TÈCNIQUES COOPERATIVES

Us presentem un recull de tècniques cooperatives que l'Institut Ciutat de Balaguer ha recollit a la seva Web. 

A continuació descrivim algunes estructures cooperatives simples que els mestres poden introduir a poc a poc al llarg de les diferents Unitats Didàctiques. Aquestes estructures faciliten la transformació d'activitats fonamentalment individuals (lectura de textos, preguntes obertes a tota la classe, resposta a un qüestionari, realització d'exercicis, resum o síntesi del tema estudiat...) en les quals no hi ha cap tipus d'interacció entre els alumnes, en activitats grupals, realitzades en equips reduïts (equips cooperatius) per a fomentar i aprofitar al màxim la interacció entre els estudiants en la realització d'aquestes activitats.


Lectura compartida:

En el moment de llegir un text –per exemple, la introducció d'una unitat didàctica del llibre de text– es pot fer de forma compartida, en equip. Un membre de l'equip llegeix el primer paràgraf. Els altres han d'estar molt atents, ja que el que ve a continuació (seguint, per exemple, el sentit de les agulles del rellotge), després que el seu company hagi llegit el primer paràgraf, haurà d'explicar el que aquest acaba de llegir, o haurà de fer un resum, i els altres dos han de dir si és correcte o no, si estan o no d'acord amb el que ha dit el segon. L'estudiant que ve a continuació (el segon) –el que ha fet el resum del primer paràgraf– llegirà seguidament el segon paràgraf, i el següent (el tercer) haurà de fer un resum del mateix, mentre que els altres dos (el quart i el primer) hauran de dir si el resum és correcte o no. I així successivament, fins que s'hagi llegit tot el text.

Si en el text hi ha una expressió o una paraula que ningú de l'equip sap què significa, ni tan sols després d'haver consultat el diccionari, el portaveu de l'equip ho comunica al professor o a la professora i aquest demana als altres equips –que també estan llegint el mateix text– si hi ha algú que ho sàpiga i els pot ajudar. Si és així, ho explica en veu alta i revela, a més, com han descobert el sentit d'aquella paraula o expressió.

1-2-4

El professor planteja una pregunta o una qüestió a tota la classe, per exemple, per a comprovar fins a quin punt han entès l'explicació que acaba de fer-los. Dintre d'un equip de base, primer cadascú (1) pensa quina és la resposta correcta a la pregunta que ha plantejat el mestre o la mestra. En segon lloc, es posen de dos en dos (2), intercanvien les seves respostes i les comenten, i de dues en fan una. En tercer lloc, tot l'equip (4), després d'haver-se ensenyat les respostes donades per les dues «parelles» de l'equip, han de compondre entre tots la resposta més adequada a la pregunta que se'ls ha plantejat.


Parada de 3 minuts

Quan el professor o la professora dóna una explicació a tot el grup classe, de tant en tant estableix una breu parada de tres minuts perquè cada equip de base pensi i reflexioni sobre el que els ha explicat, fins a aquell moment, i pensi tres preguntes sobre el tema en qüestió, que després hauran de plantejar. Una vegada transcorreguts aquests tres minuts cada equip planteja una pregunta –de les tres que han pensat–, una per equip en cada volta. Si una pregunta –o una altra de molt semblant– ja ha estat plantejada per un altre equip, se la salten.

Quan ja s'han plantejat totes les preguntes, el professor o la professora prossegueix l'explicació, fins que estableixi una nova parada de tres minuts.


Llapis al mig

El professor o la professora dóna a cada equip un full amb tantes preguntes o exercicis sobre el tema que treballen a classe com membres té l'equip de base (generalment quatre). Cada estudiant ha de fer-se càrrec d'una pregunta o exercici (ha de llegir-lo en veu alta, ha d'assegurar-se que tots els seus companys aporten informació i expressen la seva opinió, i comprovar que tots saben i entenen la resposta consensuada).

Es determina l'ordre dels exercicis. Quan un estudiant llegeix en veu alta la «seva» pregunta o exercici i entre tots parlen de com es fa i decideixen quina és la resposta correcta, els llapis de tots es col·loquen al mig de la taula per a indicar que en aquells moments solament es pot parlar i escoltar i no es pot escriure. Quan tots tenen clar el que cal fer o respondre en aquell exercici, cadascú agafa el seu llapis i escriu o fa en el seu quadern l'exercici en qüestió. En aquest moment, no es pot parlar, només escriure.

A continuació, es tornen a posar els llapis al mig de la taula, i es procedeix de la mateixa manera amb l’altra pregunta o qüestió, aquesta vegada dirigida per un altre alumne.

Aquesta estructura pot combinar-se amb la qual duu per títol El número o bé Números iguals junts: un alumne, el nombre del qual ha estat escollit a l'atzar, ha de sortir davant de tots a realitzar un dels exercicis.

El número

El professor o la professora posa una feina (respondre unes preguntes, resoldre uns problemes, etc.) a tota la classe. Els alumnes, en el seu equip de base, han de fer la feina, assegurant-se que tots els seus membres saben fer-la correctament. Cada estudiant de la classe té un número (per exemple, el que li correspongui per ordre alfabètic). Una vegada esgotat el temps destinat a resoldre la tasca, el professor o la professora extreu un número a l'atzar d'una bossa en la qual hi ha tants números com alumnes. L'alumne que té el número que ha sortit, ha d'explicar davant de tota la classe la feina que han realitzat. Si ho fa correctament, el seu equip de base obté una recompensa (una «estrella», un punt, etc.) que més endavant es pot intercanviar per algun premi. En aquest cas, només un estudiant d'un sol equip pot ser que li toqui sortir davant de tots. Si hi ha més temps, es pot sortejar un altre número, perquè surti un altre estudiant (sempre que formi part d'un altre equip de base).

No ha de confondre's, en aquest cas, la recompensa que s’ofereix als alumnes que s'han esforçat a realitzar bé el seu treball amb els premis oferts en l'aprenentatge competitiu. Poden aconseguir el premi tots els alumnes perquè aquest no depèn que un alumne ho faci millor que els altres, si no que tots aprenguin a fer-ho bé, i és per això, pel seu esforç, pel que se'ls premia.


Un per tots

El professor recull, a l'atzar, una llibreta o quadern d'exercicis d'un membre de l'equip, ho corregeix, i la qualificació obtinguda és la mateixa per a tots els membres de l'equip: avalua la producció d'un (un alumne) per tots (el conjunt de l'equip). Es fixa en el contingut de les respostes (no en la forma com han estat presentades en el quadern que ha utilitzat per a avaluar al grup).



El foli giratori

El mestre assigna una tasca als equips de base (una llista de paraules, la redacció d'un conte, les coses que saben d'un determinat tema per a conèixer les seves idees prèvies, una frase que resumeixi una idea fonamental del text que han llegit o del tema que han estat estudiant, etc.) i un membre de l'equip comença a escriure la seva part o la seva aportació en un foli «giratori». A continuació, el passa al company del costat seguint la direcció de les agulles del rellotge perquè escrigui la seva part de la tasca en el foli, i així successivament fins que tots els membres de l'equip han participat en la resolució de la tasca. Mentre un escriu, els altres membres de l'equip han d'estar pendents d'això i fixar-se si ho fa bé i corregir-lo, si és necessari. Tot l’equip és responsable del que s’ha escrit en el “foli giratori”, no només cadascú de la seva part.

Cada alumne pot escriure la seva part amb un retolador d'un determinat color (el mateix que ha utilitzat per a escriure en la part superior del foli el seu nom) i així, a primera vista, pot veure's l'aportació de cadascun.



El foli giratori per parelles

Dintre d'un equip, per parelles, inicien l'activitat en un “foli giratori” (una redacció que l'altra parella haurà de continuar, pensar un problema o plantejar una pregunta que l'altra parella haurà de resoldre o respondre...). Després d'un temps determinat (per exemple, cinc minuts, depèn de la naturalesa de l'activitat i de l'edat dels nens) les dues parelles s'intercanvien el “foli giratori” i cadascuna ha de continuar l'activitat (seguir la redacció, resoldre el problema o respondre la pregunta...), després de corregir formalment (ortografia, sintaxi...) la part del foli escrita per l'altra parella. I així successivament el foli va “girant” d'una parella a una altra dintre d'un mateix equip.

Les parelles es van alternant a l'hora d'escriure en el “foli giratori”, i mentre un escriu l'altre està atent a com ho fa per a assegurar-se que ho fa correctament.


La substància

Es tracta d'una estructura apropiada per a determinar les idees principals –el que és substancial– d'un text o d'un tema. El professor o la professora convida a cada estudiant d'un equip de base a escriure una frase sobre una idea principal d'un text o del tema treballat a classe. Una vegada l'ha escrit, l'ensenya als seus companys d'equip i entre tots discuteixen si està bé, o no, la corregeixen o la matisen, etc. Si no és correcta o consideren que no es correspon amb cap de les idees principals, la descarten. El mateix fan amb la resta de frases-resum escrites per cadascun dels membres de l'equip. Es fan tantes «rondes» com sigui necessari fins a expressar totes les idees que ells consideren que són més rellevants o substancials.

Al final ordenen les frases que han confeccionat entre tots d'una forma lògica i, a partir d'aquí, cadascú les còpia en el seu quadern. D'aquesta manera tenen un resum de les principals idees d'un text o del tema treballat. De totes maneres, en el moment de fer aquest resum final, cadascú en la seva llibreta, no han de limitar-se, si així ho prefereixen, a copiar literalment les frases elaborades prèviament entre tots, sinó que poden introduir els canvis o les frases que cadascun consideri més correctes.


El joc de les paraules

El professor o la professora escriuen a la pissarra unes quantes paraules-clau sobre el tema que estan treballant o ja han acabat de treballar. En cadascun dels equips de base els estudiants han de formular una frase amb aquestes paraules, o expressar la idea que hi ha “darrere” d'aquestes paraules.

A continuació, seguint un ordre determinat, cada estudiant mostra la frase que ha escrit i els altres la corregeixen, la matisen, la completen... Després les ordenen seguint un criteri lògic i un d'ells s'encarrega de passar-les en net.

Les paraules-clau poden ser les mateixes per a tots els equips, o cada equip de base pot tenir una llista de paraules-clau distinta. Les frases o les idees construïdes amb les paraules-clau de cada equip, que es posen en comú, representen una síntesi de tot el tema treballat.


Mapa conceptual a quatre bandes

En acabar un tema, com a síntesi final, cada equip pot elaborar un mapa conceptual o un esquema que resumeixi tot el que s'ha treballat a classe sobre el tema en qüestió. El professor o la professora guiarà els estudiants a l'hora de decidir entre tots quins apartats haurien d'incloure's en el mapa o esquema. Dintre de cada equip de base es repartiran les diferents parts del mapa o esquema entre els components de l'equip, de manera que cada estudiant haurà de portar pensat de la seva casa (o farà a classe de forma individual o per parelles) la part que li ha tocat. Després posaran en comú la part que ha preparat cadascú, repassaran la coherència del mapa o de l'esquema que en resulti i, si és necessari, ho retocaran abans de donar-lo per bo i fer una còpia per a cada u, que li servirà com a material d'estudi.

Si el tema ho permet, cada equip pot fer un resum –en forma de mapa conceptual o d'esquema– per una banda del tema que s'ha treballat a classe. Dintre de cada equip, es repartiran després la part que els ha tocat a ells, fent (cadascú, o per parelles) una subpart de la part del tema que han de fer en equip. Més tard, cada equip de base exposa a la resta de la classe el “seu” mapa conceptual. La suma dels mapes conceptuals de tots els equips de base representa una síntesi final de tot el tema estudiat.


El sac de dubtes

Cada alumne de l'equip escriu en un terç de foli (amb el seu nom i el nom del seu equip) un dubte que li hagi sorgit en l'estudi d'un tema determinat. A continuació, passats uns minuts perquè tots hagin tingut temps d'escriure el seu dubte, l'exposa a la resta del seu equip, perquè, si algú pot respondre el seu dubte, ho faci. Si algú sap respondre’l, l'alumne que tenia el dubte anota la resposta en el seu quadern. Si ningú de l'equip sap respondre el seu dubte, el lliuren al professor o a la professora, el qual el col·loca dintre del “sac de dubtes” del grup classe.

En la segona part de la sessió, el professor o la professora treu un dubte del “sac de dubtes” i demana si algú d'un altre equip sap resoldre’l. Si no hi ha ningú que ho sàpiga, resol el dubte el professor o la professora.


Cadena de preguntes

Es tracta d'una estructura apta per a repassar el tema o els temes treballats fins al moment i preparar l'examen.

Durant tres minuts aproximadament cada equip pensa una pregunta sobre el tema o els temes estudiats fins al moment, que plantejarà a l'equip que es troba al seu costat, seguint la direcció de les agulles del rellotge. Es tracta de preguntes sobre qüestions fonamentals (que considerin que podrien sortir en un examen) sobre el que s’ha treballat a classe, pensades per a ajudar a la resta d'equips. Passats els tres minuts, el portaveu d'un equip planteja la pregunta a l'equip següent, el qual la respon, i, seguidament, el portaveu d'aquest equip fa la pregunta a l'equip que ve a continuació, i així successivament fins que l'últim equip fa la pregunta al primer equip que ha intervingut, al que ha començat la “cadena de preguntes”. 

Cada equip té dos portaveus: un per a fer la pregunta que han pensat entre tots i altre per a donar la resposta que han pensat entre tots. 

Si una pregunta ja ha estat plantejada amb anterioritat, no es pot repetir i se salta l'equip que l'havia plantejada. 

Acabada la primera ronda, es deixen tres minuts més per a pensar noves preguntes, passats els quals s'iniciarà una nova cadena, però en direcció contrària: cada equip fa la pregunta a l'equip que en la primera ronda els havia fet la pregunta a ells.

Trencaclosques 

Aquesta tècnica és especialment útil per a les àrees de coneixement en les quals els continguts són susceptibles de ser “fragmentats” en diferents parts. Per exemple: en l'àrea de literatura, l'estudi de quatre autors; en l'àrea de ciències naturals: l'estudi de quatre espècies d'animals (mamífers, rèptils, aus, peixos)...

En síntesi aquesta tècnica consisteix en els següents passos:

• Dividim la classe en equips heterogenis de 4 o 5 membres cadascun. 

• El material objecte d'estudi es fracciona en tantes parts com membres té l'equip, de manera que cadascun dels seus membres rep un fragment de la informació del tema que, en el seu conjunt, estan estudiant tots els equips, i no rep la que s'ha posat a la disposició dels seus companys per a preparar el seu propi «subtema». 

• Cada membre de l'equip prepara la seva part a partir de la informació que li facilita el professor o la que ell ha pogut buscar. 

• Després, amb els integrants dels altres equips que han estudiat el mateix subtema, forma un «grup d'experts», on intercanvien la informació, aprofundeixen els conceptes clau, construeixen esquemes i mapes conceptuals, clarifiquen els dubtes plantejats, etc.; podríem dir que arriben a ser experts de la seva secció. 

• A continuació, cadascun d'ells retorna al seu equip d'origen i es responsabilitza d'explicar al grup la part que ell ha preparat. 

Així doncs, tots els alumnes es necessiten uns als altres i es veuen "obligats" a cooperar, perquè cadascú disposa només d'una peça del trencaclosques i els seus companys d'equip tenen les altres, imprescindibles per a culminar amb èxit la tasca proposada: el domini global d'un tema objecte d'estudi, prèviament fragmentat.

Grups d'Investigació ( GI )

És una tècnica semblant a l'anterior, però més complexa. Tal com la descriuen Gerardo Echeita i Elena Martín (1990), és molt semblant a la que en el nostre entorn educatiu es coneix també com a mètode de projectes o treball per projectes.

Aquesta tècnica consta de tres fases (Fase 1: Recerca d’informació sobre el tema; Fase 2: Anàlisi i síntesi de la informació recollida; Fase 3: Presentació del tema a la resta de la classe) i, en el seu conjunt, implica els següents passos:

• Elecció i distribució de subtemes: els alumnes trien, segons les seves aptituds o interessos, subtemes específics dintre d'un tema o problema general, normalment plantejat pel professor en funció de la programació. 

• Constitució dels equips dintre de la classe: han de ser el màxim d'heterogenis. El nombre ideal de components oscil·la entre 3 i 5 

• Planificació de l'estudi del subtema: els estudiants de cada equip i el professor planifiquen els objectius concrets que es proposen i els procediments que utilitzaran per a assolir-los, al mateix temps que distribueixen les tasques a realitzar (trobar la informació, sistematitzar-la, resumir-la, esquematitzar-la, etc.) 

• Desenvolupament del pla: els alumnes desenvolupen el pla descrit. El professor segueix el progrés de cada equip i els ofereix la seva ajuda. 

• Anàlisi i síntesi: els alumnes analitzen i avaluen la informació obtinguda. La resumeixen per presentar-la més tard a la resta de la classe. 

• Presentació del treball: Cada equip presenta el treball realitzat i, una vegada exposat, es plantegen preguntes i es respon a les possibles qüestions, dubtes o ampliacions que puguin sorgir. 

• Avaluació: el professor i els alumnes realitzen conjuntament l'avaluació del treball en equip i l'exposició. Pot completar-se amb una avaluació individual. 

L'estructura d'aquesta tècnica facilita que “cada component del grup pugui participar i desenvolupar allò per al que està millor preparat o que més li interessa” (Echeita i Martín: 1990, p. 65).




La tècnica TGT (Teams – Games – Tournaments) 

La tècnica TGT va ser ideada per De Vries i Edwards l'any 1974, i Johnson, Johnson i Holubec (1999, pàg. 33-36) la descriuen de la següent manera:

• Es formen equips de base, heterogenis pel que fa al nivell de rendiment dels seus membres, i el professor els indica que el seu objectiu és assegurar-se que tots els membres de l'equip s'aprenguin el material assignat. 

• Els membres de l'equip estudien junts aquest material, i una vegada après comença el torneig, amb les regles del joc ben especificades. Per a aquest torneig, el docent utilitza un joc de fitxes amb una pregunta cadascuna i un full amb les respostes correctes. 

• Cada alumne juga en grups de tres, amb dos companys d'altres equips que tinguin un rendiment similar al seu, segons els resultats de l'última prova que es va fer en la classe. 

• El professor lliura a cada equip un joc de fitxes amb les preguntes sobre els continguts estudiats fins al moment en els equips cooperatius

• Els alumnes de cada trio agafen, un després d'un altre, una fitxa del piló (que està de cap per avall), llegeix la pregunta i la respon. Si la resposta és correcta, es queda la fitxa. Si és incorrecta, retorna la fitxa sota el piló. 

• Els altres dos alumnes poden refutar la resposta del primer (començant pel que està a la dreta d'aquest) si creuen que la resposta que ha donat no és correcta. Si el que refuta encerta la resposta, es queda la fitxa. Si no l'encerta, ha de posar una de les fitxes que ja ha guanyat (si en té alguna) sota del piló. 

• El joc finalitza quan s'acaben totes les fitxes. El membre del trio que, al final del joc, té més fitxes guanya la partida i obté 6 punts per al seu equip; el que queda segon, obté 4 punts; i el que queda tercer, 2 punts. Si empaten els tres, 4 punts cadascun. Si empaten els dos primers, 5 cadascun, i 2 el tercer. Si empaten els dos últims, es queden 3 punts cadascun i 6 punts el primer. 

• Els punts que ha obtingut cada integrant del trio se sumen als que han obtingut els seus companys d'equip de base que formaven part d'altres trios. L'equip que ha obtingut més punts és el que guanya. 

A continuació es mostren les regles d'aquest joc. Noteu que, en aquest joc, tots els membres de cada equip de base tenen la mateixa oportunitat d'aportar la mateixa quantitat de punts per al seu equip, perquè tots competeixen amb membres d'altres equips d'una capacitat similar. Fins i tot pot donar-se el cas que, en un equip de base, els membres amb menor capacitat aportin més punts per al seu equip, perquè han “guanyat” la seva partida, que els de més capacitat, els quals poden haver “perdut” la seva partida.

Regles del joc TGT

A. Per començar el joc, el docent ha de barrejar les fitxes i col·locar el piló cap per avall sobre la taula. Els torns per a jugar segueixen el sentit de les agulles del rellotge.

B. Per a jugar, cada alumne pren la primera fitxa del piló, llegeix la pregunta en veu alta i la contesta d'una de les següents dues maneres:

1. Diu que no sap la resposta i pregunta si un altre jugador la vol respondre. Si ningú vol contestar-la, la fitxa es col·loca en l'últim lloc del piló. Si algun jugador la respon, segueix el procediment que s'explica més avall.

2. Respon la pregunta i consulta si algú vol refutar la seva resposta. El jugador que està immediatament a la seva dreta té la primera oportunitat de refutar-la. Si no ho fa, el que està a la dreta d'aquest pot refutar la resposta.

a. Si no hi ha cap refutació, un altre jugador ha de verificar la resposta. 

- Si la resposta és correcta, el jugador conserva la fitxa. 

- Si la resposta és incorrecta, el jugador ha de col·locar la fitxa sota el piló. 

b. Si hi ha una refutació i el que la planteja decideix no contestar, es verifica la resposta. Si la resposta original és errònia, el jugador ha de col·locar la fitxa sota el piló. 

c.  Si hi ha una refutació i el que la planteja dóna una resposta, aquesta és verificada: 

- Si el que refuta encerta, es queda amb la fitxa. 

- Si el que refuta no encerta i la resposta original és correcta, el que l’ha refutada ha de col·locar una de les fitxes que ja havia guanyat (si és que en té una) sota el piló. 

- Si ambdues respostes són errònies, la fitxa es col·loca sota el piló 

C. El joc conclou quan ja no queden fitxes en el piló. El jugador que té més fitxes és el guanyador.

FONT: Metodologies per atendre la diversitat. Institut de Balaguer. Document de googlesites de la xarxa XTEC