"La lectura fa l'home complet, la conversa el fa àgil i l'escriure precís" Francis Bacon

diumenge, 29 de novembre del 2015

3 ELEMENTS COMUNS EN ESCOLES INNOVADORES

Compartim un article del pedagog Jaume Carbonell que ha publicat l'espai digital DIARI EDUCACIÓ.CAT . Diu així:


Els processos innovadors als centres d’Infantil i Primària són, afortunadament, molt diversos i complexos. Alguns afecten a la totalitat de l’escola –al seu projecte educatiu–, mentre d’altres es circumscriuen a l’espai de l’aula. N’hi ha que capgiren radicalment el cor del currículum i d’altres que solament modifiquen les estratègies d’ensenyament i aprenentatge i alguns aspectes de la gestió i la vida quotidiana del grup classe.

En les darreres visites que he realitzat a alguns centres que es podrien qualificar d’innovadors –públics i privats concertats– he observat tres tendències de canvi comunes que cada vegada estan prenent més cos.

1. La primera fa referència a la concepció i organització integrada dels continguts, amb propostes interdisciplinars i globalitzadores. Sens dubte, l’opció estelar és el treball per projectes, amb plantejaments més oberts o més tancats, amb un major o menor protagonisme per part dels infants, i amb una temporalitat rígida o flexible. Aquesta opció metodològica suposa una nova manera d’entendre la cultura escolar, d’acabar amb el saber fragmentat i encotillat, de conversar amb l’entorn i amb diverses persones, i d’utilitzar una gran varietat de fonts i recursos educatius, més enllà del llibre de text. Una manera de treballar que també comença a fer forat en alguns instituts.

2. La segona tendència de canvi té a veure amb la mescla d’alumnes de diferents graus per a la realització d’activitats al llarg del dia. En alguns casos es barregen els infants de cada cicle i, en d’altres, el centre s’organitza en tres comunitats: la dels petits, la dels mitjans i la dels grans. Aquests nous agrupaments enriqueixeen les interaccions entre els alumnes i permeten disposar de més docents en un grup per atendre millor la diversitat. Això sí, sempre que els especialistes també assumeixin la funció tutorial. També sovintegen altres fórmules de convivència entre alumnes de diferents edats com les comissions mixtes o els apadrinaments o acompanyaments dels alumnes més petits per part dels alumnes de graus superiors. I és saludable que això sigui així, doncs fins ara la institució escolar –tret de les escoles rurals– era l’únic espai social on les persones de diferents edats no es barrejaven. Sens dubte, una de les tantes anomalies educatives.

3. I la tercera tendència de canvi gira al voltant de l’espai. És prou sabut que la normativa relativa a la construcció dels edificis escolars és molt restrictiva i antiquada perquè no s’adequa a les exigències renovadores de l’escola del segle XXI. Ara bé, també és evident que els equips docents fan mans i mànigues per transformar i adaptar els espais escolars –amb moltes limitacions, és clar– als nous aires innovadors. D’aquesta manera, es tiren parets i les aules s’amplien, i es modifica la disposició de les taules i del mobiliari escolar per tal de facilitar diferents agrupaments, així com la conversa, l’experimentació i la recerca. Els passadissos s’omplen de vida amb racons i ambients d’aprenentatge on els alumnes poden llegir un conte o una poesia, manipular tota mena d’objectes, resoldre un enigme, consultar les notícies del dia, orientar-se en un mapa o recrear-se amb qualsevol mena de producció artística o literària. I els patis, amb l’objectiu de trencar l’horizontalitat i la fredor d’uns espais clònics i deshumanitzats, s’omplen de vida amb la introducció de bancs, arbres, muntanyetes, cabanyes, horts, basses i altres elements i espais d’aventura, descoberta i aprenentatge.

La innovació, òbviament, és més que tot això. Però aquesta tríada, en la mesura que s’enriqueixi i es consolidi, marca sens dubte un horitzó força esperançador.

FONT: DIARI EDUCACIÓ.CAT

dijous, 26 de novembre del 2015

ENTREVISTA A RAMON FLECHA

Des del blog de Tiching us oferim aquesta entrevista a Ramnon Flecha un dels pares ideològics de les comunitats d'aprenentatge. Diu així:

Com definiria comunitat d'aprenentatge?
Comunitats d'aprenentatge hi ha moltes: a empreses, centres socials, escoles. El nostre projecte abasta l'àmbit educatiu i són escoles que decideixen incorporar les actuacions educatives que tenen més èxit. Èxit en 4 coses: valors, emocions, instrumental i sentiments. La investigació científica fixa aquelles actuacions que han demostrat que obtenen els millors resultats. Es diuen així perquè per aplicar aquestes actuacions es necessita la implicació de tota la comunitat. L'objectiu no és la participació de la comunitat, és el dret dels infants a tenir la millor educació del món.

Quins avantatges tenen les comunitats d'aprenentatge?
Quan pensem en l'educació per al nostre país tots tenim diferents tendències i ideologies, però quan pensem en l'educació que volem per als nostres fills tots volem el mateix. Que aprenguin al màxim, amb els millors, valors, amb les millors emocions, etc. La comunitat d'aprenentatge trenquen amb el que els nadius americans anomenen el llenguatge de serp, és a dir, aquest doble pensament. Per exemple, a Espanya es diu moltes vegades que la universitat és una fàbrica d'aturats, però tots els que diuen això, volen que els seus fills vagin a la universitat. Les comunitats d'aprenentatge introdueixen un valor ètic que és que l'aprenentatge que vull per al meu fill i la meva filla estigui a l'abast de totes les persones.

Quins obstacles es troben les comunitats d'aprenentatge?
Jo crec que els negocis que s'han construït al voltant de les ocurrències d'alguns gurus, que s'han fet molt famosos a Espanya però que ningú coneix més enllà dels Pirineus. Aquestes persones s'han dedicat a publicar ocurrències que els han donat per viure bé molts anys. Són els "Bárcenas" de l'educació. Com veuen en les comunitats d'aprenentatge perillar els seus negocis es dediquen a intoxicar i a minusvalorar les evidències científiques i això és un gran entrebanc per a les persones que intenten impulsar projectes com el nostre.

Què opinen els professors sobre això?
Al professorat se li ha format molt malament, per que els seus estudis s'han basat en ocurrències vàries. Quan se'ls proposa tirar endavant un projecte com el de les comunitats d'aprenentatge molts presenten reticències. Però està a les seves mans crear-les i desenvolupar-les. En cap lloc del món les famílies han aconseguit fer comunitats d'aprenentatge, ni els alumnes, ni l'administració, ni els sindicats. Són els professors els únics qualificats i capaços per tirar-les endavant.

Quantes comunitats d'aprenentatge hi ha ara a l'estat espanyol?
Aproximadament unes 200, i gairebé totes elles han estat iniciativa del professorat. Quan els professors tenen els instruments per poder canviar, fan el pas, creen la seva pròpia comunitat i aconsegueixen uns resultats que mai, de cap manera, amb cap altre projecte s'havien aconseguit. Els centres també valoren que se'ls donen molts premis.

I les famílies com responen davant d'aquestes propostes?
Els pares i mares sí que responen amb un entusiasme total i unànime.

I els alumnes?
Més encara, però en el seu cas és fàcil. Motivar els nois i noies en aquest entorn és senzill i molt fructífer.

Hi ha alguna metodologia definida que es desenvolupi en les comunitats d'aprenentatge?
No, i això és un aspecte important. Les comunitats d'aprenentatge només aborden aquelles coses que científicament està demostrat que funciona millor, i hi ha poques coses que compleixin el requisit. Opcions metodològics hi ha molts i cada un té les seves preferències, però si no està científicament demostrat que funciona millor que altres no li donem cobertura. El que si evitem són les guerres de mètodes perquè això sí que està demostrat que entorpeixen l'aprenentatge. Al principi això se'ns criticava molt però ara amb els resultats sobre l taula aquest discurs es dilueix.

Què és el que més se us critica?
Cal diferenciar entre crítica i atac. Per exemple se'ns ataca dient que tenim un pensament únic, quan no hi ha dos projectes iguals. No conec cap altre exemple educatiu on trobis gent de dreta i d'esquerra, de diferents opcions religioses, etc treballant braç a braç com a les comunitats. Com crítiques més serioses el tema metodològic i la indefinició ideològica. Bons nostres projectes són democràtics i dins de la democràcia hi caben totes les ideologies que defensen aquests valors.

Algun altre punt feble?
Una altra crítica que ens fan sovint i que encara no hem sabut resoldre és la imatge que hem transmès del projecte. Comunitats d'aprenentatge té una imatge de ser per a zones desfavorides social i econòmicament. Això fa que molts centres les rebutgin perquè no tenen conflictes d'aquest tipus. Suposem que és un problema de comunicació, ja que sempre parlem com a casos d'èxit dels centres amb més dificultats però això no vol dir que sigui un model per a zones desfavorides.

Qui lidera la transmissió de coneixement a les comunitats d'aprenentatge?
En el camp científic s'han marcat un objectiu i és que tot descobriment científic que es realitzi al cap de 10 dies ha d'estar publicat i penjat en obert perquè tothom pugui accedir-hi de forma gratuïta. El coneixement ha de ser transversal, ha d'estar a l'abast de tots. Aquesta és la transmissió que busquem i comunitats d'aprenentatge està totalment integrada en aquest moviment. La transmissió és horitzontal.

Quins requisits es necessiten per tirar endavant una comunitat?
Que els professors vulguin. Si ells volen fer-ho està a la seva disposició tot el coneixement, sobretot la didàctica i recursos per fer-ho. És fàcil.

Quines experiències d'èxit concretes destacaries?
La que més difusió internacional ha tingut és l'Escola La Paz d'Albacete. L'aplicació de les actuacions d'èxit en l'educació ha servit per aplicar-lo en altres camps com l'ocupació. En aquest centre que era dels més conflictius del país comencen les classes amb una assemblea on els alumnes decideixen el que van a fer, com es comportaran i quins problemes tenen per resoldre. En aquest cas s'ha aconseguit no només una transformació educativa sinó també una transformació social. A Lekeitio també funciona molt bé la comunitat però per que a nivell social la gent del poble es va implicar molt. El primer dia que dediquem a la formació del professorat i requerim a les família si podien fer-se càrrec de les aules, ens va venir tot el poble.

Quin paper juga l'alumne dins de la comunitat?
Ells i elles són els protagonistes del seu propi aprenentatge, que no és un procés individual sempre és interactiu perquè es relaciona per aprendre. Amb la construcció de les seves relacions està construint els seus aprenentatges. La comunitat serveix per ajudar al nen o nena, no per substituir-lo. Per això els voluntaris que entren a l'aula se'ls insisteix molt en que no siguin ells els que expliquin, sinó que siguin els nens els que parlin.

I les noves tecnologies Quin paper tenen en l'aprenentatge?
Se'ns criticava molt quan fa anys dèiem que els alumnes havien d'usar internet des dels 0 anys. La implantació de la tecnologia depèn dels professors i de com vulguin integrar-la. Però és una eina imprescindible.

FONT: TICHING

dilluns, 23 de novembre del 2015

ENTREVISTA A JOSEP QUERÓ: "Alumnes d'entorns rurals són més autònoms"

Compartim un interessant article de Pallars Digital on es parla de l'educació al Pallars i com l'entorn rural afavoreix l'autonomia dels nens i nenes. Es tracta d'una entrevista del periodista Dario Albert al professor Josep Queró.

Des de fa més de 10 anys, en Josep Queró imparteix l'assignatura d'educació física a l'Escola Àngel Serafí Casanovas de Sort; i actualment és el director del centre. Des del principi va veure clar que s'havia de combinar l'educació amb un dels recursos que fan que Sort sigui excepcional: la natura. Els alumnes combinen les matemàtiques, el català i la plàstica amb classes de piragüisme i esquí. 

Què el va portar a ser mestre?

Sobretot van ser les ganes d'incorporar-me a un món molt viu, com és l'educació i sentir-me motivat per ser partícip en l'ensenyament dels infants.

Què ha canviat des que va començar fins ara?

Han variat moltes coses; però el canvi més substancial és la relació entre l'alumne i el professor. Abans hi havia una distància molt gran i ara s’ha reduït. Hem passat de l'autoritat a la interrelació. Ara encara hi ha una certa autoritat, perquè el professor ho és, però la relació amb els seus alumnes és molt més propera i fluïda. S'estableixen moltes més complicitats. 

Com veu la situació actual de l'educació?

L'educació ha variat molt des de fa un període d'anys a l'actual: la manera com s'ensenya, l'interès dels nens i nenes per aprendre... Actualment l'alumne té uns interessos i una informació que abans no tenia. L'educació ha deixat de ser tancada, hermètica. Aquest canvi fa que ara l'infant tingui moltes possibilitats de viure experiències noves i que després pugui encaminar el seu futur. 

La digitalització de les aules afavoreix l'educació?

A l'escola de Sort totes les aules tenen pissarres digitals i tots els professors les fan servir. Això comporta un element molt gran per al docent i motivador per a l'alumne. Les classes són més visuals, més clares, i els nens i nenes tenen més facilitat per aprendre. 

La tecnologia està entrant massa aviat a la vida dels nens i nenes? Ara és comú veure com infants, cada cop més petits, agafen la tablet dels seus pares per jugar...

Estem davant d'una realitat concreta i no la podem negar. Vivim en un món on hi ha molta informació i a l'abast dels nens. Estem en l'època de les tecnologies i els infants tenen un domini dels mitjans molt gran, a vegades més gran que el coneixement dels mateixos professors. 

Com s'ha viscut a Sort els canvis dels últims anys? 

El canvi que més hem patit és l'augment de la ràtio. Ara hi ha 264 nens i nenes a l'escola per a 22 docents. A més, com que tenim alumnes amb necessitats educatives especials, tenim una mestra i una auxiliar especialitzades, que les compartim amb l'Institut de Sort. A l'escola, però, havíem arribat a tenir 30 professors. Som menys alumnes, però molts menys professors. L'augment de la ràtio perjudica els alumnes. Amb una proporció d'infants per professor baixa la relació que s'estableix a l'aula és més individualitzada, es pot fer arribar la informació més directament i l'alumne l'entén més fàcilment.

I els intents de convertir el castellà en llengua vehicular?

A Sort hi ha molts pocs nens immigrants, l'ambient que hi ha és catalanoparlant. La immersió lingüística permet que l'infant que arriba, sobretot, de Sud-Amèrica o Romania, en un període curt de temps està totalment integrat al territori, la població i els amics.

Sort està en un entorn natural excepcional. Com es combina l'educació amb la natura?

Quan vaig arribar a Sort vaig tenir molt clar que una de les relacions que havia de tenir l'alumnat era amb l'entorn natural; i l'educació física em donava moltes possibilitats d'aconseguir-ho. A partir de 2n de primària, dins el currículum d'aquesta assignatura hi formen part el piragüisme i l'esquí. L'objectiu bàsic és que tots els nens d'aquí puguin aprendre a anar en piragua i en esquí. I després, si tenen més ganes i capacitat, puguin endinsar-se més i, fins i tot, arribar a competir.

Què pot diferenciar un nen o nena que ha crescut en un entorn rural d'un de ciutat?

He estat mestre molt de temps a Lleida i he pogut comprovar que, en aquests moments, els entorns rurals o urbans no estan tan marcats. Hi ha una simbiosi entre el poble i la ciutat. Només les experiències que ells viuen poden marcar la diferència: l'entorn, les relacions humanes, etc. Això sí, els nens que creixen en un entorn rural tenen un avantatge molt gran: aquí, l'autonomia és molt més gran. Que puguin sortir a jugar al carrer sols, anar a buscar els seus amics... i que ho facin en un entorn físic excepcional fa que l'autonomia de l'infant creixi.

Fa pocs dies hi va haver polèmica a l'Escola Valldeflors de Tremp perquè una desena de famílies es van negar a portar els seus fills a una visita a l'AGBS (Academia General Básica de Suboficiales). Què en pensa?

És un tema que a nosaltres no ens hauria passat perquè no haguéssim fet aquesta proposta. En temes que poden portar conflictes, més val la pena no tocar-los. L'educació és una cosa molt viva i els docents ens hem d'adaptar als temps que corren i a la realitat en que vivim.

dijous, 19 de novembre del 2015

10 IDEES PER REFLEXIONAR SOBRE L'EDUCACIÓ

L'amic i educador Jordi Cano ens convida a compartir aquest missatge reflexiu sobre l'essència educativa. Us convidem a llegir-lo i a donar-li alguna volta.


10 IDEES PER L’EDUCACIÓ MUSICAL (I PER LA NO TAN IMPORTANT...)

  • Tota activitat que realitzem a l’escola ha de ser competencial, es a dir, ha de contribuir a millorar alguna de les competències pròpies de l’educació a l’escola.
  • Tot allò que ensenyem ha de se significatiu, es a dir, ha de vincular-se al coneixement de l’alumne i integrar-se en les seves estructures mentals, defugint la mera memorització com a únic objectiu . (David Ausubel)
  • Tot i això, la significació no tindrà el mateix impacte en tots els alumnes. Cada alumne construeix el seu coneixement a partir de molts factors diferents, dins i fora de l’escola, que el fan únic. (Lev Semiónovich Vigotsky)
  • Si el contingut que volem assolir no és molt atractiu, podem fer que el procediment ho sigui. De fet, el procediment pot portar més aprenentatge inherent, que el contingut al que volem arribar.
  • Les coses importants s’aprenen fent-les
  • Educar la ment sense educar el cor no es educació en absolut. Les emocions van lligades directament a la capacitat d’aprendre (Aristòtil)
  • El professor no és el saber sinó el mediador del saber . F. Tonucci (i això ens converteix en imprescindibles….)
  • La imaginació és més important que els coneixements. És el factor més important en la recerca científica.
  • El que el mestre és, és mes important que el que ensenya. (Karl A. Menninge)
  • El colmo de la estupidez es aprender lo que luego hay que olvidar. (Erasmo de Rotterdam)
Podeu visualitzar el power point a: 10 IDEES PER L’EDUCACIÓ MUSICAL

diumenge, 15 de novembre del 2015

LA GAMIFICACIÓ EDUCATIVA

Hem trobat a la web de diarieducacio.cat aquest interessant article sobre la gamificació educativa. Diu així: 

En un moment en què les tendències pedagògiques donen un paper central a l’alumnat, començo aquesta reflexió sobre gamificació (un terme adaptat de l’anglès Gamification, i també anomenat “ludificació”), aplicada a l’educació, amb una afirmació complementària: perquè es doni un procés d’ensenyament-aprenentate significatiu en general, i la gamificació a l’aula en particular, el professorat ha de poder fer un recorregut previ i essencial. I això per vàries raons. En primer lloc, perquè no té sentit parlar de construir l’aprenentatge a través del joc, sense que les dues parts “juguin”, és a dir una de les parts fent “jugar” a l’altre, sense implicar-se en el joc. En segon lloc, perquè només es transmet el que es conté i ningú no pot comunicar i aprofitar la potencialitat de l’actitud lúdica si no l’ha desenvolupat i alimentat primer. I en tercer lloc, perquè així com la principal activitat dels infants és el joc, malauradament en els adults no és així. I potser cal posar una atenció especial en recuperar aquesta essència que ens connecta amb la creativitat, la descoberta, la curiositat, la passió… amb pures ganes de viure.

La vida infantil no es pot concebre sense joc. Però tampoc la dels adults, la nostra. Jugar respon a la necessitat de mirar, tocar, descobrir, experimentar, saber, imaginar, expressar, crear, somiar. És una de les fonts més importants de progrés i aprenentatge al llarg de la vida. Una actitud lliure i espontània, una font inesgotable de plaer i satisfacció. Una actitud davant la vida que promou en la persona les ganes de saber, sentir, esforçar-se, acceptar reptes… El joc actua com a estimulant de la superació personal, a partir de l’experimentació del l’èxit, base de la pròpia confiança.  I, a més, amb el joc connectem amb l’emoció, la complicitat, el vincle i, fins i tot, amb el compromís.

Així, el primer que faré és convidar el col·lectiu de professors i professores a reflexionar sobre l’actitud lúdica. Perquè jugar transcendeix els jocs. I no ens podem quedar atrapats amb elements de la gamificació com són els punts, el progrés o el reconeixement, doncs perdríem l’essència del joc i la seva capacitat transformadora de l’individu. Aquesta mirada oberta és que fa de la gamificació quelcom realment potent en educació.

D’altra banda, vosaltres coneixeu molt bé com són els infants, adolescents, i joves que ens trobem a les aules. I us heu adonat que, entre moltes altres coses, són hàbils en la multitasca, molt socials, però sovint necessiten que despertem o estimulem la seva motivació i predisposició per a l’aprenentatge. Acostumats a reptes a curt termini, i a gratificacions immediates, l’estimulació de la curiositat, la sensació de progrés, el reconeixement dels seus avenços i esforços, l’ambient creatiu on el marge d’error és reconegut i acceptat, la confiança i la força del grup, són claus per a ells i elles, per la qual cosa l’aproximació mitjançant la gamificació té, d’entrada, una molt bona perspectiva.

Perquè la gamificació parteix del coneixement dels elements que fan atractius els jocs i identifica, dins d’una activitat, tasca o missatge específic, (és a dir, en un entorn de no joc), aquells aspectes susceptibles de convertir-se en joc. Tot això per aconseguir una vinculació especial, fomentar un canvi en el comportament o transmetre un missatge o contingut. És a dir, sempre creant una experiència significativa i motivadora.

Així, no és el mateix aplicar la gamificació en l’educació com a tècnica, dissenyant tasques i activitats utilitzant els principis de jugabilitat i tot donant punts o reconeixements per a assolir millors resultats en la matèria, que utilitzar-la per a motivar l’aprenentatge, és a dir com estratègia i metodologia de tot el procés d’ensenyament-aprenentatge, on pot ser una magnífica aliada amb, per exemple, en el treball per projectes.

Aquesta seria doncs la primera pregunta a fer-se: quins objectius vull assolir tot gamificant? Per a mi és molt més engrescador pensar en la gamificació com una forma d’activar la motivació intrínseca dels infants, despertant la curiositat, animant l’afany de superació i les “ganes de” que animin i sostinguin l’esforç, convertit en passió, i en aquest context, reconèixer els èxits i assoliments. O sigui, no es tracta només de fer jocs, o utilitzar el joc com a recurs o eina educativa per fer més agradable l’estudi, sinó de posar el joc en el centre del procés educatiu com una manera d’obrir els infants al misteri i la bellesa, a la vida.

També haurem de pensar i escollir molt bé els elements de joc més adients per provocar allò que volem. Perquè no oblidem que la gamificació persegueix en la seva aplicació uns objectius fora del propi joc. És molt probable que quan descobrim una finalitat fora del joc (ensenyar, educar, avaluar), la nostra actitud lúdica desaparegui, i  el joc es converteixi en avorrit o prescindible, o bé en un deure o una obligació a acabar el més aviat possible.

Un altre aspecte a tenir en compte és l’espai, tecnològic o analògic i físic, on es porta a terme. Tenint en compte que moltes experiències de gamificació són eminentment tecnològiques, el fet d’estar presents a l’aula durant la gamificació dóna lloc a possibilitats molt interessants. De la mateixa manera que no podem oblidar el pati, l’espai per excel·lència d’intervenció educativa a través del joc què en projectes de aprendre fent (learnig by doing) i d’aprendre jugant (“playing to learn”) ha de tenir un lloc privilegiat.

És cert que la gamificació en educació no és quelcom nou. Potser sí que ho és el concepte i el nom, però no la utilització del joc com a recurs, ni l’aplicació d’elements de joc. Tanmateix, suposa una nova perspectiva que pot arribar a ser molt més global i transformadora: I si fos possible recollir tot el potencial de temps i experiència que l’alumnat dedica al joc, cap a l’aprenentatge? I si a més aconseguíssim transcendir el disseny de tasques i activitats per posar el joc en el cor del procés d’ensenyament i aprenentatge? Al que crec que ens ha de convidar doncs aquesta tendència, amb la quantitat de recursos, informació, experiències i bones pràctiques que estan emergint, és a connectar amb aquesta potencialitat que, més enllà de tècniques, ens obre la capacitat lúdica de les persones. Tant del professorat, com de l’alumnat. Tot deixant que el poder transformador del joc ens faci a tots plegats més savis, més forts i més feliços.

Per acabar, un animo a participar i a compartir les vostres reflexions i experiències al voltant del joc i l’educació a través del projecte de la Fundació Jaume Bofill Debats d’Educació en Acció, espai web de construcció de coneixement col·lectiu a favor del canvi per la millora de l’educació.

Els jocs superen la “cadena del fracàs” al permetre, com a part del seu disseny, múltiples oportunitats per dur a terme una tasca fins al seu domini.  KARL M. KAPP (The Gamification of Learning and Instruction, 2012)

FONT:  diarieducacio.cat

divendres, 13 de novembre del 2015

CARME ALEMANY: Aprendre de veritat

Compartim una article de la Carme Alemany a la revista Graó.
Article per descarregar: AQUÍ




dilluns, 9 de novembre del 2015

CAMINADA POPULAR "OBRINT CAMÍ"

Compartim aquest vídeo del moviment ciutadà que dóna suport a Ramaderia Pifarré de l'Horta de Lleida perquè puguin recuperar el seu pas centenari que necessiten per la viabilitat de l'empresa familiar i agrària. A les xarxes la inciativa popular segueix l'etiqueta de #salvemramaderia  seguint l'enllaç hi trobareu més informació.