A les escoles i a la societat hi han moltes fades com la d'aquest conte. Valorem el seu esforç, la seva diferència, la seva possibilitat,...?
Cada nit, després del concert de l’estany, les fades tornaven al cau. Cadascuna, a la seva manera: L’Ocladia saltironejava amb gràcia; la Picarol levitava, sense a penes moure les ales; l’Egolina creuava el cel ràpida com un llampec, i la Maisa feia ziga-zagues.
Ja de ben petita, la Maisa volava de tort, perquè tenia una ala més gran que l’altra. Però tenir les ales desiguals, no l’amoïnava gens, s’enlairava amb personalitat i volava de forma esbojarrada.
Com que la fadeta no controlava del tot els moviments, més d’una vegada havia travessat el fullatge dels arbres.
- Bon dia tinguis, Maisa! –exclamaven els veïns, després de l’ensurt.
- Molt bon dia! –feia ella alegrement.
A l’escola, mai no va fer cas de les fades presumides que se’n reien. La Maisa sospitava que la seva forma de volar les desconcertava, sobretot quan jugaven a caçadores de glans. Gràcies al vol imprevisible, sempre s’escapolia de l’equip rival.
En canvi, mai no guanyava al correllamps:mentreque les altres fades aconseguien vèncer el llampec, la Maisa sempre es quedava enrere i arribava quan ho feien els trons.
- Barrum! -bramava amb ells.
Aleshores, la Terra tremolava i la fada esclafia a riure.
Quan va fer-se gran, la Maisa va començar a adonar-se que això de tenir les ales desiguals no era tan divertit: com que no volava en línia recta, trigava el doble a arribar als llocs i havia de matinar més que ningú. La seva estela blanca en forma de zeta era la primera a solcar el cel.
Com sempre, la fada va capgirar la situació a favor seu i es va empescar tota mena d’enginys per desplaçar-se amb rapidesa: un planador fet de fulles, per als descensos; mitja closca d’una llavor, per navegar, o s’agafava ben fort al llom d’una àliga si tenia pressa.
Malauradament, aquests invents no li van servir de res per accedir a l’escola de vol de fades. Calia demostrar les millors habilitats en les proves d’accés: velocitat, precisió i elegància. Però el seu vol no era ni ràpid ni encertat ni distingit, i no la hi van deixar entrar.
Sense vessar cap llàgrima, la Maisa va volar amb fúria, tan de pressa com va poder. Volia demostrar-se a si mateixa que podia fer-ho, però el vol erràtic la va portar de ple a les aigües de l’estany.
- Xof! –va fer en capbussar-se.
- Que m’ofego! –va cridar tota esverada.
Aleshores, els peixos que l’envoltaven li van mostrar les aletes. En tenien més de dues, i no totes eren iguals!
- Per què no fas com nosaltres? –va proposar-li un dels peixos.
- Empassa’t una bombolla i belluga les aletes així –va fer un altre.
La fada va seguir les indicacions al peu de la lletra. Estava nedant! Era la primera fada que havia gosat capbussar-se i se n’havia sortit.
Així va ser com la Maisa va acceptar de ple el tret que la feia única. Gràcies a la nova habilitat, la diferència de la qual es mofaven algunes companyes s’havia convertit en un luxe.
Des d’aquell dia, la Maisa és la fada de l’aigua: s’encarrega de glaçar els bassals a l’hivern, d’evaporar l’aigua quan fa calor i de penjar les gotetes de gebre a trenc d’alba.
Ja de ben petita, la Maisa volava de tort, perquè tenia una ala més gran que l’altra. Però tenir les ales desiguals, no l’amoïnava gens, s’enlairava amb personalitat i volava de forma esbojarrada.
Com que la fadeta no controlava del tot els moviments, més d’una vegada havia travessat el fullatge dels arbres.
- Bon dia tinguis, Maisa! –exclamaven els veïns, després de l’ensurt.
- Molt bon dia! –feia ella alegrement.
A l’escola, mai no va fer cas de les fades presumides que se’n reien. La Maisa sospitava que la seva forma de volar les desconcertava, sobretot quan jugaven a caçadores de glans. Gràcies al vol imprevisible, sempre s’escapolia de l’equip rival.
En canvi, mai no guanyava al correllamps:mentreque les altres fades aconseguien vèncer el llampec, la Maisa sempre es quedava enrere i arribava quan ho feien els trons.
- Barrum! -bramava amb ells.
Aleshores, la Terra tremolava i la fada esclafia a riure.
Quan va fer-se gran, la Maisa va començar a adonar-se que això de tenir les ales desiguals no era tan divertit: com que no volava en línia recta, trigava el doble a arribar als llocs i havia de matinar més que ningú. La seva estela blanca en forma de zeta era la primera a solcar el cel.
Com sempre, la fada va capgirar la situació a favor seu i es va empescar tota mena d’enginys per desplaçar-se amb rapidesa: un planador fet de fulles, per als descensos; mitja closca d’una llavor, per navegar, o s’agafava ben fort al llom d’una àliga si tenia pressa.
Malauradament, aquests invents no li van servir de res per accedir a l’escola de vol de fades. Calia demostrar les millors habilitats en les proves d’accés: velocitat, precisió i elegància. Però el seu vol no era ni ràpid ni encertat ni distingit, i no la hi van deixar entrar.
Sense vessar cap llàgrima, la Maisa va volar amb fúria, tan de pressa com va poder. Volia demostrar-se a si mateixa que podia fer-ho, però el vol erràtic la va portar de ple a les aigües de l’estany.
- Xof! –va fer en capbussar-se.
- Que m’ofego! –va cridar tota esverada.
Aleshores, els peixos que l’envoltaven li van mostrar les aletes. En tenien més de dues, i no totes eren iguals!
- Per què no fas com nosaltres? –va proposar-li un dels peixos.
- Empassa’t una bombolla i belluga les aletes així –va fer un altre.
La fada va seguir les indicacions al peu de la lletra. Estava nedant! Era la primera fada que havia gosat capbussar-se i se n’havia sortit.
Així va ser com la Maisa va acceptar de ple el tret que la feia única. Gràcies a la nova habilitat, la diferència de la qual es mofaven algunes companyes s’havia convertit en un luxe.
Des d’aquell dia, la Maisa és la fada de l’aigua: s’encarrega de glaçar els bassals a l’hivern, d’evaporar l’aigua quan fa calor i de penjar les gotetes de gebre a trenc d’alba.
Per llegir més contes: http://blocs.xtec.cat/emocionat/contes
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada