ACOMPANYAMENT

Moltes vegades al voltant del rol dels educadors es parla de modelatge, de bon acompanyament. Si ens preguntem que vol dir el bon acompanyament educatiu segurament ens costarà explicar-ho, en aquests casos sempre va bé recórrer a històries senzilles. Aquesta diu així:

Al Parc Natural de La Mitjana de Lleida hi ha una interessant reserva natural, és un espai que ara fa temps la ciutat va recuperar i va adequar per passejar i per visitar aquesta zona plena de boscos de ribera. El riu Segre obre diversos ramals i per connectar les diferents illes que es creen(mitjanes) hi ha uns ponts amb estructura de ferro i fusta. N’hi ha un de molt especial, el pont gran que travessa el principal corrent del riu. És un pont llarg i té forma de lletra ema (m), per les dues bandes de pont hi ha un accés en rampa que té una bona i llarga pendent.

Bé , ja estem situats en el context. I va ser abans d’arribar al pont que hi havia un jove pare acompanyant a la seva filla de 6 anys, la nena anava amb bicicleta, el pare corrent. La nena a la distància va advertir al pare:

-Pare, hi ha una pujada molt forta.

- Si, filla però ho has d’intentar, confia i pedala amb força. Jo t’acompanyo!

I així va ser, la nena va pedalar amb energia i va anar pujant la rampa, faltava poc per arribar i les cames començaven a girar lentament, semblava talment com si s’anessin encongint. El pare estava atent a tota la situació, tens, actiu però no va fer res va seguir a l’aguait.

-Pare, no sé si podré.

-Falta poc, falta poc, ànim, força!- Va dir el pare.

Quan a dos metres del final de la pendent va veure que realment no podria arribar li va posar la mà a l’esquena i li va fer un acompanyament fins a dalt, només aquells dos metres, només aquella empenta final. I abans d’arribar a dalt va dir:

-Molt bé ho has aconseguit, ets genial!

-Si, si ho he aconseguit! –Va dir la nena.

Senzilla la història, oi? No la va acompanyar tot el camí, no va crear dependència, va generar seguretat, va exigir esforç, va fer un copet en el moment oportú sense tenir cap mèrit en la victòria. Regalant aquella sensació de conquesta a la seva filla. Segurament que quan la nena es tornés a enfrontar a aquell pont l’experiència comptaria al seu favor i pensaria:

-Jo ja el vaig pujar aquest pont.

I així pont a pont. Aquesta és la nostra santa feina, acompanyar als alumnes com un bon pare o mare que no ho dóna tot per fet. Acompanyar amb eines senzilles, cuidant molt el llenguatge, amb proximitat, donant confiança, demanant la justa exigència i esforç, acompanyant cada petita victòria amb el reforç positiu... i si no surt Sant tornem-hi, sense decaure i tornant a agafar forces.