UNIR-SE X PROJECTES

A l'apartat ARA MESTRES del diari ARA hi ha un interessant article de l'Enric Roca, Doctor en Ciències de l’Educació per la UAB i professor titular del Departament de Pedagogia Sistemàtica i Social. És una interessant visió positiva en aquest temps on pot resultar fàcil caure en el desencant. Diu així:

Davant les actuals dificultats pressupostàries i de l’escassetat de recursos que els centres disposaran durant el proper curs, una de les estratègies més adequades per a fer-les-hi front serà la unió del màxim de docents d’un centre al voltant d’un projecte propi, singular, innovador i reformador. I fer-ho a partir de l’assumpció d’un lideratge que sàpiga conduir el projecte a bon port, amb la participació de tothom i amb eficàcia.

Tots intuïm que aquesta crisi no es resoldrà només amb ajustaments, estalvis i mesures lineals. En canvi, sembla clar que les actuals circumstàncies ens conviden a repensar els nostres tradicionals models de funcionament, donat que fan evidents els aspectes d’ineficiència i d’ineficàcia que aquests models inclouen. La crisi representa, doncs, una gran oportunitat per a repensar les nostres pràctiques i per a plantejar les innovacions i les reformes que s’albiren com a necessàries. En referència al sistema educatiu, perquè esdevingui viable econòmicament i amb un nivell d’eficiència en els seus resultats, caldrà repensar-lo en profunditat i introduir-hi tot els canvis necessaris, siguin de caire didàctic i metodològic, curricular i d’organització, o siguin els que es derivin d’un qüestionament de la pròpia concepció de model educatiu en general i de model docent en particular.

Hem de pensar que si aquests canvis no es produeixen a partir de la iniciativa de cada centre, de cada equip docent i de direcció, i pel contrari els endega la pròpia administració, mai tindran l’efectivitat d’aquells que sorgeixen de les pròpies escoles i instituts, de les seves necessitats sentides i dels seus propis compromisos i propòsits –per què no?– engrescadors.

Les mesures d’austeritat que només comporten retallades, reduccions de mitjans o empitjorament de les condicions de treball, ens aboquen a la frustració i al desànim col·lectiu, a menys que siguem capaços d’emprendre les reformes necessàries que, començant per cada centre educatiu, modernitzi i posi al dia el sistema per a fer-lo més eficient, la qual cosa ja comportarà estalvi però, sobretot, tindrà la virtut de mobilitzar l’energia innovadora i creativa dels docents tot conduint-los envers la il·lusió per a la millora de la seva feina i no permetent que s’instal·lin en la paràlisi davant les dificultats.

Enfront la crisi, doncs, apostem per la unió, l’acció i la innovació i no pas per la passivitat o la queixa paralitzant.