Des de fa un temps que els centres formadors, escoles que acollim alumnes practicants i els acompanyem en el seu aprenentatge, pensem en com millorar la seva formació. Una iniciativa que es va proposar va ser demanar l'assistència dels mateixos en les tutories amb les famílies.
Tots els que som mestres sabem que fer bé el seguiment amb les famílies és clau en el procés de maduresa dels alumnes de l'escola. La coordinació i , diria més, la complicitat entre família i escola és decisiva. I en aquest terreny la formació a les universitats i a les escoles té camp per créixer ... tenim un important repte.
Generalment quan es proposen idees com convidar practicants a les tutories sorgeixen opinions molt diverses. En passo una mostra:
- Les famílies no tindran complicitat amb una practicant al davant.
- Com ho proposem a les famílies?
- I si hem de parlar de temes delicats?
Totes aquestes afirmacions i preguntes formen part del món real i de preocupacions racionals per això m'emociona encara més veure persones que davant de dificultats veuen oportunitats reals i que sota el lema del savi grec Diògenes "el moviment es demostra caminant" fan realitat allò que sembla impossible. I, a més, ho fa amb la senzillesa i naturalitat de qui ho ha fet tota la vida i ho fa sense esperar res, ho fa perquè creu que està bé...que ajudarà a algú.
I, ara explico l'anècdota. Aquesta setmana he vist un company meu ple de vocació i valors que ha fet dues tutories amb famílies i amb la seva practicant. L'escena del més normal, el tutor amb la tutoria ben preparada, pares i mares parlant amb tota naturalitat i la practicant amb els ulls com a taronges. Gràcies per la gent com tu que ensenyeu amb la força de l'exemple.
No diré el teu nom perquè sé de la teva humilitat però et dedico l'article d'avui perquè et mereixes el respecte de tota la professió....gràcies!
I per acabar....quan una cosa s'ha fet ja no és... impossible.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada