A la web de filosofia http://www.alcoberro.info/planes/introfil0.html
hi trobem un article de Júlia Torres i Ramon Alcoberro que ens ajuda a veure els principis de la filosofia. L’article introductori ens pot ajudar a reflexionar sobre la importància d’acostar
propostes filosòfiques a les escoles per fomentar el pensament crític entre els
nostres alumnes. Diu així:
‘Filosofia’
és etimològicament un mot compost que prové del grec. Fileo significa ‘estimar’ o ‘ser amic’ i el substantiu sofia
vol dir ‘saviesa’, ‘intel·ligència’ o ‘comprensió profunda de les coses’. Per
tant, etimològicament, la filosofia és l’amor a la saviesa; el filòsof no es
considera ell mateix un savi sinó un «amic de la saviesa». És algú que la
busca, que discuteix i que s’interroga sobre el món, sobre el significat de les
coses, sobre el procés del coneixement, sobre l’acció humana i sobre el
llenguatge.
El
concepte de filosofia es pot entendre en dos sentits: d’una banda ‘fer
filosofia’ és una tendència natural dels humans, en la mesura que tothom (homes
i dones, rics i pobres) tenim una natural tendència a badar, a fer-nos
preguntes complicades (perquè sempre la pregunta més difícil té la resposta més
bonica) i, en definitiva, tendim a sorprendre’ns del que passa al món. Filosofem
quan mirem el món amb una certa distància i amb sorpresa. Però, d’una manera
més estricta, la filosofia va néixer com un ‘miracle grec’, perquè a les
ciutats gregues aparegué la democràcia, és a dir, la possibilitat de discutir
lliurement el poder polític i de criticar els mites. Només allí on hi ha debat
lliure hi pot haver filosofia perquè tan sols a través de la discussió estem en
disposició de revisar la nostra manera d’ entendre el món.
Sembla
que el primer que fou anomenat ‘filòsof’ va ser Sòcrates ja al segle V (abans
de la nostra Era), tot i que foren els seus deixebles, més que no pas ell mateix,
els qui li atorgaren aquesta denominació. Abans de Sòcrates es parlava de ‘sofoi’
(savis), ‘meteorologoi’ (estudiosos del cel) o físics (estudiosos de la
natura).
Eren
gent que posseïa un saber reconegut i consolidat; els filòsofs, en canvi, són bàsicament
els qui discuteixen i cerquen la veritat.
«Àtica, Atenes... En aquest espai
petitíssim, pobre, mineral, devastat, hi nasqueren tantes idees
generals, s'hi produïren tants prodigis de la sensibilitat,
s'hi escriviren tantes planes de glòria i d'abjecció, Atenes és tan
inseparable de la cultura occidental, de les nostres formes de
pensar i de viure, que aquí se situa l'origen de tots els
nostres problemes. I aquesta és, probablement, la fulguració
permanent d'Atenes: haver
inventat problemes eterns.»
Josep
Pla. Les escales de Llevant
Plató
al diàleg Càrmides va insistir especialment en aquesta imatge del filòsof com a
persona que construeix les respostes a través del diàleg:
«(...) Però, Críties, em parles com si
jo pretengués conèixer
les coses sobre les quals em faig
preguntes, [però] examino
amb tu els problemes a mesura que es
presenten perquè no
en conec la solució.»
Per a
ell: ‘una vida sense examen no és digna de l’home’ (com diu a l’Apologia, 38a).
Sòcrates, que no va escriure res, però va tenir deixebles (Plató, Xenofont) que
escriviren sobre ell, és la figura de transició entre la saviesa (no escrita) i
la filosofia (escrita). La filosofia neix, doncs, a Grècia, com a expressió del
debat i de la crítica, entenent per crítica la necessitat d’atorgar sentit i
límits a les coses.
«Els éssers humans comencen i van
començar sempre a
filosofar moguts per l’admiració; al
principi admirats pels
fenòmens sorprenents més comuns;
després, avançant de
mica en mica i posant-se problemes més
grans, com ara els
canvis de la lluna i els relatius al
sol i als estels, i la
generació de l’Univers.
Però qui es planteja el problema o
s’admira, reconeix també
la seva ignorància. (Per això també
qui admira els mites és,
en certa manera, filòsof, ja que el
mite es compon
d’elements meravellosos). De manera
que, si van filosofar
per fugir de la ignorància, és clar
que buscaven el saber en
vista del coneixement, i no per cap mena
d’utilitat. I així ho
testimonia el que s’ha esdevingut. Ja
que aquesta disciplina
va començar a buscar-se quan ja hi
havia gairebé totes les
coses necessàries i les relatives al
descans i ornament de la
vida.»
Aristòtil:
Metafísica.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada