La nostra companya Helena ens envia aquest article del Periodico de Catalunya que convida a la reflexió més valenta en l'àmbit educatiu. Diu així:És un fenomen sense marxa enrere, afirmen uns; un primer pas cap a una transformació més profunda, vaticinen altres. En un món en què tot canvia tan de pressa, amb uns joves que tenen inquietuds completament noves i que accedeixen a quantitats ingents de coneixements, ja no és possible que l'escola segueixi ancorada en el model del segle XX ... o del XIX , «amb un professor que dicta la lliçó i amb uns alumnes que van passant de curs en curs a mesura que acumulen informació», indica el pedagog i sociòleg Jaume Carbonell.
«Vivim en constant modificació, en una societat completament diferent i aquesta escola és ja obsoleta, no serveix», coincideix Maria ventura, professora a la Universitat Complutense i autora del llibre 'REDUvolution'. «En els propers 10 anys -aventura la pedagoga-, el procés serà imparable». «Cada vegada són més els que s'adonen que el model actual, especialment el de l'educació secundària, que és on es concentra el fracàs escolar, està esgotat», afegeix el també sociòleg Xavier Martínez-Celorrio. Per això, alguns ja han començat a innovar, a aplicar nous mètodes.
L'escola que ve serà una escola sense llibres, sense assignatures, sense horaris i sense exàmens. Bé, exàmens, sí que hi haurà alguns, els mínims, però el que primarà serà l'avaluació contínua. «Disruptiva», l'etiqueten alguns pedagogs. «És una tendència clarament en auge», explica Joan Ramon Borrell, membre del jurat del Premi Ensenyament del Cercle d'Economia.
L'escola que ve treballa per projectes i centres d'interès, mitjançant grups d'alumnes que col·laboren entre si, amb dos o tres professors de diferents matèries en cada aula, però que no donen classes magistrals, sinó que acompanyen l'estudiant mentre treballa. «És una escola on també hi ha memorització i ortografia, que segueixen sent necessàries encara que no prioritàries, però en la qual els temes que es tracten a classe sorgeixen a partir de les preguntes dels propis alumnes», detalla Jordi Musons, director del col·legi Sadako de Barcelona, que ha guanyat el Premi Ensenyament d'enguany precisament pel treball de renovació pedagògica que ha desenvolupat.
«De fet, Catalunya és un territori ric en innovacions didàctiques, on fa ja més d'un segle que parlem d'això. Quan la Mancomunitat va construir les seves escoles, es van asseure unes bases que van durar fins que el franquisme les va demolir. Afortunadamante, en els últims anys de la dictadura va haver moviments de mestres renovadors, com el de l'associació Rosa Sensat, que els va actualitzar i els va tornar a traslladar a les aules », explica Jaume Carbonell, exdirector de la revista 'Quaderns de Pedagogia' i autor del recent llibre "Pedagogies del segle XXI".
El que ha passat és que ara, en poc temps, s'han produït dos elements que han donat visibilitat al que algunes escoles i instituts ja vénen fent en els últims anys, assenyala Maria ventura, que és també coordinadora de l'Escola d'Educació Disruptiva de la Fundació Telefónica. La implantació d'aquestes metodologies a les aules dels jesuïtes de Catalunya i la convocatòria del premi Global Teacher Prize, que ha propiciat que es parlés d'innovació educativa en programes de televisió de gran audiència, han permès donar a conèixer una realitat que -com en tantes altres coses- va un pas per davant de l'Administració.
«A primària, aquest model no és nou, té certa tradició a l'escola catalana, tant en la privada com en la pública. Potser el més nou és el que estan fent, des de fa set o vuit anys instituts públics com el de Sils, al Gironès, o el Quatre Cantons de Barcelona, que treballa així des de fa ja quatre anys », explica Joan Maria Girona, mestre , psicopedagog i membre del consell de formació de Rosa Sensat.
Necessàriament, el model (que no és únic, ni exclusiu, precisament perquè fuig de qualsevol encotillament o etiqueta), precisa d'un canvi de mentalitats. «Hi ha dos agents fonamentals: el suport de les famílies dels alumnes i un equip cohesionat de professors», avisa Jordi Musons a partir de la seva experiència a Sadako.
«Jo no crec, com critiquen alguns, que aquest sigui un model elitista, només per a fills de pares molt conscienciats o per als alumnes de professors molt motivats i molt ben preparats, en absolut», reflexiona en aquest sentit Martínez-Celorrio. «És una alternativa inevitable, que està creixent en llocs molt diversos i que, en contra dels que es podria pensar, com no és un sistema academicista fins i tot podria funcionar molt bé en centres educatius d'alta complexitat social i econòmica», opina aquest sociòleg especialitzat en qüestions educatives.
FONT: El Periodico de Catalunya
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada