APRENENTATGE INVISIBLE

Quan parlem d'educació molta gent l'associa la seva qualitat a les noves tecnologies. És evident que no podem deixar de banda els innumerables i pràctics recursos tecnològics però no podem oblidar que per davant de tots això hi ha d'haver-hi una bona planificació, el treball en equip dels educadors, la metodologia i la bona pedagogia. En aquest article trobareu una crítica constructiva al debat tecnologia/educació.
A la web http://www.debats.cat/cat/2011/cobo/index.html he trobat aquest interessant article que ens situa en la nova realitat dels aprenentatges i de la tecnologia a les escoles. Tots sabem que avui en dia l'escola no té "l'exclusiva" d'aquest tema. Per aportar més informació a aquesta realitat canviant us proposo la lectura de les idees claus de Cristóbal Cobo (investigador de l'Oxford Internet Institute). La síntesis de la seva exposició diu així:

Dos punts de partida:
• Què passa amb els sistemes educatius i amb l'aprenentatge quan passen de la infraestructura estable del segle XX a la infraestructura líquida/abstracta del segle XXI marcada per la tecnologia?
• Com es produeix l'aprenentatge en el nostre temps? S'han desdibuixat els límits de l'aprenentatge i, a més de l'aprenentatge formal, n'hi ha un de constant, que s'adquireix en diferents contextos de la vida i que transcendeix el formal. Aquest aprenentatge informal o no formal és molt important, però és difícil de quantificar, valorar o plasmar en un currículum. És l'aprenentatge invisible.
Deu reflexions sobre l'aprenentatge invisible

1. En general s'accepta el discurs pro tecnologia, pro innovació. Però a l'hora d'establir les estratègies per a fer servir la tecnologia, els resultats no són sempre positius. Sembla que la tecnologia en ella mateixa, només fent-la servir, ha de resoldre sola els problemes de l'educació, però no és així. Cobo considera que calen veus crítiques sobre l'ús de les tecnologies.

2. És arriscat i poc fiable aplicar solucions ràpides per a millorar l'educació. Si s'introdueixen canvis tecnològics en educació (són solucions ràpides) però no hi ha també un canvi cultural (que no s'assoleix d'una manera ràpida), els resultats no seran els desitjats. Per exemple, es tendeix a imitar els països nòrdics, que aconsegueixen tan bons resultats educatius; però és un error voler aplicar les seves solucions en contextos socials i culturals diferents dels seus.

3. Hi ha necessitat de diversificar les instàncies de formació, que hi hagi maneres més flexibles d'aprendre. Es demostra que el món laboral premia les persones que es formen constantment amb una educació no formal. Un exemple de formació més flexible és la universitat d'igual a igual (peer-to-peer), en què tothom aporta coneixements, en línia. En aquesta universitat, empreses relacionades amb l'àmbit que s'estudia són les que donen els certificats.

4. Es continua donant molta importància a l'acumulació de coneixement, en un moment en què es demostra que és més important la flexibilitat. Les universitats es continuen entenent com a hotels que t'ho serveixen tot i no com a laboratoris on s'experimenta, es comparteixen experiències i hi ha tolerància amb l'equivocació perquè és una manera d'aprendre.

5. El currículum ja no és la clau mestra, perquè no reflecteix tot l'aprenentatge no formal que fa l'individu ni el mapa de competències i habilitats, les anomenades competències toves (creativitat, innovació, flexibilitat, per exemple).

6. Cal crear mecanismes per a avaluar les competències toves. Ja hi ha algunes iniciatives. L'OCDE fa l'estudi PIAAC, en què avalua les competències dels adults, i una de les qüestions que analitza és la capacitat de fer servir la tecnologia per a resoldre problemes complexos (el que és important no és fer servir l'aparell tecnològic sinó saber aplicar les seves potencialitats en qüestions complexes). Un altre exemple són els sistemes educatius que consideren les pràctiques en empreses necessàries per al currículum bàsic (fins i tot en la secundària). Les pràctiques professionals obliguen a trobar-se amb casos reals, a treballar en grup, a desenvolupar les competències toves.

7. Cal implantar institucionalment instruments per a reconèixer els coneixements i habilitats assolits per via no formal. No s'ha de pensar que l'educació formal ha de desaparèixer, però és cert que la formació es produeix d'una manera voluntària i també involuntària, en contextos formals i en contextos no formals. Per exemple, es poden adquirir coneixements fent servir les xarxes socials, o viatjant o debatent algun tema informalment tot prenent un cafè. El món laboral ja valora tota aquesta experiència no formal.

8. Calen subjectes híbrids digitals-analògics que siguin capaços de traduir coneixement d'un àmbit a un altre i que siguin capaços de connectar coneixements.

9. La tecnologia s'introdueix amb molt d'èmfasi en el món educatiu, però no es persevera, per a assolir resultats, a ensenyar a domesticar la tecnologia. Abans la divisòria digital es produïa per tenir accés a la tecnologia o no. Ara hi ha una segona divisòria, que es produeix entre els que saben treure partit de les tecnologies i els que no. I aquesta divisòria té molt a veure amb diferències socioculturals i econòmiques.

10. Cal redefinir les estratègies d'introducció de la tecnologia. Ja no és tan important la connectivitat electrònica (e-connectivity) com la maduresa electrònica (e-maturity). La tecnologia semblava el cavall de Troia que havia de revolucionar l'educació i no ha estat així. La tecnologia ha d'anar acompanyada d'un paraigua de competències: habilitats tecnològiques, capacitat de renovació, capacitat de destriar la informació valuosa.