer la bombolla més gran amb un xiclet.
· Llançar bombolles de sabó i enllaçar-ne tantes com es pugui o atrapar-les amb les manes xopes sense que explotin.
· Buscar paraules que comencin per una lletra, totes les coses que hi ha a casa d’un determinat color o escriure tot el que és quadrat.
· Amb totes aquestes activitats pots realitzar un concurs a casa amb els germans, i premiar no només el número, també la originalitat o la dificultat.
· Dibuixar alguna cosa que mai no hagi dibuixat.
· Guiar amb els ulls tancat i ajudar a tocar coses per endevinar què és.
· Inventar un miniconte.
· Escollir un objecte i buscar altres utilitats que no siguin aquelles per a les quals està fet.· Amagar pistes relacionades per trobar alguna cosa.
· Realitzar un collage amb fotos o paraules de revistes i diaris en relació a un tema.
· Dibuixar alguna cosa i/o pintar amb els peus.
· Crear el calendari del mes amb dibuixos marcar-hi els dies més importants per tenir algun aniversari, alguna cita o alguna activitat destacada. Tallar fruites en trossets petits i omplir glaçoneres amb suc, així tindrem gelats sans.
· Decorar una samarreta o vambes amb retoladors especials.
· Pensar què ens enduríem a una illa.
· Inventar acudits.
Se te n’acudeixen més? Com veus, sempre hi ha alternatives a tota una tarda de sofà i noves tecnologies, i amb aquestes propostes el joc no està programat, ja que hi ha tot un món de possibilitats que es tanca si l’única font de diversió-oci està dirigida a la tecnologia de cadira i sofà.
Les notícies confirmen que no s’està educant bé en l’ús de les pantalles perquè cada vegada hi ha més addictes. Els nens d’ara es coneixen com a “nens pantalles”. Quan un nen petit plora, el més fàcil és donar-li el nostre mòbil perquè s’entretingui amb les seves llums, imatges i botons, però no és el més adequat. Baixar-lo del cotxet, que camini, corri, agafi pedres i fulles, o investigui les formigues, requereix del nostre esforç i que deixem aquesta conversa i aquest cafè que tan a gust estàvem prenent en bona companyia, però a canvi permet que els teus fills creixin lliures i amb imaginació. Així que ajuda’ls a mantenir i potenciar la seva creativitat. Educar així permet construir el seu món. I si s’han d’avorrir, que s’avorreixin: segur que descobriran alguna cosa. L’avorriment ocasional és beneficiós, i has de tenir present que el “comandament” de l’educació ha de ser a la teva mà, no a la seva.
Recorda l’inici d’aquest article i educa el teu fill perquè no li expliqui al seu que, de petit, passava les tardes al sofà dels seus pares i en el dels seus avis jugant a la Play, descarregant jocs o mirant el mòbil perquè segur que alguns afegiran un “per això vull que tu, fill, no facis el mateix”.