Des del twitter del professor Jordi Adell ens arriba la recomanació d'aquest article de la Teresa Terrades "Mort l'institut". En compartim la lectura per fer-ne una serena reflexió i fugir dels que volen aprofitar la situació per crear més control sense sentit. Necessitem, ara més que mai, reflexió a les aules (propostes de filosofia per a infants i joves), fer un bon acompanyament tutorial (dedicant-hi hores), donar espai a responsabilitats compartides a les escoles, dotar de més hores als serveis d'orientació psicològica dels centres, incloure la mediació en la quotidianitat del centre com a mesura primera de solució de conflictes i fer que els alumnes participin fent formació, promoure el voluntariat, el treball cooperatiu... en definitiva més humanitat és el que ens cal i no repressió.Us deixem l'article "Morir a l'Institut" publicat a El Diari de l'Educació:
Profundament commoguda encara pels fets dramàtics de l’Institut Joan Fuster, tinc la impressió que hem volgut tancar molt ràpid la interpretació i la comprensió dels fets, delimitant-los dins el perímetre de la comunitat educativa i com a resultat d’un brot psicòtic aïllat, d’un nen de tretze anys. Com que ho llegim des de l’excepcionalitat del cas, evitem entreveure que aquest ens ha posat al descobert un seguit de desajustos que van més enllà de l’estret marc d’observació des del qual hem mirat fins ara. Potser perquè veure més enllà ens qüestiona massa coses, però ampliar el zoom ens pot ajudar a modificar allò que per ara ha fallat.
Al meu entendre l’Abel s’ha convertit en la víctima principal d’aquesta tràgica història i en ell ens sentim representats tots els que estem a les aules però sobretot els qui com ell, no tenen plaça fixa i treballen en condicions molt precàries. Els professors i professores com l’Abel van amunt i avall del nostre territori mirant de fer, en poquetes hores, allò que la seva vocació docent voldria fer de manera estable i continuada. En aquestes condicions de treball no tenen temps de conèixer els seus alumnes i molt menys als companys dels seus claustres itinerants. Feia deu dies que l’Abel anava a l’institut Joan Fuster i ja acabava aquesta substitució. En la seva itinerància comptava amb nous destins però no pas amb el que s’ha trobat. L’Abel representa la precarietat laboral del cos docent. La baula més feble del sistema. I en ella hi ha deixat la pell. Massa jove, massa absurd, massa injust.
L’altra víctima tant o més feble que l’Abel, és el noi que li ha llevat la vida. Sóc incapaç d’imaginar el dolor dels pares i també el seu, després de l’atac, quan la realitat s’imposa i la mort apareix implacable, irreparable canviant sobtadament les seves vides per sempre. És dur imaginar a un noi de tretze anys que en un moment greu de malestar psíquic es vegi abocat a fer ús de la violència. Per arribar aquí, abans han fallat molts mecanismes que s’escapen de l’estricte àmbit educatiu.
La mort de l’Abel ens posa davant de manera descarnada un malestar adolescent que actualment té moltes formes d’expressar-se. Totes elles apunten en la línia de flotació del sistema educatiu actual però també al nostre model social que afecta de manera molt directa la feina dels docents a les aules. Aquí és on hem de gratar més a fons i observar quina mena de societat estem essent, què estem expressant , què estem escoltant i sobre quin sistema de valors estem actuant. Com a societat hauríem de preguntar-nos què fa que molt joves trobin en la violència un recurs de supervivència social.
Si els docents no som vistos per alguns sectors dels nostres joves com a referents i ens perceben com a generadors del seu malestar és que la tasca educadora i formadora no es percep com la que s’espera que sigui. Dins una societat que ressalta contínuament comportaments de certs personatges mediàtics, que valora econòmicament activitats allunyades de la cultura i el coneixement, que fomenta un tipus determinat de consum, que posa a l’abast dels joves un món virtual en el que la vida i la mort tenen el mateix preu i la diversió és l’únic referent sobre el que bastir el present sense donar forma al futur, estem transmetent uns valors socials als nostres joves amb uns missatges implícits molt clars: la vida és un parc temàtic que no compta ni amb les seves capacitats ni amb les seves idees, ni amb les seves accions i aquestes només són observades si són tan excepcionals que es veuen milions de vegades per youtube o són tan execrables que ens trasbalsen com el cas que acabem de viure. Tampoc se’ls demana compromís ni responsabilitat perquè per a ser subjectes passius no els cal. És el fer de la nostra societat que ho transmet cada dia encara que en paraules es digui el contrari.
Hi ha malestar i molta tristor a la comunitat educativa. Tanmateix la mort de l’Abel ha de poder ser alguna cosa més que un recordatori de cinc minuts de silenci. La seva desaparició i el buit que deixa ha de provocar un tsunami prou poderós que faci possible mirar el nostre sistema educatiu i transformar-lo. Construir un sistema que doni resposta a les necessitats, a les inquietuds i a la incertesa dels nostres joves. Però sobretot s’ha de construir un sistema que retorni l’esperança a ells i a tot el col.lectiu docent. I aquesta és una tasca col.lectiva de més abast. Aquí s’hi necessita la comunitat en pes, la societat en el seu conjunt que ha de voler capgirar moltes de les seves prioritats. El missatge que la comunitat educativa necessita rebre de la societat és que se’ls necessita més que mai, que les idees, capacitats i experiència dels joves han de fer-se espai per ser expressades i escoltades. Alhora es necessita recolzar amb fets i recursos una tasca educadora que ara mateix carrega amb moltes dificultats i mancances des de la solitud i sentint-se orfe de la comunitat dins la que està inserida.
Sense aquesta transformació la mort de l’Abel és desoladorament absurda.
FONT: Diari de l'Educació
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada