HISTÒRIA DEL CANIGÓ

Avui compartim una mica d'història sobre un dels cims més emblemàtics de Catalunya, el Canigó. L'etimologia del mot “Canigó” és, suposadament, preromana,el mot actual seria l’evolució de l’antic Kanikono, “el gegant blanc”. El nom de la muntanya, però, va ser durant molts segles el Pic de Balaig, topònim ja present a diversos indrets del Massís. La Vall de Balaig es considera la capçalera de la ribera de Taurinyà, sota la pica del Canigó, al llarg de la qual passa la carretera forestal que condueix a l'avetar de Balaig i al refugi dels Cortalets, més amunt de l'estany de Balaig. 

La flama del Canigó es guarda i crema durant tot l’any al Museu de la Casa Pairal de Perpinyà acull un foc que es manté encès des de l’any 1.955. A trenc d’alba del dia 23 de juny, després que un grup d’excursionistes del Cercle de Joves de Perpinyà l’hagin acompanyat fins al cim del Canigó, el foc es trasllada, flama a flama, fins a tots els racons del país. De Prats de Molló a Alacant i de Tamarit de Llitera a Ciutadella, la Flama del canigó és la guspira que abraona els centenars de fogueres que il·luminen la nit de Sant Joan, una festa ancestral de benvinguda a l’estiu heretada dels primers pobladors de la Mediterrània. 

El mite creix, però, quan aquest massís esdevé durant la Renaixença, és a dir, en el moment d’arrancada del ressorgiment nacional de Catalunya, l’emblema geogràfic per excel·lència del territori català. Jacint Verdaguer, artífex de la Renaixença literària, el converteix el 1.886 en protagonista d’una epopeia que té com a escenari el conjunt de la serralada pirinenca. El Canigó esdevé un lligam potent que torna a reunir, al final de s. XIX, les dues Catalunyes, després de tres segles de separació pel Tractat dels Pirineus. El renaixement català que es desenvolupa a ambdós costats de la frontera, la presa de consciència de catalanitat, passa pel Canigó. És a través d’aquest moviment polític i social que Catalunya va afirmar la seva identitat, i el Canigó pren aquest rol de “muntanya – símbol” a partir de la publicació del gran poema de Mossèn Cinto.

La flama del Canigó simbolitza la unió entre totes les persones de parla catalana. Mossèn Cinto Verdaguer ens va deixar, entre altres, aquest poema:

Lo Canigó és una magnòlia immensa

Que en un rebrot del Pirineu se bada;

Per abelles té fades que la volten,

Per papallons los cisnes i les àligues.

Formen son càlzer escarides serres

Que plateja l’hivern i l’estiu daura,

Grandiós veire on beu olors l’estrella,

Los aires rellentor, los núvols aigua.

Les boscúries de pins són sos barbissos,

Los Estanyols ses gotes de rosada,

I és son pistil aqueix palau aurífic,

Somni d’aloja que del cel davalla.

“Cant II, Flordeneu”

FONT: http://www.tourducanigo.com/marchistoric/