"La lectura fa l'home complet, la conversa el fa àgil i l'escriure precís" Francis Bacon

dimecres, 26 de juny de 2013

Reivindicant la... VOCACIÓ!

Com cada any a les escoles ens acompanyen les practicants de les diferents facultats de ciències de l’educació. Aquest curs he llegit la memòria de l’Andrea, una futura mestra formada a la UdL i a la qual li he demanat permís per compartir algunes de les seves reflexions que va escriure en la seva memòria realitzada al Col·legi Maristes Montserrat de Lleida. Parla de la vella i oblidada vocació i reflexiona sobre la meravellosa tasca d’educar. Hem recollit un extracte que diu així:

Sovint, quan et pregunten què estudies i els respons magisteri, et fan la segona pregunta I ja t’agrada això d’estar amb nens/es?
Interessant pregunta... és difícil d'explicar quan és vocacional, perquè la resposta és aquesta, per vocació, així de simple. El fet de ser mestra fa que m’ompli i ompli als altres, així doncs, que millor que exercir d’allò que vius i sents com una necessitat; el goig d’ensenyar i aprendre?
Il·lusió per ensenyar coneixements i per rebre’n, per participar en el futur de la teva societat, per transmetre les ganes d’aprendre i generar en ells el goig d’aprendre, ... il·lusió per veure que influeixes en el creixement d'una persona; una idea de futur que per a mi és una manera de viure, un estil de plantejar-me la vida.
En definitiva, ser mestre/a és un art, una professió i una vocació. Un art perquè cada grup, cada nen necessita un tipus de pinzell per pintar el seu futur, que exigeix ​​sensibilitat, flexibilitat i originalitat. Una professió perquè com ha docent has de conèixer un marc teòric que et faci de base per poder entendre els processos maduratius, psicològics,... dels nens tenint en compte que cada un d’ells és únic i diferent. A més a més, has de conèixer moltes estratègies i metodologies i tenir clara la seva visió del món i el teu rol com a mestre. I sens dubte, un domini dels continguts, que esdevinguin l’eix vertebrador dels processos d’ensenyament i aprenentatge
Però que sigui vocacional no és sinònim de facilitat, fa falta lluitar pel que vols, buscar aquell impuls que tenim dins nostre, que ens permet aconseguir (o si més no intentar-ho) allò que volem. El que anomenaríem “esforç”, sempre lligat amb la motivació, perquè si estem aquí, en aquesta carrera i en aquestes pràctiques, és perquè ens sentim motivats, i aquest interès fa que ens esforcem i esdevingui l’esforç, l’eina del nostre aprenentatge. Si no hi ha esforç no hi ha aprenentatge, ja que l’esforç és una peça bàsica en la societat on vivim. Ens haurem d’esforçar molt perquè ens trobem immersos en una societat del consum, on l’esforç costa d’adquirir. S’ha d’aconseguir  veure que el més important no està en el tenir sinó en l’aconseguir. Quan més esforç li poses, més aprofundeixes i es llavors quan te n’adones que no saps tant com pensaves. Com diria Sòcrates: “Quan més saps, més te n’adones de les coses que no saps” i “Només sé, que no sé res” ; és a dir, que tot i que podem arribar a saber moltes coses, mai sabrem totes les que ens queden per conèixer ja que el coneixement total i absolut de tot és una utopia. Però com a mestres, tenim la capacitat de poder aprofundir en allò que volem explicar fent ús dels préstecs de consciència i sobretot de referents teòrics, que són la base de l’aprenentatge.
He après moltíssimes coses duent a terme aquestes pràctiques, i en concret en aquest procés d’atenció individualitzada em quedo amb les darreres paraules de Gertrudix: “Si aconseguim que l'alumnat vulgui llegir, que vulgui conèixer la informació continguda en els textos, haurem guanyat la batalla de la lectura”. He après que com a docent, has de generar actituds positives i incentivadores vers les activitats, més que buscar activitats innovadores, fer activitats significatives, buscant el goig per aprendre.  És a dir, moltes vegades ens continuem mirant l'espai escolar com si en ella no hi hagués una altra cosa en què fixar-se en els continguts que es transmeten o deixen de transmetre... I em pregunto, per què donar tanta importància al contingut de l'ensenyament i tan poca a la forma en què es transmet, s'inculca o adquireix aquest contingut?
L’aprenentatge és un acte de compartir; compartir emocions, compartir sabers, compartir punts de vista, compartir opinions, compartir felicitat, ... Per això, la confiança és bàsica si es vol realment aprendre.  
 “Quien observa y acepta algo nuevo de la realidad necesita compartirlo para hacer efectivo el avance, participar fomenta la creatividad” (Ballester, 2005:14)

El que he vist, doncs, és que s’ha d’assumir aquesta responsabilitat d’ensenyar a aprendre, incorporant la discussió i reflexió sobre el seu propi aprenentatge i les activitats de classe, fomentant el diàleg entre alumnes i docent. Per aquest motiu penso que una de les claus de l’aprenentatge és aprendre a aprendre. Com diu Calvin Coolidge (1902): La educación consiste en enseñar a los hombres, no lo que deben pensar, sino a pensar”(Goolidge, 1902: 23).
Són ells, els alumnes que poc a poc van assumint la responsabilitat d’aprendre d’una manera més conscient i eficaç, fent un paral·lelisme amb el lema del blog de l’escola “Eduquem caminant”, és com si el discent poc a poc, va deixant anar la mà d’aquell qui l’acompanya per fer els seus propis passos, sabent que sempre te la mà del docent allà per agafar-la quan sigui necessari.  Els alumnes poc a poc són conscients que la responsabilitat de l’aprenentatge és finalment seva (ningú pot aprendre per un altre), que són ells mateixos els que han de posar en joc unes o altres estratègies. I aquí és on intervé la figura del mestre, de guia, de facilitador de estratègies, metodologies, suports, material,...
“Si le das un pescado a un hombre, lo alimentas por un día.
Si lo enseñas a pescar, lo alimentas para toda la vida.”
Confucio 551- 479 AC
L'educació primària és una etapa fonamental en el desenvolupament personal dels individus. És a dir, educar significa "procurar el màxim nivell de realització de la seva potencialitat en tots els aspectes personals i socials" (Pumares, 2010b: 38). Per aquest motiu, és molt important  proveir una educació de qualitat a tot l'alumnat. En aquest context, tal com he vist durant les pràctiques, l'atenció a la diversitat no ha de ser plantejada com un més dels molts components de les realitats educatives, sinó com el procés de canvi cap a les escoles inclusives. El principal motor del canvi és el mestre i les seves actituds promotores de l'atenció a la diversitat. Per això, l’atenció a la diversitat es duu a terme dins de l’aula i no a fora d’aquesta, perquè el grup d’iguals permet que la integració sigui un valor més, esdevé un element enriquidor.

Durant les diverses sessions, el fet d’adonar-nos que no sabem tantes coses com pensem ens porta una cosa positiva que són les ganes d’aprendre allò que no sabem, és com un moviment de retorn del pèndul.  Vas deixant-te portar pel devenir de l’aula i arriba un punt on t’adones que aquell contingut no el domines amb seguretat i tornes enrere per buscar informació i reafirmar el teu pensament. Aquest moviment d’anades i vingudes són els processos en els quals anem adquirint els coneixements i que com que el pèndul és circular ho relaciona amb vivències, experiències,... Com ens diu Ricardo Dolina (1985) hem de vigilar amb la ignorància:
La ignorancia es mucho más rápida que la inteligencia. La inteligencia se detiene a cada rato a examinar; la ignorancia pasa sobre los accidentes del terreno que son las nociones a gran velocidad, y jamás hay nada que le llame la atención. Así llega rápidamente a cualquier parte... especialmente a las conclusiones” (Ricardo Dolina, 1985: 24)
Com he observat a les pràctiques, especialment en la implementació de la meva unitat didàctica, el procés és més important que el resultat ja que és en el procés on l’alumne s’enriqueix, activa els processos d’ensenyament-aprenentatge de manera significativa.

Crec en una educació plena d’estímuls, d’experiències, de sabers, que ajudin al desenvolupament integral de la persona, tal com Mariano Martín Gordillo va dir en la entrevista a TV1 l’any passatEducar es mucho más que ensenyar: es humanizar”.

Ens toca canviar els paradigmes educatius. Crear, innovar i sobretot el compromís  que significa ser mestre.  Durant la infantesa, així com una petita ensopegada pot destruir la confiança, una petita oportunitat pot impulsar un gran canvi. Per això, el major desafiament d'un educador és creure fermament en el potencial dels seus alumnes i procurar sincerament la felicitat de cada un d'ells.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada