La Fundació Bofill va convidar Philipp Schmidt, director's Fellows del MIT Media Lab i fundador de la Universitat Peer 2 Peer, del MIT Learning Creative Learning i del Open Course Ware Consortium. En aquest vídeo de sota trobareu un resum de la seva xerrada. Schmidt proposa:
Una mirada al passat i al present de l’educació
La imatge del professor davant d’un auditori explicant una classe magistral s’ha repetit al llarg de la història de la universitat i encara avui dia continua essent la base de l’ensenyament universitari. Per a Philipp Schmidt, aquestes classes magistrals no són les experiències educatives que impacten més en els alumnes i que motiven l’aprenentatge.
Alguns exemples:
Una anàlisi amb sensors d’impulsos elèctrics en alumnes de l’Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) va demostrar que durant les classes magistrals el compromís mental dels alumnes era similar al dels moments de relax.
Schmidt va fer una enquesta a alumnes del MIT sobre quina experiència havia estat més rellevant en el seu aprenentatge. El ponent destaca la resposta d’una alumna que va explicar que l’experiència que va marcar més el seu aprenentatge va ser un projecte en què durant sis mesos es va estudiar com es podia pujar un camió de bombers a la cúpula de l’edifici central del MIT. L’acció es va portar a terme durant una nit i es van deixar les instruccions de com s’havia de desmuntar.
Com ha de ser, doncs, l’aprenentatge perquè sigui efectiu i creatiu?
Ha de tenir les quatre «P»:
Projectes. S’ha de basar en el desenvolupament de projectes. Quan construïm alguna cosa, posem en pràctica els coneixements teòrics, descobrim si són certs o no, ens trobem amb els problemes reals i produïm quelcom que després podem mostrar a la resta de la gent. No és igual estudiar poesia que escriure poesia.
Peers. Aprenentatge col·laboratiu. Un estudi demostra que la capacitat de crear grups col·laboratius de treball que funcionin és el factor més important per a tenir èxit. En el grup, els dubtes es posen en comú. Cadascú aporta els seus coneixements. Quan expliquem a tercers els nostres coneixements, ens enfrontem al fet de si sabem determinades qüestions o no i això ens fa aprendre.
Passió. Si estem interessats en un tema, n’aprendrem més que no pas si no ens atrau. «Intentem ajudar els nostres estudiants a buscar projectes que els apassionin i que pensin que poden canviar el món.»
Play. Jugar, és a dir, arriscar-se, provar, no tenir por del fracàs. L’aprenentatge hauria de ser un procés en el qual ens arrisquéssim.
Tres principis que proposa el Media Lab del MIT respecte a com han de ser els projectes perquè tinguin el màxim impacte:
Únics. Si fem una cosa que algú més ja ha fet, canviem.
Impacte. No n’hi ha prou amb tenir una idea. Ha de ser una cosa que canviï la vida de les persones. Ha de tenir un significat.
Màgic. No es pot definir, però, quan ho experimentes, saps que ho és. És una sensació, un sentiment.
La tecnologia com a motor de canvi del paradigma educatiu
La tecnologia es pot fer servir per a perpetuar el model clàssic d’ensenyament. Per exemple, veure un vídeo és una tasca unidireccional: l’estudiant escolta i no hi ha interacció. És el mateix model de la classe magistral.
Per a Schmidt, però, la tecnologia pot canviar el paradigma educatiu com ho va fer el llibre en el seu moment, perquè gràcies a internet disposem d’una xarxa oberta, a la qual tothom es pot connectar i fer contribucions. No és com la ràdio o la televisió, que són unidireccionals. És interactiva. Podem parlar i escoltar. És la base de l’ensenyament d’igual a igual (peer-to-peer, P2P).
Hi ha gent motivada a tot el món, però les oportunitats no estan repartides de la mateixa manera. La tecnologia pot fer que augmentin les oportunitats d’accedir a l’aprenentatge de manera col·laborativa.
Exemples d’aprenentatge col·laboratiu d’igual a igual (peer-to-peer)
Learning create of learning. Iniciativa del Media Lab del MIT. No és un curs en línia normal. El Media Lab és com l’amfitrió d’una festa. Proposa i crea els espais per al debat. Després són els participants els qui proposen temes nous i els qui aporten els elements per al desenvolupament del curs. Hi van participar 25.000 persones i es van crear 450 grups de treball. Els mateixos alumnes eren els gestors dels grups. Es van crear comunitats cocreadores.
Edcamps.No són conferències ordinàries. Les qualifiquen com a «no-conferència» (unconference). En un marc en línia i fora de línia, són els mateixos participants en les conferències els qui proposen els debats i els qui els fan.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada