MARE, LI HE POSAT EL DIT A L’ULL

De vegades simplificar les situacions ajuden a entendre allò més essencial que hi ha al darrere d’una situació conflictiva. Em diuen companys mestres d’escola que això ja va passar un dia al pati, així que us ho explicaré a veure si entre tots ho podem entendre millor.

Era un dia molt especial portaven dies esperant aquell partit al pati, sempre per una cosa o una altra faltaven alumnes dels anomenats “futboleros”,  aquell dia hi eren tots, no hi havia excusa i van decidir fer el partit entre els alumnes de 5è i els de 6è de primària. Cada grup va triar els seus millors companys i va començar el partidet. Un dels mestres, amant del bon futbol, s’hi va acostar, va olorar la competitivitat potent del partidet i no es va voler perdre detall.

Partit igualadíssim i cap al final un alumne de 5è va recollir la pilota a mig camp, va fer dos bons regats a dreta i esquerra i va acabar pegant-li a la pilota amb tota la seva ànima. Resultat, un golàs d’aquells que diuen imparables. Mai s’havien imaginat els de 6è que perdrien amb els més petits, allò va cremar la pell dels alumnes de 6è però cadascú ho va portar a la seva manera.

El mestre ja ho estava esperant, ell atent al lateral mirant a 2 o 3 nois que veia molt  fora de lloc. Però abans que pogués pronunciar el seu nom ja ho havia fet. Un noi de 6è posseït per l’amargor de la derrota, per la ràbia del moment  va clavar-li el dit a l'ull a un dels nens de 5è que no jugava, un nen que simplement estava animant des de fora del camp, un nen que va veure trencada la seva eufòria natural per un fet incomprensible.

El mestre va parar el partit i la veritat és que la sirena de pati que acabava de sonar va ser un gran alleugeriment per tots. Va quedar una sensació d’aiguabarreig, bruta i trista,  molt trista. El mestre ho va explicar a companys i companyes... Què fem?

Van sortir moltes idees, alguns van dir de prohibir jugar a futbol, altres de castigar a tothom implicat. Però una companya va proposar que primer de tot havien de dedicar esforços a pensar com ajudar a l’alumne agressor a treure tot aquell mal de dins i ajudar-lo a ser més compassiu fent-li realitzar algunes accions per recomposar la situació davant del grup, davant del company agredit i davant ell mateix. El grup d’alumnes també havia quedat tocat per tot plegat i la responsabilitat d’aquell alumne era treballar per tornar a la normalitat i recuperar la bona convivència.

El bon treball d’aquell dia va començar a donar fruits just al vespre quan va arribar la mare de treballar, el nen li va fer una forta abraçada i va començar a llaurar la seva victòria personal amb un bon esperit de sinceritat dient-li:

-Mare, li he posat el dit a l’ull!

El passat 21 d'agost el Diari Segre va publicar aquesta història com a carta del dia.